Un elaborador que no sap transmetre, traduir en clau emocional la vinificació, no hauria d’apropar-se a les instal·lacions enològiques. “Habilitat sense ànima” és el que hauria de resar la etiqueta d’aquest vi. Elaborat amb certesa, amb destacables bones maneres però que hi batega de forma latent la insensibilitat d’un descarat exhibicionisme i simultàniament s’hi esbossa el concepte de vi de recepta. Producte infal·liblement atractiu per tots aquells que exerceixen el sacerdoci a Can Vila. S’endevina un vi que s’ha dissenyat abreviat i amplament per concentrar amb celeritat i empentes d’urgència una gran quantitat d’atributs per propiciar un lluïment immediat. Un cupatge que parla amb l’eloqüència d’un Montsant.

L’equilibrista està conformat per una coalició de descriptors que semblen entortolligant-se creant un mosaic de sensacions artificials, i davant d’això no puc deixar de pensar en aquell icona de la sensibilitat decadent que era el protagonista de la novel·la de Huysmans. Així doncs trobem cert paral·lelisme amb la literatura, amb la figura de Floressas des Esseintes, ja que com aquest, l’equilibrista mostra un clar menyspreu cap a la natura negant-la, maquillant-la, atordint-la, diluint-la, i el resultat és l’exaltació de dos grans vicis: la banalitat i la impersonalitat. O potser ja empès una mica més enllà per aquesta alenada de símils literaris hom pot trobar-hi diluït dins aquest vi el deplorable i vell sardònic que assalta grollera i paorosament al protagonista de Mort a Venècia, aquella figura èbria de bellugadissa dentadura que amortallat de cosmètics i de bigarrada disfressa de dandi intenta amagar la seva decrepitud patètica sota artificis mimètics per tal d’integrar-se entre el jovent. Un vi rendible que ve a ser una formulació enològica de les pintures d’Ensor plenes de rostres espectrals de màscares que amaguen tota la misèria, mesquinesa i pal·lidesa de l’animal megalòman.