Certa densitat espiritual sembla que enalteix el concepte de maridatge quan en sentim a parlar. Gairebé sobreexplotat, trobem el terme en legions de publicacions i demés formats mediàtics orientats a prodigar la cultura gastronòmica. El concepte de maridatge oficial, un conjunt pre-constituït de preferències personals d’assessors del gust, comparteix un dot sinonímic amb la noció de matrimoni i tal com aquest etimològicament apunta, sembla congregar-s’hi la sensació d’encotillada submissió, de restriccions reglamentàries, així com un cert caràcter coactiu.

El concepte de maridatge arrossega un component globalitzador, antitètic de l’inherent epítet d’audàcia, que com a condició singular l’associava a la idea de maridatge. Articulat des d’acords gastronòmics concordats a priori per un conclave especialitzat en aquests affaires, sembla impregnat de certa indiferència cap el comensal i, potser degut a restrictius principis d’harmonies, el maridatge ha adquirit un caràcter que força la despersonalització del subjecte, del client.

L’engranatge del sopar maridatge pre-establert, acusat ja de cert caràcter industrial, es posa en marxa moltes vegades deixant en bambolines la participació activa, el talant particular o l’estat anímic d’aquell dia del client, fent evident un injust desconeixement de les peculiaritats individuals de la persona entaulada, sense capir les seves singularitats. La pràctica del sopar maridatge aplica de forma uniforme i mecànica la mateixa aposta gastronòmica damunt dels diferents comensals reproduint-se seriadament taula rere taula, desinteressant-se per les preferències mudables d’aquests o la variabilitat de l’entorn i d’altres disposicions que s’apilen en el mateix voral d’aspectes descurats. Tal com apunta Joseph Puig “Como es sabido los alimentos o vinos que pueden gustar algún día o algunos en concreto […] no tienen forzosamente que alcanzar el mismo nivel de satisfacción al día siguiente o incluso con los mismos, en idénticos entornos y situaciones similares”.

El maridatge quadriculat crea un marc retòric tancat que subratlla les preferències gustatives dels “sacerdots de gust”. Com poden establir un estàndard gustatiu inflexible, quan la combinatòria d’elements que condicionen i graven el propi codi gustatiu no permet una directriu obligatòria i única per un èxit homogeni i universal? Si aquests celebrats maridatges “van a misa”, per què tal com assenyala Joseph Puig “no todas las personas se enamoran del mismo espécimen del propio sexo o del opuesto?”. És evident que no tots compartim el mateix gust o inclinació per una mateixa estètica.

Deixem-nos del caràcter de restricció gastronòmica o de connubi sacramental que llastre el concepte de maridatge i apostem per festejar amb diferents plats fent-t’ho des de la nostra pròpia individualitat, sense l’obligatorietat de repetir amb el mateix. Busquem aprendre de les nostres pròpies papil•les gustatives sempre “íntimas, protegidas, y por encima de todo, genuinas”.