search
top

Quadres de gènere

Les aromes, aquella sensualitat olfactiva citada per Peynaud, actuen com a detonants, com a activadors de respostes fisiològiques que poden abocar-nos a una inajornable atracció cap a voluptats igualment contingents. Allotjats aquests dins una copa formen una sincrasi de percepcions que vulneren el nostre seny amb suggestions concupiscents que no deixen espai ni concedeixen armistici a actituds senequistes fins aprestar-nos a un fecund i volitiu arravatament passional fruit de la condició afectant que amaguen.
Entenem el vi com un element més dins d’aquells graus Ad Parnassum establerts per Baudelaire per reconduir inèrcies anímiques instrumentalitzant la pituïtària, els epitelis, el bulb olfactiu i els demés òrgans que ens convoquen a solaçar-nos entre untuosos humors que vagaregen per la copa fins el punt que tots ells ens remeten, adientment estimulats, a apèndixs més meridionals de la nostra anatomia, així com immediatament podem ja apregonar-nos fins el clímax amb la deglució esofàgica.
La suma de substàncies volàtils poden obrir-nos tot tipus d’apetits, sempre depenent de les formes particulars d’enteniment i sensibilitat de cadascú, tal com ho fa el vi de Mas Comtal amb l’expressió pura i llampant que pot oferir la Chardonnay de climes càlids. Enmig de la bacanal de vins tranquils elaborats amb la refinada varietat septentrional, hi despunta l’exuberant Petrea Blanc copejat amb la redescoberta Xarel•lo. Aquesta varietat actua com a sortilegi d’ordre ontològic fonamentant una més assenyada estilització del discurs comercial de la denominació i és simultàniament tipificada com una nova font de credibilitat pel territori, alhora que també serveix d’instrument al servei de noves necessitats vitals. Sembla que la Xarel•lo pot sostreure al comú de la zona vinícola d’aquella volitiva neurosi politeista que amalgamava un galimaties de varietats.
Quan el microcosmos viticultural del Penedès sembla es desemmandreix del letàrgic i narcotitzant efecte de la seducció per allò forà, ho fa acompanyant-se d’un gest de torbació, d’una apocada i incipient voluntat d’emancipació i també de cert remordiment davant la consciència de l’extralimitació i de la pusil•lànime unidireccionalitat que es va prendre com a lògica causal del marc on ha acabat instal•lant-se. Convé mirar més enllà de la pseudomoral del quant més millor on ha acabat reposant la denominació quan va apostar i legitimar un sanejament col•lectiu de la plèiade de varietals autòctons per incorporar un constructe especulatiu d’insidiosos resultats. El Penedès: entitat consagrada a la mimesi, indiscutible bastió de la homogeneïtat varietal mundialista.
Dins d’un abnegat viratge cap una moral globalitzant per finalment estendre aquell vel de Maia encastat de ficció i encarnant un absurd espectacle inviable que evidencia la idea lacaniana de la labilitat de la pulsió, que ens parla de la inconsistència de tals ambicions, les quals un cop copsades n’engendren de noves per acabar engolits per un cercle de misèria. És lícit abominar sobre el rumb atzarós agafat per la denominació i obstinat en desenvolupar el rol de “denominació comediant”, ja que per obligació adopta tots els caràcters i es forneix de totes les vestimentes per acabar ovacionant la monotonia enutjosa de vins blancs de Chardonnay i d’altres apotegmes contumaços en dramatitzar altres tradicions al marge d’infaustos resultats. El Petrea Blanc és un vi on la varietat plasma el marc geogràfic on ha madurat la planta, que explicita molta concentració derivada de raïms collits en plena maduresa per oferir un nas opulent de fruits blans madurs, confitats i una omnipresent nota mel•lífica, untuós ample i exhibint aquella calidesa que tradueix la influència climàtica. Evidencia allò que Jancis Robinson ja anunciava en alguna publicació seva respecte al caràcter poc definit de la Chardonnay al no presentar cap aroma especialment rellevant o que sigui intrínsecament definitori de la varietat tal com mostren la Sauvignon Blanc o la Gewürztraminer. Les seves ufanoses capacitats d’adaptació i la seva indiscutible ductilitat estilística li permet adoptar un nombre considerable de registres, tot i que el seu marc olfactiu íntim sigui contingut, fat i que malgrat no oferir un caràcter especialment rellevant, ha creat una legió d’afectes cap els vins elaborats amb aquesta varietat.
Moltes vegades arrossegat negligentment per una irritant mediocritat els vins elaborats amb la Chardonnay no s’escarrassen en mostrar res més que una total desconsideració cap aquesta varietat d’origen borgonyó o del Mâconnais, ja que tot i tractar-se d’una vit força vigorosa i que demanda de poda curta, la trobem embarrancada dins la tendència actual que exalta la prossecució d’altíssims rendiments a través d’emparrats en Guyot doble en la línia de la viticultura practicada a la Champagne sense fer distinció si es busca elaborar-ne un vi tranquil o un escumós.
En aquest Petrea Blanc descobrim en certa manera l’afirmació tràgica de la Chardonnay en tant que no es deslliga d’un lúcid pessimisme argumental al esdevenir aquest vi un intent exasperat i vitalista per justificar les capacitats de la varietat dins del Penedès. En la finca de Mas Comtal la trobem conduïa com a transmutació i sublevació d’aquells valors que li han estat programats des d’un irrevocable optimisme dogmàtic, greujant-la amb rendiments abominables i justificada com a magnífic ingredient i continent de meritòries possibilitats per a composar una voluptuosa estampa horticultural.
L’hem descobert desflorada per una legió de viticultors que han legitimitat la seva implantació (o immolació) des d’una indigerible tossuderia per finalment manifestar-se dins d’aquest deliri col•lectivista, moltes vegades com a mera vanitat fenomènica d’expressió lànguida, previsible i sempre mancada d’un bagatge i sentit originari, mai impregnada del concepte de territori. La Chardonnay s’ha justificat per la inèrcia populista que demanava postrar-se dòcilment de genolls davant la sofisticació de varietats francòfones estenent-les com objectius automàtics, acatant els manaments de la providencial teocràcia de la societat de consum, codificant qualsevol empresa en termes de productivitat i rendibilitat i d’aquí l’acceptació joiosa de la Chardonnay i l’ensinistrament de la seva fonètica sensual al llarg de la geografia vinícola catalana.
 
banner ad

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top