Que un elaborador s’acabi convertint en un artista digne de ser homenatjat i destinatari de psalms lloadors, panegírics, ex-vots, i ofrenes monumentals comporta cert perill, com ara caure en aquella sempre contingent supèrbia ancestral propiciada per la incapacitat d’excretar tanta jactància. Arribats a aquest punt de diüresi frustrada hi hauran moltes possibilitats de que de tot plegat se’n derivi un carcinoma de presumpció pudent metàstasi de l’altivesa en el precís instant en que la digestió d’aquest ample reconeixement desenvolupi còlics espàstics que vinguin a descobrir un seguit força irritant de passions, com ara la vituperable distorsió de l’ego o el desfici de gloriejar estès fins a la perifèria d’un mateix.

Sens dubte i en un segon moment, el portent llorejat caurà en el greu estimball que suposa la mundana seducció del JO. Aquesta propicia enclotar el seu art per tal de nodrir fervorosament i en exclusiva la personalitat aïllada ja com un tòtem cobejós d’afalacs sota un dosser de vanitat i damunt un pedestal imaginari. Aleshores, la lògica evolució d’aquesta maledicència egotista vira cap al porfidiós rebuig, és a dir, quan la irrefrenable i supina enveja pessiga els seus nervis i s’expressa, en aquella orquestració del desdeny, al tastar amb sordina i àtona emoció productes similars. Tal tràgic enrariment de l’ésser humà no ha de ser a la força un absolut i, al marge d’entumides personalitats per l’afany de posteritat sempiterna, trobem mentalitats que pertanyen a un altre ordre, apostolats d’un tarannà diametralment oposat a la derisòria celebració exacerbada de la vanitat.

El celler Orto del Masroig s’organitza a partir d’una tètrada de decidits viticultors: en Josep María i Jordi Beltrán, en Josep Mª Jové i el conspicu enòleg Joan Asens, els quals consagren la seva feina a desvetllar totes les encofurnades excel•lències de les relíquies familiars cosificades en diferents i magnífiques parcel•les de vinyar heretades d’avis i besavis. El seu propòsit parteix d’una convicció optimista malgrat la situació vinícola convulsa a l’hora d’idear les referències que aplega aquell títol genèric i explicatiu del que amaga Les Singularitats d’Orto. Ve a ser un topònim abrigall de resquícies d‘autenticitat, una delicada sinopsi amb dots d’abstracció històrica, la condensació de quimeres dins d’ampolles Borgonya i tres circumstàncies que concorren per ornar de renom el celler.

El seu vi de Garnatxa peluda prové de la vinya Palell, un coster preservat d’aquesta varietat pilosa de 60 anys on exhibeix els seus millors resultats arrelada a vessants de exsangüe fertilitat. Vinificada en solitari a partir de llargues maceracions, és un vi feble d’estructura però que esgrafia delicades voluptuositats que llisquen denses en un vi on el seu codi aromàtic tendeix capriciosament cap una expressió atenuada de la fruita. Invoca el tumult emfàtic de les notes de criança i suggerent mineralitat dins d’una evolució atípica on les aromes es troben i es persegueixen tot evidenciant el mèrit i el talant d’un vi que amb la seva indecisió, i incerta cadència, discorre paral•lel proclamant-se com a col•lisió fortuïta i resposta antitètica als estralls escomesos per aquella corrent de vins pertinaços i sistemàtics. Són vins de tall modern dopats de llevats aromàtics que imposen la prosòdia que ha de determinar la seva retòrica olfactiva tot amputant qualsevol càrrega de realitat d’aquests productes evidenciant la manifestació superficial d’una voluntat subjacent de dominar el gust.

La singularitat de Garnatxa Peluda és un vi que actua com el recurs mnemotècnic que porta a retrobar-nos amb aquell concepte remot, atàvic i fins i tot arcaic que parla de la passió original indispensable per acomplir qualsevol ofici o disciplina. Es tracta de la passió i l’honestedat de la que ens parlava Joan Maragall en el seu Elogi del Viure com a vies i preceptes per a prosperar, però que en l’actualitat pot sonar com un cant banal, ineficaç de rebullida mansuetud enmig d’un present de virulenta competència i brivallada. Entaforades dins d’aquests temps que ens toquen viure i que clamen per capacitats mentals més agudes, trobem l’acrimònia i la desesperació, i com a revulsiu per tal d’encara-les s’ha instaurat una segona via de reactivació comercial que força una dogmatització claustral d’un seguit de cellers que lícitament aposten per dipositar una entrega absoluta encubant-se sense recel en fonamentalismes enològics/religiosos. Vessen aquests la seva fe en la taumatúrgia i declamen rogatoris nodrits de certa afectació mística quan els trobem desfilant com una comitiva de gibosos acomplint el protocol de l’ensabonada, tanmateix encorbats cerimoniosament davant miraclers circumdats per un nimbe de divinitat com Jay Miller.

Molts elaboradors que desenvolupen una malfiança cínica cap les seves possibilitats simultàniament s’abandonen cegament en la convicció vivificadora de fantasies mecanicistes i enarboren la més absoluta convicció cap el do guaridor exhalat per les esperades i beatificades valoracions resultants d’aquestes. Un dels nassos ambaixadors o legat pontifici de TWA darrera del qual encara hi oronegen efluvis de mala praxis, espectres de certa corrupció i d’altres fetors, encara és vist a dia d’avui com un nou Messies, com a fascinant alquimista de paràboles fantàstiques inqüestionablement dotat amb les capacitats de dominador del noümènic.

Aquest flâneur d’excepció del vinyar català el descobrim no ja assegut dalt d’un ase l’entrada a Jerusalem sinó igualment barbat però acomodat dins d’un helicòpter congregant una rebuda empavesada d’homilies complaents, de palmes i branques de llorer tot fent desfilar tota una escena passiva d’elaboradors monoteistes de revifada moral insuflada per la visita. Siguem condescendents i mostrem-nos sensibles amb els seus esforços i iniciatives, agermanem-nos implorant que sobrevingui un prodigi com a resposta a tantes pregàries. Hosanna a aquell capaç de rescabalar l’esclerós mercat del vi.