Una profunda i misteriosa necessitat de consol de vegades ens arrossega a precipitar-nos a actuar de manera esbojarrada per tal d’apaivagar les crueses i demés ressalts connaturals a la vida que sovint ens agravien. Les dissorts amoroses de cors desconsolats trepitgen el nostre ànim, les bromes del despit ens fan cridar d’ànsia i desesperació, estesos sollats pels esquinços femenins. Ens veiem infantívolament incapaços de distanciar-nos de la infelicitat provocada per la decepció amorosa i trobem l’únic consol, al no poder compartir ja cap mena de gaudi amb la persona que sovintejàvem, servint-nos d’un altre plaer: un artifici manejable, a l’abast, ben fonedís capaç d’emmenar el nostre interior enroentit pel despit: el vi, que serveix per consolar-nos d’altres amors.

Els fracassos del cor constitueixen una bona ocasió per beure i existeixen beuratges dipsomaníacs exclusivament predestinats a concedir plaure al bevedor mediocre que busca nodrir-se d’alcohol fins a l’amnèsia o al desmai, prescindint de la complexitat o vulgaritat del subtil fluid que l’acompanya, sense importar-li en absolut si el cupatge que defineix el vi resa una conjunció desacostumada, i encara menys el destorba el fet que aquest sigui, sens dubte, una clara mostra d’un irresponsable rebuig d’uns valors i fites consolidades en una respectada i influent zona vitivinícola que amb la seva abrasiva insurgència estableix sense complexes un cisma absolut. Aquest vi és doncs una clara desavinença amb el concepte de territori i identitat. Què més dóna si el resultat obtingut és un despropòsit des de la seva ideació fins a la consecució del producte embotellant un beuratge mancat d’atractiu i sensatesa on només hi prima una agressiva causticitat.