El valor simpàtic del Tast Espectacle no és l’únic valor que defineix tals convocatòries sinó que caldria afegir-hi, tal com assenyala Émile Peynaud, el caràcter merament publicitari que aixopluguen a bona part d’aquestes cerimònies. A diferència de la fascinació crítica que acostumen a despertar arreu els espectacles esportius com ara el futbol, aquests aplecs de l’exercitació sensorial no es veuen violentats per encícliques ni acuitats per impertinents anatemes per part dels seus detractors o, al menys, no testimoniem el mateix ressò mediàtic.

Conservem en el nostre cervell l’eco d’aquelles veus crítiques de sempre, lívides i desgastades per l’ús del seu poder adoctrinant, cavalcant damunt d’un rutilant tropell tumefacte de sensatesa demanant-nos prendre distància davant l’opiàcia seducció que desperten els esports, però no recordo trobar-les aplicades a actes simpàtics vinculats al vi. Per què aquestes veus que condensen indiscutiblement un absolut rebuig estoic, amén d’altres objeccions ètico-polítiques que les reforcen, cap a tot divertiment o fotesa destorbadora, no són aptes per ser infligides a tals tastos en tant que contenen un comú component lúdic? El reguitzell de retrets tòpics que reben certs certàmens multitudinaris parteixen d’una concepció generadora que busca subratllar la inutilitat social de tal o qual esdeveniment, quan aquests mostren una acusada despreocupació pel clima i situació crítica del país. En el mateix envit carreguen contra l’absorbent poder alienant que descobrim en l’esport rei, però, en definitiva, tals increpacions no acostumen a fer-se extensibles a tals concursos vinícoles sempre abillats de més gravetat i patrícia elegància.

Ambdós espectacles però convenen en altres aspectes al compartir trets com ara l’omnipresent i hegemònica primacia de la virolla i l’embolcall profusament comercial i la pàtina lucrativa que engalana tals jornades. No reconeixem a més d’un personatge de pes dins del món del vi, amplament reconegut i titllat per tota la geografia vitivinícola d’anunci vivent descobert copa en mà, amb aquella ridícula expressió al rostre com si volgués fer-nos pensar que freqüenta el sublim de manera ininterrompuda immortalitzat per una oportuna instantània?

Necessitem de rifes gustatives i d’altres mercadals d’aquesta índole on grups d’humans vénen a abillar-se de pinzellades d’excel•lència, hàbitat d’una casta magne que al marge d’invertir el temps en el que no va més enllà, del que anomena el mateix Peynaud, d’un mer entreteniment psíquic sensorial, el professional integrant d’aquest divertiment enològic busca fomentar l’expressió més espectacular i acimada de les seves dots i de la seva persona de cara a la galeria, a l’espectador, evidenciant simultàniament aquell compulsiu tret humà que és l’obsessió per mesurar-ho tot, per mesurar-s’ho tot.

Tals rondes d’intoxicació organolèptica i publicitària serveixen per inocular certa dosi de rauxa al seu tarannà acomodatici, en múltiples ocasions enroscat a una actitud conformista de vacu hedonisme, tot i el risc d’incentivar-hi també un recalcitrant egotisme. Moltes vegades estem davant de concursos que atrauen a una lògia de discernidors de les clarícies inextricables del vi on aquests participants poden celebrar i mantenir vius tota aquella parafernàlia gestual, ritus transcendents i demés mosaics d’actituds sumptuoses que tan agrada a algunes faccions enòfiles.

Són concursos que, en definitiva, insuflen il•lusió per la divulgació personal i per assolir aquell èxit que redundi sempiternament com a fita individual recollida en les fulles del diari o en la publicació de torn com a distinció oficial la qual l’honorat nas guardarà com a greal del seu èxit i escamparà a cada ocasió aprofitant l’avinentesa. El puc imaginar dotat d’una veu folrada d’ensuperbiment ressonant dins seu com la d’aquell geni maligne que descobria Descartes abordant-lo per tal de xiuxiuejar-li la idea de com preuada i pidolada serà la seva llavor estucada amb una genètica excepcional, ara que tothom celebra les seves dots. No cal ni recordar que tanta magnífica processó i fanfàrria xardorosa per commemorar tals fites difícilment superaran els envits de la pel•lagra del pas del temps que acabarà per parasitar indefugiblement els fulls esgrogueïts d’aquella publicació on ja gairebé no hi distingirem el subratllat precís on es facilita la identitat del guardonat.