search
top

Acádemie Internationale du Vin

Amb ocasió de la meva presència a la trobada anual de l’Acádemie Internationale du Vin (l’AIV), un cop finalitzada la cita d’enguany a Ginebra, algú va formular-me una pregunta amb tota naturalitat referent a si podia imaginar una institució així fundada a aquí. Jo vaig respondre que ignorava la fetor insalubre i demés detritus subterranis que possiblement també discorren amagrint i parasitant subreptíciament tal entitat, però el que sense dubtar vaig afirmar és que en cap cas les podridures s’aprecien i emanen a simple vista, ben al contrari del que seria ostensiblement tangible ja des del primer minut en la litúrgia fundacional de tal lògia en la nostra geografia. Considero força feixuc poder esmorteir aquest explícit alè constituït per un estuc de recel i una faixa de ferocitat, que com ja apuntava, florejaria sense timidesa de manera notòria entre el que seria el reguitzell anàleg a nivell estatal de tal acadèmia.

Sóc incapaç de rumiar en tota la prosèlit constitutiva d’aquest organisme conduint-se sense l’inveterat i connatural rosari d’efluvis aristocràtics que endèmicament els endogala. Veig impossible que s’arribi, a través l’autoreflexió o la consulta especular, a gasejar definitivament l’arcuació absoluta cap la malfiança miserable i la rectitud per preservar, per damunt de tot, a base de bastonejar i d’ofrenar cops damunt la taula, aquella condició d’altesa sedimentada i la incúria que grava les seves petjades i que com a penjaroll llueixen amb naturalitat angelical. Davant meu transitava una corrua d’instantànies, tots aquells que forçosament haurien d’arreplegar-se ordenadament per conformar la iniciativa o temptativa peninsular de l’AIV, ara el prurit de cercles vinícoles, ara cenacles narcisistes que empudeguen a la premsa especialitzada (o més aviat espatllada?).

Mentre pentinava la viabilitat d’orquestrar quelcom semblant al que se m’havia plantejat amb tan adient qüestió, va sorgir un altre interrogant que venia a treure a col•lació quins camafeus o estendards catalans haurien de constar-hi forçosament o per imperatiu mediàtic. Un minut després venien a copsar la meva atenció, aclaparant la meva activitat cerebral, les insignes i mítiques associacions fraternals on darrera hi batega, latent, la pulsió de catecismes conspiratius, farses de col•lectivitat socialista i harmonia comunal enllepolides exponencialment fins a nivells galàctics o transmundans. No podia estar-me de pensar en les solemnitats aglevades any rere any en el paper cuxé i en els medis macilents de sempre. Belleses i exemplum virtutis del vi constituïdes per éssers essencials electes de manera discutible, que apuntalen un aparell retòric que conclou en misticismes i mitificacions exquisides amb peus de fang, de filantropisme postís que fluctua entre la dramatúrgia decorativa i els valors transitoris, creuant els llindars que conflueixen en un únic emblema, un únic gest veritable que moltes vegades frega la roïndat.

Enmig d’aquesta dissecció de l’orla previsible plantejada a partir d’un conglomerat de cognoms esglaiadors que consideràvem que constarien tant si com si, ja que sens dubte a Catalunya gaudim d’un bon teixit d’exemples de prescriptors mediàtics donats a la genuflexió, no descobrim transcendint els medis mateixos un periodisme captiu embotit dins una mena de trencadís sense aspiracions d’atansar-se a una unitat impossible i a una ètica diàfana? Alguns exemples d’aquesta turba són tots aquells que posseeixen una dotació intel•lectual que els habilita amb meravelloses capacitats per la usura però sincrònicament s’abillen de la més obtusa carestia de qualsevol dictat ètic. Veient tal solatge de periodistes i l’univers místic no esdevé una afirmació esbojarrada reconèixer que un té l’amarga sensació de viure dins d’un daguerreotip de present estàtic, ronser, que denota una temporalitat suspesa en la que estic segur no hi reconeixem la gravidesa que ens fixa a aquesta esfera immòbil. Les circumstàncies vénen a diagnosticar-nos el grau obnubilació i en quin punt seguim presos d’un hieratisme confinant que vela la dinàmica d’un veritable transit temporal, que es tradueix en un efecte amb reminiscències del que envolta al personatge de K de la novel•la el Procés .

Com superar les aparences i demés ficcions si continuem agenollant-nos davant una elit entallada per icones solemnes sense un perfil íntegre al quals en dediquen anorreats panegírics escampats per l’engolada megafonia de sempre que encara té el poder d’empoltronir-nos embadalits, muts davant el prisma atrotinat a través del qual es condensa la realitat, i que com K, prenem paciència i fem la digestió, sense boicotejar ni empenta d’aprestar-nos a algun tipus de insubjecció? La relació amb la premsa passa per desenvolupar un tipus de col•laboracionisme passiu com quan contribuïm a la fantasia infantil que s’amaga darrera l’epifania dels reis mags.

Tal com apunta Fèlix de Azúa en un article sobre la novel•la de Kafka, la mateixa ficció que sosté el mecanisme processal és la que nodreix i faculta aquest instant sostingut que pretén una realitat ben rodona, en aquest cas la del vi. Ens avenim a coronacions selectives oficiades i teixides íntimament d’elitisme, a una divulgació amoral escomesa des de la més absoluta deglució impàvida, fins i tot inconscient, disposició teatral del fingiment, donant credibilitat a les aparences, sense percebre que precisament tal submissió a aquesta pantomima és la que insufla credibilitat: tots simulen estar convençuts d’allò que prediquen al marge de que darrera tinguin el convenciment de la precarietat i l’esfondrament de l’entramat en qualsevol moment, ja que això sosté l’escenari, s’han de mantenir incòlumes les aparences i perpetuar la credibilitat amb el assentiment i beneplàcit de tothom. D’aquí que tot plegat amb recordi al cas de K, a l’actitud del processat que amb convicció creu en l’existència i validesa de tal procés, i tal obediència és el plint que possibilita l’engranatge processal, sense l’admissió d’aquest rol, sense el convenciment en altres vies de resolució dins del sistema judicial al marge de la condemna és impossible sostenir tal ficció.

L’experiència de ser testimoni d’excepció de la reunió anual de l’ALV estimula a emprendre certa recerca edípica, encetar una perquisició per tal de copsar aquella parcel•la de veritat velada moltes vegades sota l’atapeïda disposició histèrica i de tanta intricada pugna egòlatra, una i altra encobertes per una postissa equanimitat impertorbable que descriu la positura genuïna dels estils de conduir-se cadascú de la mà dins del jerarquitzat món vinícola català estratificat a la manera de l’ordenació del firmament angèlic. L’actitud dels membres de l’AIV recorda el romanticisme positiu i assertiu del poeta Novalis, es mantenen en un punt d’equilibri ideològic sense caure encerclats per la traducció merament econòmica del món del vi, prenent la ciència com plataforma per la comprensió i no com explotació. Això suposa poder parlar sobre aspectes tècnics lluny de la perspectiva del profit mercantil.

Resulta interessant constatar que en els simposis que vertebraven l’eix central de l’aplec anual de l’AIV es desenvolupaven en una sort de cooperació , de diàleg i respecte tan naturalitzats, assimilats, com a condicions convencionals innegociables. No podia sinó pensar, després de nombroses i franques reflexions morals incentivades pel meu caràcter desconfiat, que em trobava talment enmig d’un tràngol oníric, com davant un vitrall al•legòric que ve a profetitzar altres vies d’enteniment, comunicació i comportament possibles. Les jornades van concentrar a ponents com Juan Carlos Lopez Lacalle que va desenvolupar un epíleg sobre els fonaments filosòfics que funden, sostenen com un pilar fasciculat i projecten a l’AIV. Al costat d’aquest, Pascal Delbeck parla de l’expressió del terrer de la mètrica secreta que sembla amagar-se darrera aquesta idea, de les nocions pedològiques i geològiques, el rol vegetal i la ubicació de l’home com a eix central tot desenvolupant aspectes com el del climat i l’anàlisi del diferencial regional, tot plegat des de la perspectiva bordelesa.

Les ponències de Daniel Cerllini i Salvatore Gernaci anaven dirigides a la necessitat d’investigar, donar a conèixer i protegir per una banda el patrimoni varietal autòcton italià, un dels més rics del món, i per l’altra el Sicilià, amb la probablement millor varietat nativa l’inzolia. Altres noms van passejar-se entre els oients com la catarratto, la grecanico i la carricante, la nero d’avola (calabrese), la grillo, la damaschino, la nerello mascalese, la perricone, la zibibbo, o la frapatto com a fonaments sòlids on pot acomodar-se amb convenciment i endreçar-se el concepte de DO i no com a varietats entaforades i reduïdes a simples cariàtides que venen a estucar les denominacions amb pintoresques curiositats regionals.

Sense massa ventura va inaugurar la primera jornada de simposis Pierre Millemann afusellant als presents amb una narració abusiva cavalcant un informe excessivament tècnic sobre la progressió dels coneixements aplicats a la Pinot Noir, sollat amb dosis considerables de sopor. Celebrada va ser la passió de Willi Bründlmayer cap els seus meravellosos vins de la polivalent Grüner Veltliner, que descobreixo herbàcia amb records d’api, un segment especiat de mostassa, de pebre blanc i d’un palmari registre cítric. El vitivinicultor Austríac va fer una demostració de versatilitat en un tast on la podem descobrir dins de la tetralogia: sense fusta, amb pas per fusta o com vi dolç. Un demorat Phillip Bloom va deixar patent la seva destresa expositiva i que en qualsevol cas pot servir-se d’una càtedra dins del magisteri de l’oratòria al presentar un magnífic escorcoll sobre la projecció iconogràfica dels motius dionisíacs i enològics dins l’art. D’altra banda, Nico Manessis, abanderat de la lluita per preservar el terrer de Santerin, va presentar un document fílmic sobre aquesta hercúlia epopeia. Els actes més intel•lectuals i teòrics van finalitzar amb el solaç que suposa la pertinent fotografia de grup i que dóna continuïtat als actes previstos com ho era el dinar de cloenda, on retrobem la coherència en l’acomodament arbitrari i atzarós dels membres en les taules destinades a l’àgape, quan no descobreixo l’arcaitzant artilleria protocol•lària i la seva estranya llum que escindeix a víctimes desterrades i mandarins.
Així doncs un podia lliurement veure’s flanquejat per membres honoraris de l’acadèmia, com Jacques Puisais o Pierre Galet, o fins i tot amb el mateix president de l’académie, Mariano Fernández Amunátegui, o amb Bruno Prats, Jean-Pierre Perrin, Hubert de Montille , Claude Bourguignon, José Vouillamoz, Léon Beyer, Michael Schuster, Anthony Lacey, Dominique Lafon o Franco Martinetti i plantejar-se mútuament amb la mirada com transcendir l’angoixa d’escodrinyar el cos d’una copa buida i el formigueig insuportable que obre la nostra ment mentre ens interroga amb sordina sobre què i quan vessaran els membres del servei dins la copa per trobar immediatament la resposta en un magnífic Buffet de vins i transitar còmodament entre productes elegants i encisadors com l’Odysseus 2003 o el Lafon Volnay Santenots Mileu 1999, interessants com l’Ame de Musset de la zona satèl•lit bordelesa de Lalande de Pomerol, o L’Opus One 2001 del controvertit tàndem Mondavi – Rotschild que deixa estupefacte pel seu registre fenòlic en caiguda lliure, més seductor el mateix vi de l’anyada 2006. Altres referències per a servir-se: Chateau Chalon Emilion St. Georges 1989, Ridge Montebello 1995, Chateau Giscour Margaux 2000.

Encara es manté gravat a foc en la meva consciència que provinc de la clausura dialèctica, que provinc d’on encara impera la metàfora de l’ordre social per regular l’esfera vinícola que actualment encara s’extingeix en una estèril, lamentable concepció determinista i casi feudal d’aquest, on els nostres poders perceptius redueixen qualsevol accepció al voltant del vi a partir d’una divisòria estàtica on s’arrenglen a un costat la fenomenalitat vitalícia, aquells prepotents que com apunta M. Morey “ condueixen una quadriga il•lusòria tirada per quatre eugues blanques” i a un altre tota la munió plebea a l’espera de l’adveniment dels cinc minuts de glòria.
Dins del transcurs de les jornades a Ginebra un té la sobtada revelació que el tracte visual entre els presents deixa de ser zenital per davallar més proper a terra arraconant tan vana heràldica, igualant les mirades a nivell de la humilitat. Tot plegat, la visita i participació en els simposis organitzats per l’AIV serveix com a recordatori d’altres posicions filosòfiques i translació cap un tracte amigable i d’equitat, i com instrument de reforma per escapçar de les nostres latituds personatges hidropèsics, tan del sector directament vinícola com tot aquell tribú proterviós de tan psalm lloador incontinent i interessat que fiança i perpetua el llefardós casticisme instigat gustosament per tals prebendats. Encara belluga ben actual certa casta abjecta de prescriptors del vi que peregrinen d’una menjadora a una altra empesos per la indòcil biologia moral que estipula la gravitació cap a la cartera amb fèrria tenacitat desenvolupada per tals mudables tastaolletes.

Aquestes inèrcies peculiars que perfilen al costumari del vi català, extrapolable a d’altres segments i regions del món, es confinen en un recó del cervell, isolades en una parcel•la oblidada però es mantenen darrera l’orella com una fiblada que va i ve capriciosament i és l’immediat referent contrastable a la desueta antítesi desenvolupada en el marc de la l’AIV amb una gens adulterada i harmoniosa fraternitat, sense esbarriar-se amb desvaris egòlatres extravagants clarament experimentada en el transcurs del dinar de clausura de la trobada on tothom s’entaulava emancipats, en lliure arbitri sense caure en absurds protocols castrenses.

 
banner ad

3 Responses to “Acádemie Internationale du Vin”

  1. J. Gómez Pallarès escrigué:

    Potser la resposta a la teva pregunta, Jordi (perquè, no ens enganyem, de pregunta només te’n fas una) sigui al plat de ceràmica grega que és a una de les diapositives que un conferenciant us va passar. Sembla una ceràmica de vernís vermell de ben bé el segle VI aC i podria ser una representació d’Odisseu intentar tornar a casa seva? Si és així (i encara que no ho sigui, la metàfora serviria també), aquí tenim la resposta: et vas envoltar de persones que estimen el món del vi pel que representa i pel que ells li donen, no pel que en reben. Només en la mesura que la gent és capaç de governar-se pel principi de 1. No profit propi i 2. La saviesa és un bé per ell mateix, podràs construir una societat convivial (no pot ser d’altra manera, tal i com descrius al final) d’iguals per a iguals, on el món del vi i la seva cultura siguin protagonistes absoluts i on el que s’ofereix i es rep és, ni més ni menys, coneixement i plaer.
    Cordialment,
    Joan

     
  2. Jordi Alcover escrigué:

    Aquí a Catalunya cal que no es digui constantment alló de “de mentres ens cal vendre, vigila amb el que dius” per que tot això sigui possible. Ho he sentit a bastament durant quatre anys seguits, i encara em queda, per desgràcia; tot i que ja saps que no en faig gaire cas. Malauradament, som fenicis de mena, i per aquesta part no tenim gaire de grecs.
    Em crida l’atenció el que diu en Joan,”la saviesa es un bé per ell mateix”, no per un mateix ni pels altres, sinó més aviat per a tots plegats i per tant per ella mateixa. Tampoc no es porta això per aquí. Fixeu-vos que qui en teoria en sap molt i en prescriu públicament ho dosifica en convertir-ho en un mitja de vida, amagant-ho darrere un posat mig histèric i darrere paraules que no contenen aquest esperit de compartició que es necessita. Massa feina a fer, i no tota possible pel tarannà que ens envolta. Felicitats per l’article, company.

     
  3. J. Gómez Pallarès escrigué:

    Consti que aquesta màxima no és meva, eh? La ma escriure un filòsof medieval, Servatus Lupus, en llatí. sapienta per se ipsam appetenda. Hi crec molt en això. De tota manera jo crec (per l’experiència que els anys, força més que els vostres!, ja em donen en diferents camps professionals i amateurs) que de gent que creu en això i que actua per un principi de proselitisme bàsic n’hi ha tanta com de la que es mou només per interessos creats. Depèn del cercle en què et mous va canviant el tant per cent, però “en todas partes cuecen habas…”
    Salut,
    Joan

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top