Hi ha vins tan estèrils i organolèpticament tant poc desitjables i monòtons que en la seva monotonia arribes a pensar en la santedat (encara que pugui semblar ridícul) ja que monòtona és la vida dels sants i aquests no són capaços d’actuar més allà del que són, de transcendir aquest càrrec que ostenten: exerceixen la seva santedat i punt. D’altra banda aquests vins abans esmentats no saben difondre un altre credo que el de la immaduresa fenòlica, el d’uns rendiments generosos i la varietat ampelogràfica escollida per vinificar d’elecció discutible. Vins que com en les hagiografies són sotmesos a suplicis: el suplici de brandir les seves deficiències en ser tastats.

Així doncs aquests beuratges o Pinard (Bernard Pivot els descriu com a vins més nocius que benèfics) se’ns mostren com creuats encaminats a subratllar any rere any el seu defectuós discurs. En el moment de vessar el vi un pot pensar, o no, en San Dionís lliurat a les bèsties ferotges, cremat en un forn i altres suplicis que s’estilaven en l’època dels primers cristians fins que finalment va ser decapitat i llavors, miracle!, Dionís s’incorpora pren el seu cap seccionat i camina cap al lloc de la seva sepultura. Després de la seva mort el Sant va seguir obrant miracles i és aquí, en aquest precís instant, en el qual per analogia recordem les vicissituds de Dionís i el seu cap, i podem establir un paral·lelisme amb aquests vins que fidels a si mateixos després de ser disseccionats a la copa, recullen els seus miasmes i marxen empunyant aquesta punyent acidesa, verda i inversemblant per continuar fuetejant l’esperit del tastador, sempre de la mà i fent costat a la decepció.

Els vins negres de Ca n’Estella Clot dels Oms són vins adimensionals, de franca vivacitat de color però l’ànima del qual ha precipitat la seva fi i el seu nas assumeix la tasca de confessar-nos desgràcies directament inconfessables (que potser millor seria apaivagar o no embotellar). Hi ha vins que no ens mussiten a l’oïda paraules inoblidables, únicament ens deixen anar el seu fatal foc i ens foragiten. Sense sentir vergonya per existir, la seva solemne immobilitat no ens fa sinó encaterinar-nos-hi per pietat.