“Aunque sea el más mísero de los hombres

una sarnosa costra de pecado,

de cielo y tierra indigno”

Tennyson

La santedat s’erigeix sobre una naturalesa dual que conjuga en tan mística dicotomia, excelses agonies, delectables presagis, promeses sublims i també l’antítesi d’aquests: la laceració paorosa, l’esquinç visceral com un ressò de suplicis ja esdevinguts. De la mateixa manera aquest vi ofereix també aquesta doble lectura, d’una banda la fosca i elegant ampolla bordelesa que el vesteix i la seva bigarrada etiqueta, ubèrrima de caràcters ortogràfics que d’alguna manera incideixen en nosaltres amb la irrupció de cert afany per destapar l’ampolla. Però d’altra banda trobem el revers, aquesta bafarada d’aigües corrompudes que desperten una repugnància sense objecció impossible de morigerar.

Si ens aturem a observar els retrats de sants, veurem els seus rostres de sever academicisme i rígida pinzellada dirigint la seva mirada a les alçàries així com aquest vi ens força, des del primer xarrup, a buscar l’escopidora. Per atenuar la displicent experiència que de vegades suposa tastar un vi que des del primer segon es mostra exuberantment mefític, podem trobar cert consol diluint la nostra amarga presa de contacte amb el beuratge en qüestió, contrastant el nostre sofriment amb l’inesgotable i aparentment inseparable dolor, sempre en connubi amb l’existència dels màrtirs beatificats.

Així doncs, les aromes de caràcter butíric i efluvis de marea negra, d’escopinyes i d’altres agònics mol·luscs bivalves que esquitxen desconcertant i estranyament aquest vi no deixen de ser minúcies i insignificants molèsties olfactives en contrast amb els cruels suplicis descarregats sobre San Juan Nicodemo en temps de Dioclecià, o les vicissituds de San Eusignio esbocinat, de Santa Regina de Alesia o de Santa Teodora. Aquest és un vi angoixat i suplicant que demana l’extremunció i que és impossible d’apaivagar el seu alè amb cap tipus de maridatge. És una icona del carrousel de varietats foranes imbricades arreu de la geografia vitivinícola i que de nou es prescriuen per a subratllar l’escandalosa manca de tipicitat del territori, que sembla abocat cap un vals frenètic al so de la més absoluta absència identitària; un territori on hi regna la monomania de cupatges impossibles, l’apologia de la mixtura eclèctica de varietats que a dia d’avui defineix la denominació de Costers del Segre.