Reconfortant Priorat
Moltes vegades la filosofia ens intenta prevenir de la descoratjadora inanitat que ens envairà de forma previsible quan ens esforcem en ser eloqüents, quan cisellem una finalitat persuasiva a cada paraula escollida per conformar el nostre discurs. Aquesta vacuïtat farà acte de presència sense demora just en aquells moments quan ens veiem motivats per l’ànsia i la gallardia i volem convèncer als altres d’aquella provident parcel·la de veritat que creiem posseir. La filosofia en nombroses ocasions ens diu quant infructuós és obstinar-nos en aquesta tasca i de com aquesta obcecació retòrica per seduir ens clavarà irrevocablement a la servitud d’un sistema. Finalment, tal com tots els sistemes fan, ens veurem brandint una mera acumulació d’encotillats pensaments monolítics i inamovibles.
Aquests règims taxatius instal·lats imperativament van ser, per exemple, els que van constrènyer de forma inmisericorde la diàspora de vinyes de Carinyena de la Catalunya Nord, del Llanguedoc, així com en el Penedès i d’altres zones geogràfiques catalanes, on van ser arrencades i va viure aquella sort d’escarni que la batejava com a varietat decebedora a l’hora de fer-ne vi. Tampoc no van estalviar d’altres exabruptes que varen ser regurgitats damunt d’ella abans de ser deportada, en el cas de França, a prendre part en els cupatges dels calamitosos vins d’Algèria.
Sobre moltes altres varietats s’han aplicat correctius radicals d’aquesta índole o d’altres filípiques tal com s’ha fet amb la Mandó i la Sumoll, amb les quals s’hi han encebat cruelment, sent igualment denigrades, ultratjades i rossegades per la desaparició i la ignomínia. Però la Carinyena s’ha vist envilida per la injusta maledicència i descrèdit dels mateixos que la sotmetien a rendiments i produccions exagerades desfavorables per a la seva expressió. Si mirem doncs aquest exemple podem trobar el motiu gràcies el qual m’embalsama el convenciment de que és més gratificant tasca i preferible la d’inspirar a la d’adoctrinar.
En l’actualitat és una varietat que es troba acomodada sobre sòls d’argiles calcàries, sorres granítiques, terrenys esquistosos o pissarres volcàniques i que demana ser conduïda de forma acurada i sostenible. Inspiració, inconformisme són conceptes que poblen el meu enteniment, quan tinc el plaer de convertir-me en usufructuari del privilegi de tastar un vi com pot ser Dits del Terra, el qual és l’antonímia a l’arrencada generalitzada de la samsó, panegíric de les virtuts de la carinyena i l’antítesi de l’elaboració grollera i de la conducció arbitrària. És l’exemplificació del respecte absolut pel territori, per la varietat, pel medi i clara expressió del terrer. Un vi complexa que des de la seva elegància defuig generalitzacions arbitràries i ens evoca tots aquells postulats existencialistes que ens parlaven de com vivim frívolament en la superfície de les coses, mundans i sostinguts per una explícita abúlia som incapaços moltes vegades de transcendir-nos de mers subjectes intercanviables dissolts en la impropietat que aconsegueix exclusivament que un erm refinament floreixi en el nostre interior. La mediocritat ens porta a rebolcar-nos en un esdevenir inautèntic, lamentable i funest dins del decorat tediós de la quotidianitat. Creixem maculats per l’absència d’objecte, de meta i d’inspiració.
Aquesta falta de Nord es veu clara i és fa també ostensible en els vins, així que si provem de vagabundejar per la majoria de les denominacions d’origen i per moltes bodegues catalanes, veurem com podem intercanviar els vins d’una zona a l’altra i aquests ens semblaran símils mancats d’autenticitat: el descrèdit i la niciesa esdevé el cupatge majoritari. Una popularització del gust portat per l’imposant servilisme bufonesc de les modes.
Podem pensar també en la paorosa presència d’aquella consciència feliç hegeliana que ens parla d’alienació, desunió, d’allunyament, de la pèrdua d’un control que mai no ha estat res més que una idea il·lusòria de poder que de forma fal·laç el mercat ens ha fet creure, ens ha atorgat, i seguidament ha pretès coronar-nos com a sobirans o demiürgs en la configuració de productes consensuats que, únicament de forma virtual, responen a les nostres apetències i a la nostra voluntat. Han volgut fer-nos empassar amb reverència, i acatant amb besamans inclòs, que el nostre gust esdevenia matriu, eix i manament comercial, quan realment el que ens defineix és la passivitat i el deixar-nos portar de la mà per aquest conciliàbul del fonamentalisme globalitzant tot consumint la repetició compulsiva de productes que invoca la lògica capitalista. En definitiva un poder que ha acabat per superar-nos i s’ha revoltat contra nosaltres mateixos deixant lloc únicament a la frustració.
Una clara voluntat de voler deixar enrere aquesta inèrcia de dolorosa vaguetat que impera en el món del vi i que ens ha conduit a l’enrariment hegemònic del territori, i que finalment ha desembocat en una situació clarament confusa, esgotada i decadent, és la de cellers com Terroir al Límit que s’han inclinat per entonar un altre tipus de càntic, una rapsòdia que ens parla d’una vinculació íntima amb una zona, on el temps ens revela la seva música. Dits del Terra és sincer i categòric en el que cada factor que intervé en la configuració d’aquest es fa notori, palpable: des del registre organolèptic varietal, a la composició granulomètrica del sòl, passant per l’importància de l’orientació de les vinyes, i l’èmfasi en la necessitat de buscar els baixos rendiments. Tots ells esdevenen detalls claus entesos des d’una viticultura respectuosa, coherent i sostenible que a la vegada esdevenen el blasó que identifica al celler.
A cada deglució del vi, la retronasal ens dibuixa clarament l’ascetisme de les velles Carinyenes isolades que com un sinuós arabesc revesteix la matèria d’uns costers on el vertigen s’ensenyoreix, el seu peu tortuós de fusta vella esdevé un eix gravitatori que la fixa al terra i en la seva part aèria les seves grans fulles orbiculades aixopluguen els gotims cilindro-cònics. Una prodigalitat de descriptors espurnegen des dels especiats a la garriga tot obrint-se camí cap una marcada mineralitat que els sòls pobres de llicorella, on s’integra la pissarra granulosa i el quars, han gravat tot integrant-se en l’equilibri entre acidesa i grau alcohòlic. Expressió de la subjectivitat a través d’una puresa gairebé prelapsària dissolta en una substància solemne i visionaria conformada com un trencadís de vestigis històrics del Priorat.
Tens més raó que un sant, i la descripció del vi és de càtedra. Quan sigui gran vull saber tant i escriure tan bé com tu.
Nani Viníssim
Molt amable!! M’afalaga enormement el teu comentari. Gràcies per contribuir i ajudar a dinamitzar el blog.