Elixir tònic de producció minsa però tast gloriós. Condicions les que concentra aquest vi que venen a revelar el motiu de la referència mitològica grecollatina del seu nom ja que les seves aptituds tradueixen aquella advertència de la deessa Tetis quan preveia el destí del seu bel•ligerant fill Aquil•les si es decantava definitivament per afegir-se a les expedicions a Troia: una vida curta però glòria immensa.

Així s’expressa la Macabeu del Maset del Ros a Gratallops, conceptuant la sentència de la Nereida, amb un registre aromàtic lleuger però de paladar llarg i persistent. Producte que passa a engrossir l’enteixinat d’albarels de virtuts consoladores i demés farmacopea i invectiva avitualladora i d’altres complements adormidors específics per a apaivagar la crua i jaspiada morfologia de la realitat. La hirsuta i fugaç singladura d’aquesta es dóna sempre entre continguts fragmentaris, a través d’un transsepte irreversible entre la uniformitat lacerant i la monodia impertorbable, tals elements són l’immòdic peatge que es cobra aquesta.

La realitat sempre mostra la seva efígie embotornada de contrarietats, tenaç i insuficient. És d’agrair un vi que adquireix la seva vàlua al convertir-se en la transcripció mimètica de l’alegria, al conferir al bevedor una millora graduació anímica i que reglamenta cadascun dels moviments expressius espontanis d’aquesta a partir de cert suprematisme buscant la nostra implicació emocional de forma directa. Definitivament esgrimeix i ens inocula un argument irrefutable per sotmetre’ns a aquest sentiment. També consolida una filiació íntima amb conceptes simples com bellesa i vida tal com en Joseph Puig ens vol transmetre tot abjurant de tanta perorada grandiloqüent i vans efectismes. Finalment descobrim aquest Akyles dotat, impregnat, tal com també ho està l’ànim cordial, d’aptituds i d’una enorme qualitat d’útil.

El concepte d’utilitat pressuposa una díade d’un mitjà i una finalitat. Lligat a aquesta qualitat abstracte distingim en aquest vi el seu potencial com a medi propici per aconseguir un canvi de signe dins de la realitat, en aquest cas estimulat pel seu poder desbrossant; un Macabeu parcialment fermentat en bóta i de bon equilibri entre acidesa i alcohol capaç de cercenar els funestos marges de cruesa i de desassossec embrancats en la realitat que ens ocupa, sempre plena de dubtes i d’una salmòdia decebedora.

Una edificant extensió enològica que ens atrau i ens aficiona a l’alegria. Compartim la visió de Fernando Savater quan diu “Descobrim en l’alegria una gratuïtat que la distingeix de les fites de la reflexió i encara de la perspicàcia vital”. Aquest blanc del celler Viñedos de Ithaca permet interactuar amb la joia i vehicula aquest agradívol sentiment. L’Akyles blanc vivaç i atractiu ens convoca a participar d’una visió utilitarista de si mateix instal•lant, tal com ho fa l’alegria, una capacitat operativa i funcional cridada a convertir-se en estímul per a la nostra habilitat a l’hora d’obrar.

Un vi que demana una visió nua d’adulteracions, que no es reconeix com un mer acomodament en les contorsions deformants de la pompa pròpia de l’estofa de venedors de fum, sinó que trasllueix simplicitat i maduresa quan una reiterativa i grotesca instrumentalització del vi ha propiciat que aquest producte repti sota la tirania hedonista i la “carronya verbal”. És vox populi que sota la casulla d’ordres merament elitistes s’hi camufla una ortodòxia que passa per programar gairebé en exclusiva una especulació estètica del vi quan el defineix en termes d’espectacularitat i d’aburgesament i on molts d’aquests productes semblen que només puguin ser gaudits de forma museística.

Si la fotografia ha sigut entesa durant molt de temps com la manera en que la natura es representava a si mateixa, en paraules de Joan Fontcoberta, el vi sembla ser l’orinal on s’hi excreten fetitxismes i afectada gestualitat, una nova peça de mobiliari de la flor i nata, aquell colofó jeràrquic no consensuat que grava aquests productes amb estatuts impossibles que recolzen el lema exclusivista “for members only”, sesgant de forma definitiva el cordó umbilical entre producte i consumidor de peu.

El vi perd el seu nimbe que enaltia la noció d’espontaneïtat, de producte natural per acabar finalment envoltat, devaluat i relegat sota la màndorla de sobergueria de conaisseurs fonamentalistes. Inscrit en un discurs impropi, el vi passa per convertir-se en subjecte ficcional i impostat damunt del qual s’hi vessa un parament de recursos que acomoda una particular visió desviacionista i parcial d’ell mateix, que juntament amb un seguit d’altres artificis i cantorals metzinosos, debiliten al consumidor garantint-li així dosis de recel, inseguretat i desconfiança. Aquests sentiments nodreixen la relació depauperada cap aquest producte que acaba per adquirir un caràcter mític, inassolible, quan sembla que l’aproximació a aquest exigeix una enòfila sumptuositat sapiencial.

Aquest blanc del celler de Gratallops ofereix alguna cosa més que una considerable dosi d’un optimisme sanejant. Enforteix el nostre convenciment i l’esperit per treballar des d’una proclama per la integritat del territori amb varietats com la Macabeu, que arrela superbes capacitats per recompensar als nostres sentits i a la vegada ens aixeca l’ànim.