search
top

Imposició del dolor

Un exemple irrisori i desastrós de com la realitat no tan sols ultrapassa a la ficció sinó que aquesta primera moltes vegades destil•la la mateixa fetor i repugnància que et deixa com a final de boca un malson, el vaig trobar dins de la jornada ocupada en la presentació dels Nous Penedès. M’encaminava al capdavall del Raval per tal d’acudir a la presentalla en societat de les noves anyades d’aquesta denominació i a la vegada sotmetre’m inconscientment a una realitat escabrosa destapada per aquell instint irritant que em constreny a caçar detalls inadvertits. Finalment, em vaig trobar perseguit i engabiat dins una situació horrible inspirada per aquest interès per percebre simultàniament quins avatars tenen lloc davant i darrera de cada stand, capficat per composar així un retrat de l’existir dins d’aquesta festa primaverenca.
Prenc testimoni del frenètic trànsit d’una constel•lació d’enòfils, comercials i vinaters, entremesclats dins del gest múltiple de tantes fesomies que reten culte a la copa de vi. L’ésser anònim enmig del flux de la multitud pot veure’s empès a ocupar-se amb tasques detectivesques, quan guaitant sense ser vist rastreja operacions i maniobres entre els presents, com el cas singular d’aquell professional portaveu d’una marca que es dedica a rondar flonjament entre els parapets aliens emmotllant-se entre la multitud.
El tràfec, el rebull i l’atabalament generat per l’audiència enceta el moment idoni per tal de que faci acte de presència el desig inveterat de tot detectiu per escrutar l’entorn immediat. La tasca del detectiu permet crear un baròmetre antropològic que recull les diferents actituds i comportaments de la concurrència aplegada en la quinzena edició dels nous Penedès.
Vessar una insenescent i insidiosa mirada des de l’atalaia excepcional habilitada al pertànyer a la massa indistinta, permet captar finalment un fris de rostres i conductes sense gaire esforç, sense emmigranyar-se en burdes observacions de psicologia de butxaca, sinó que només ens cal percebre el gest idiosincràtic que ordena tot un temperament, una personalitat, redescobrint aquelles paraules de Schopenhauer que ens deien com una mera i única acció característica d’un personatge ens permet arribar assolir amb convenciment el coneixement exacte del seu caràcter. Aquell ésser perspicaç i malfiat que tenim tots dins nostre em porta a concentrar l’atenció en la cort descoberta d’escapistes i trànsfugues ronsejaires del deure que tant t’ofereixen tastar el seu producte des d’un posat angelical, complaent i amorós com en un moment donat s’enllarden amb un nimbe sulfurós i demés parracs de baixesa.
En aquest escenari vespertí emergeix aquesta camada de vectors conjurats pels verms i sabes de la mesquinesa excretant un seguit d’actituds consuetudinàries dins del món vinícola manifestades aquest cop per un pollam de saberuts que començo a capir com un empostissat empedrat d’analítics vocacionals, de desimbolts objectes excepcionals del tedi dotats de l’il•limitat recurs de posseir una tenaç propensió a injuriar.
Admiro l’espectacle o l’espectacle em contempla a mi quan em sento empaitat per tals personatges inquietants que vagaregen al meu voltant servint-se d’una coartada per desentendre’s del seu propi producte tot fent aplomades prediccions, ridícules i atropellades sobre els vins d’altri després de graponejar-los. Presències amenaçadores que s’esfilagarsen darrera les meves espatlles quan portats per un impuls disfuncional s’afanen per arremetre contra d’altres apostes comercials inferint comentaris o arriscant llegendes rubricades per l’enveja que serveixen per ablanir la mala consciència i la seva pròpia mediocritat. En definitiva durant les hores que vaig romandre per la sala del Museu Marítim on tenia lloc l’acte, els trastornats van anar substanciant conjectures sobre la feina d’altres mentre aquests es distingeixen per reptar dins la via del conformisme, del quietisme, de la plàcida acceptació de la seu rol.
Vaig marxar amb la nàusea inoculada per aquests Proteus que ignoren el paper de les seves pròpies aptituds així com les que traspua el seu producte i que troben un gaudi addictiu a metamorfosar-se en diferents talents, ara l’enològic, ara el crític, el jurisprudent, per acabar convertint-se en incordi i caricatura tot evocant els éssers despullats de Jean Rustin, ja que com aquests transmeten una colpidora sensació de desolació, d’un col•lapse de decadència, de inclemència, tot aplegat en un ésser desbaratat, solitari, macilent, sense rumb.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top