La resposta sobre com una denominació d’origen com el Penedès ha d’orientar-se i conduir-se per assolir una ressonància que ens parli finalment d’un territori s’ha anat demorant llargament. La contestació a la urgència de trobar un argument que permeti garantir una plena expressió varietal mitjançant aquelles viníferes que li siguin definitòries per així superar tan esgrimeig equívoc de polítiques desvagades, que no han fet sinó encongir la denominació, segueix una marxa que belluga entre la indiferència i el bategar irritant d’una política indecisa. Aquest dictamen, que potser trobaria la seva clau estructural en proposicions argumentals tals com que cal projectar-se fermament més enllà de l’amorrada tradicional sobre tota la corrua de varietats i demés divertiments fins ara practicats pel consell regulador, continua sent un sil·logisme consolador en vies de desenvolupar-se dignament.

En general, a dia d’avui és una resposta esquiva i s’amaga encara darrera d’hores d’insomni, una manca de son provocada per un remor constant i incordiant que ens escridassa des de la necessitat de conciliar les capacitats reals de la denominació i les seves aspiracions. Un canvi davant l’estancament dels clichés vinícoles que s’han difós per tantes i tantes prestatgeries de comerços pseudoespecialitzats que acumulen tantes ampolles emplenades de cupatges tèrbols i d’altres alquímies varietals per aconseguir únicament reverberar la seva falta de gènere. El xarel·lo a hores d’ara s’empra com a oriflama eucarística, la racionalització d’un ensalm que extasia al comú de la denominació. En definitiva, s’ha convertit en una mena d’obertura que perfila el que podríem descriure com a trama de redempció.

Terroja suposa una harmonització de contraris que resumeix per una banda l’ideal innascible, és a dir, l’ontologisme que ens parla de l’essència del gènere suprem i primari del xarel·lo, allò que és perfecte en la seva tipologia però que no té una correspondència en la realitat. Una recerca de l’absolut que no deixa de ser un concepte vague que oroneja lànguid sobre les aspiracions de tants elaboradors. I per altra banda el model, que és la figura anàloga imperfecte de l’ideal rectificada i tamisada per l’individu, en aquest cas concret es parteix d’un model provinent de vinyes velles on l’enòleg ha de posseir una intuïció del caràcter varietal a vinificar, però també cal hiperbolitzar certes particularitats, per accentuar la fisonomia del vi i dotar-lo d’una expressió diàfana i pròpia. El vi de Marcel Sabaté es parcel·la en tres nocions, en tres predicables: Tipicitat, equilibri, sensibilitat, i tal com postulava Bacon en la seva teoria estètica sobre la divisió tripartida de l’enteniment i com a cada fracció d’aquest hi associava una ciència, en aquest cas a cada concepte definitori d’aquest vi s’hi vincula un precepte constant i comú : “ètica”.

Una resposta per aquest Penedès extraviat entre tanta balbucejant xerradissa és aquest talentós blanc sense fusta de Sabaté i Coca. Expressió de la individualitat per universalitzar el xarel·lo des del discurs, en certa manera determinista, que entén la singularitat del terrer com a vehicle primordial i imprescindible per a la construcció identitària d’un vi. Corol·lari de l’honestedat en un vi amb el qual s’assoleix el reconeixement de ser la revelació arquetípica de la varietat. El Terroja és un producte complexa de gran consistència en boca on en el fons aromàtic anèmic definitori de la xarel·lo s’hi perfila latent una elegant complexitat lluent de solemnes distincions que pregonen frescor i intimisme.