El vi posseeix una naturalesa eminentment mercantil indubtable i aquí és per on el vi assoleix l’ajustament exacte al concepte d’art. No vull discutir les aptituds instrumentals del vi com a pigment susceptible de que algun enginyós artista seduït per la fal•lera de distingir-se sempre com original vulgui emprar-lo per untar-hi el pinzell tot intentant forçar un nou isme. O si aquest pot proclamar-se com element experimental a la vegada que contemporani dins de performances avantguardistes i maridatges abstrusos que acabaran per subjugar a la crítica, els cronistes de l’actualitat del vi, els quals encaterinats per tanta novetat es veuran forçats arriscar-ne un interpretació i a promocionar-ho. El vi com ART en majúscules no existeix així com tampoc l’ART en majúscules, només els artistes, tal com apunta E. Gombrich.

Com s’explica aquesta associació i que alguns hagin pretès forçar aquest contuberni entre ambdós conceptes? Potser tal peremptori vincle s’ha gestat a partir de l’exigència de noves idees al voltant del vi per finalment concretar-se en aquesta invenció teòrica. Darrera de semblant baptisme o coronació fastuosa del vi com a ART hi trobem els emfàtics d’aquesta categorització del vi d’ànima edulcorada, nostàlgics d’una concepció prefabricada del vi que s’ha consumat amb la invectiva d’una panteó només assolible per aquells que superen la prova de la comprensió, els quals destil•len el mateix idealisme que Lamartine que entenia que l’univers, tot ell, era una aliança d’harmonia i bellesa. Aleshores entenc com a contradictori que només s’apliqui aquest epítet al vi i no parlem de l’art del cafè o de la xocolata o de la macedònia de fruites o de la claredat geomètrica i simetria dels passos de vianants o la metanfetamina tal com declarava un personatge de la sèrie Breaking Bad.

Per molt que ulceri a més d’un exaltat d’aquells que advoquen pel connubi incontrovertible i exacerbat entre art i vi, cal reconèixer que la comunió que plantegen és remota per no dir hiperbòlica o fins i tot ridícula sempre. Entenc que tal opugnació és de difícil digestió quan aquest binomi perviu com eslògan omnipresent tot i descobrir-lo tan trillat dins del costumari popular. Com acceptar tal fractura entre conceptes quan perviu tota una corrent d’entestats a fer transitar al vi dins l’esfera de les arts plàstiques? No serà que el seu interès o la comprensió del producte de la vinya passa per reivindicar-ne de manera subliminal la seva museïtzació i no tant impulsar-ne el consum?. Com escapçar tal tòpic pretensiós que prolifera en enunciats altisonants que conjuguen ambdós subjectes?

Molts estetes d’aquests només busquen atorgar-li al vi de manera simplista la qualitat intrínseca que sembla definir en algun moment l’art com és el de posseir un valor elevat. S’acontenten únicament amb la tesi espectatorial que es resumeix en la fórmula kantiana de “és bell allò que produeix universalment plaer sense concepte” com a vestimenta imperant del concepte d’art, i aquesta accepció és la que acaben per extrapolar estenent-la damunt del vi.

La correspondència real entre ambdós productes (art i vi) és que el valor d’aquests queda determinat, conjecturat, pressupostat per la xavalla i moltes vegades en mans de la dispendiosa especulació. El vi objectivat dins aquests termes i sota irrenunciable influx de la venedissa i el consum, tal com passa a altres preparats de índole comercial similar que s’hi troben doblegats en les mateixes condicions sota aquest sotmetiment financer, requereixen una argumentació publicitària, encunyar i abastir-se dels apèndixs comuns i indefectibles del que tot producte s’ha d’abillar, embeure’s dels horitzons de promoció i negociació consagrant-se a escodrinyar de forma imperativa i obstinadament el reialme de la inventiva, a explorar formules que facultin envigorir l’atenció del consumidor, per embadalir-nos i garantir-se així la pervivència.

El vi no arriba a encabir-se ni en la definició depurada per aquest present de comerç mundialitzat ni de societat mediatitzada que esbossa una accepció de l’art com un convinença d’un agregat de pràctiques i idees constitutives de la construcció i la cohesió social investit de influència dins l’educació, de la comunicació i de la política. Recordo les paraules de Guyau perfectament ajustables en aquest cas : “ la llei interna de l’art es produir una emoció estètica de caràcter social”; És un artefacte la nostra societat que acabala tants artistes i que ha dilatat tant el concepte d’art que damunt d’aquest s’hi ajacen i amorren des de realitzadors de serials, exhumadors televisius de misèries a dubtosos cantats de varietats o assassins en sèrie.

Així doncs, el vi és ART en tant que esdevé perfecte representació de la realitat com pretenien els paisatges de Corot o busca plasmar la sinceritat artística com aconseguia Courbet? és ART en tant que es cenyeix als postulats de l’academicisme i la tradició en termes de tema, el protagonisme del dibuix , l’equilibri en la composició i paleta disciplinada com una tela d’Ingres o David? ART com a rebuig de l’ordre preestablert per l’art oficial i les seves normes arraconant els convencionalismes com Delacroix? És potser el vi ART perquè d’aquest se’n deriva el principi d’utilitat, de profit social amb intenció pedagògica? És ART com expressió del liberalisme i d’altres corrents assolides aparegudes progressivament com la democràcia o el socialisme? No serà que ho confonen tot plegat amb el mer gaudi passant per alt la tesi kantiana que només reconeixia com a sentits facultatius per tal de vehicular l’intel•lecte la vista i l’oïda?

Hi ha un públic no consensuat que ha decidit fer-ne del vi una realitat sublim inserint-lo dins la gama nomenclatures i disciplines que conflueixen dins l’art. Quins graus de reconeixement públic recolzen aquesta incorporació? Quina teorització fonamenta a l’artista-enòleg que hi ha al darrera? Quina institució ho licita com a art? Existeix algun vi empès pel Kuntswollen o voluntat d’artística? S’integren els vins dins el sistema de les arts a partir de la Teoria de les correspondències sensorials en la línia de les sinestèsies practicades per Scriabin, Kandinsky, Debussy o Nono i ara es tracta de veure els aromes o escoltar el tacte glicèric o d’extasiar-nos amb la manifestació sonora del crepitar del carbònic dins una copa de flauta? S’ha pretès estendre les pràctiques de l’art fins els dominis de l’enologia coincidint amb una voluntat recòndita per ressuscitar el Gran Art quan moltes veus ja s’inclinaven més cap a l’afirmació de que “no hi ha art” referint-se a l’empobriment, la depauperació d’aquest derivat de l’excessiva universalització. És ART perquè el vi és expressió? perquè el vi és construcció? de ben segur que no ho serà pas perquè aquest imiti la natura ja que tenim un desgavell d’impostures i artificis entre mans que tal afirmació em sembla una absoluta ignomínia.

Bona part de la propaganda que s’esforçava en integrar el vi dins el gremi artístic provenia de les arengues dels requetès dels terços del ut vinum poesis o similar. Aquesta divulgació publicitària recollia les aspiracions d’aquest escamot sacrosant a fer del vi un reliquiari i ho feien estimulant i conferint-li un sentit qualitatiu inèdit, intentant de fer confluir, sense gaire fortuna, vi i art en un mateix front: el vi com l’art persegueix la novetat i també se li demana al vi que sàpiga arrencar de la vida actual el seu costat èpic. Malauradament però aquest acaba per convertir-se en un desafortunat llenç empremtat amb totes les trivialitats jocoses de la pintura galant i penat pels estralls de l’afecció mòrbida escampada per la cúria petulant obstinada en empudeir i enribetar amb un paisatge de fantasia, i demés rècula de jardins fabulosos, una bevenda com el vi.

Sempre sentim a parlar de la noció de novetat i de la necessitat d’envoltar-nos d’ella (Art original, nou, beuratges inèdits, cupatges estrambòtics). Reclamem el seu desplegament progressiu, immediat com una revelació. En aquests temps que ens toca viure assaborir la novetat esdevé un objectiu i la seva actualització un requisit enervant però irresistible. Volem que s’encarni inexpugnable i sobirana en cada porció de la quotidianitat. Perseguim reomplir l’ambient amb aquesta com un instint emmotllat a la vida convertint-la en un objectiu desitjable, ideal, i tot el que no es doni en el seus termes esdevé una truncada i desfigurada adhesió a un incomplert paisatge gramatical de l’existència, ja que aleshores ens trobem fixats en una dialèctica prosaica i vulgar amb allò venidor, isolats fora de la tensió amb que ens fustiga el futur.

La novetat és una necessitat normativa en la fesomia del mercantilisme, és seguida amb unanimitat però sense mudar-li el gest, sense avançar el més mínim, només irradiant merament el poder de novació en termes de mercat sense interessar-se per fer-ho en termes d’experiència, tal com apunta J. Aumont i moltes vegades fins i tot subestimant la cultura del consumidor (o espectador del vi?) sempre dubitatiu i acomplexat.

En la línia de cercar la novetat en les formes populars es manifesta en una sort d’alliçonament un vi com el vermell Templari de Bàrbara Forés, o l’Avi Arrufí del Celler Piñol, en els quals la novetat es tradueix en una reorientació de la invenció. En el cas del vi de morenillo i garnatxa negra (El Templari) o en el monovarietal d’aquesta primera s’apregonen de forma resoluda fins els fonaments tradicionals, arquetípics dels vins de la Terra Alta i no persegueixen l’efecte de novetat diluint-se un cop més en la mimesi. En la mateixa recerca el millor efecte d’invenció s’aconsegueix sense elucubrar res en la moda de la ficció o exotisme sinó ans el contrari; la invenció obté el seu efecte al treballar solucions trivials com pot semblar la garnatxa negra o la samsó. De nou la seducció domèstica en aquest cas és on rau l’atractiu de vins com el Puresa o el Via Edetana, dins els quals resideix el seu caràcter previsible, en tant que coherent. Amb vins com els anomenats entens d’on provenen cadascun i perfiles una idea de la seva història, albires qualitats que n’impliquen d’altres que convoquen l’ètica entranyada que s’adverteix en el diàleg amb el vi, en les seves idiosincràsies que divulguen una manera d’entendre el territori, la seva gènesi.

Quan encara molts vins s’aïllen dins el fenomen de la novetat, quan aquest acull estils canviants subjacents sota un vocabulari miscel•lani, incontinent i immergits en el provincianisme, tals productes probablement ignoren el camí que exigeix allò nou i que passa per apostar per vins en els quals la idea conceptual generadora s’aferra, es fiança, a bases sempiternes i no queda dilapidada per corrents estilístiques volubles. Un vi de garnatxa, carinyena, macabeu o xarel•lo pot actualitzar-se fins a desplaçar o superar el concepte anterior d’aquest però no per això s’esborra la idea connatural de tipicitat que se’n deriva de tals varietats.