search
top

10 sentits: La secularització de la tutela forana

Les vicissituds fatalistes de la crisi, l’extinció de qualsevol opció de bestreta per eixugar emergències i el rang d’endèmics pansiments identitaris, han regurgitat damunt la taula de l’actualitat vitivinícola aspectes tan discutibles tals com si l’èpica del trasbalsament varietal i la celada desafecció i desplaença cap epítets de fonètica més circumveïna i, en definitiva, el greuge cap a la tipicitat, han salvat les arques del sector vitivinícola. Si de tota aquella constrenyent adopció forana que tanta eufòria suscità, finalment se n’ha pogut sostreure l’anhelat globus d’èxit que la providència preveia dotar als confrares d’aquesta màxima: la del desarrelament i l’avulsió de bona part del patrimoni vitícola.

És força patent que tal aventura ha acabat per semblar que estava més dotada d’una voluntat apaivagant dels virulents ànims cobdiciosos que de convicció. Hem sigut testimonis de tants esforços vessats per finalment acabar abocant-nos una prosperitat il•lusòria dins de la qual no sobrepassem la mera condició d’esclaus. Encara llegim notícies sobre cellers que esbomben i celebren a cop de bombo, ornaments de gralla i estridències de xerric-xerrac, que trastoquen el cupatge del seu cava rosat per modificar-lo en una flamant conversió solipsista de la pinot noir que esperen ejacular al mercat. Enrere deixen altres alternatives massa grosseres i camperoles com la Trepat.

Un altre aspecte a debatre és si l’anhelada terra promesa de la plurinacionalitat varietal ha permès en segona instància, i sense verificar fefaentment si tal fenomen ha acabat per vehicular tal èxit, transcendir la mera avidesa per la metamorfosi i fixar-se en el temps com a argument comercial convincent. Estic convençut que tot plegat ha servit únicament com a mòbil sòrdid per legitimar la usurpació d’una porció de la glòria vitivinícola francesa abrigant els seus icones per brindar-los després a preu més baix al mercat en detriment de les nostres peculiaritats viníferes. Hem de pensar que s’ha perseguit únicament sobresortir amb traduccions a baix cost dels vins francesos? S’ha perseguit poder clamar per un espai en el mercat on alguns puguin gaubar-se explícitament d’aquesta expugnada ferma postura erecta que atorga el fet de treballar varietats dotades del poder de la ubiqüitat a la que prematurament s’hi ha encrostat certa altivesa?

Les xifres no haurien de deixar lloc a fanfàrries. Totes aquestes coordenades que descriuen el declivi en termes generals treuen a col•lació més interrogants que vénen qüestionant si aquest prestigi vinícola de Catalunya es troba encubat en un disbauxa de paradoxes i si tal exacerbada recaptació forana contravé la complexió de tibantor vertical, empolainada de joia i arrogància, per evidenciar-ne el seu antònim: un contrit encorbament.

S’ha immergit la nostra civilització enològica dins d’un caràcter desconcertant limítrof entre la decadència i l’enervament quan en una mateixa etiqueta s’hi engalzen tants noms exòtics que de forma subliminal divulguen l’emergència d’un canvi. Estem davant de nocions totes elles que faculten un revestiment a la idea de davallada i fan espirejar, deixant a la vista, les idiosincràsies d’una doma que ha esperonat la marca on cadascú ha triat ubicar-se dins del règim vinícola. Tal esfondrall de ventes, tal caïment econòmic ha servit per despullar d’arrogància i desvestir a qui pertoqui dels llorers de la celebritat, de l’envaniment derivat de les fites assolides per aquells que amb la seva paciència crispada aspiraven a entreveure l’ocasió de multiplicar per cent allò que ara són, abolint si cal la memòria i dotant d’ales i furor a entusiasmes irrisoris. Ha servit la crisi de camisa de força per modificar el fons i inèrcies de la comunitat vinícola?
La caiguda i la crisi fan pagar les prebendes d’haver cursat models retòrics impostats i de divagar. Aquest impàs de declivi han permès desencalitjar la perspectiva traçant una línia, diferenciant allò que valia i allò que ja no val. Han mobilitzat el seny deixant un interstici a allò genuí exhortant-nos a desplaçar la convulsió per tot allò il•lusori. Sembla que la desfilada de lleves foranes deixa de divertir al gruix del consumidor.
Els vins aplegats en l’inaugural projecte 2009 dels talentosos 10 sentits, celler d’un ajogassat hermetisme pel que fa als membres que l’integren, arboren com a varietats vinificades el Trepat blanc veremada a Torroja del Priorat, el Sumoi Blanc de Salomó i la Carinyena Blanca d’Espolla.

Podem interpretar-los com el marc on no es desfiguren les nostres aspiracions com a regió vinícola i on fins a dia d’avui , tal com apunta Cioran la ficció adquireix les virtuts d’una dada primordial. Una altra lectura d’aquests vins ens permetria entendre’ls talment com una primera explícita concessió al remordiment i la fatiga, o perquè no, un gest provisional per a exacerbar les nostres deficiències. D’aquí que em sembli significatiu el que prescriuen els manaments sisè i desè del seu ideari que ens diuen respectivament:

IMPULSAR LES CAUSES PERDUDES i
INVESTIGAR EL QUE NO ÉS PROPIAMENT COMERCIAL i
FER TERRER COM A EXPRESIÓ DE LA CULTURA LLIGADA A LA TERRA.

El decàleg que regeix a aquest conciliàbul de 10 enòlegs els congria per fer de manera perspícua un al•legat que reprova l’obtús captiveri marquista i també aglevar voluntats per esbossar amb fermesa petites utopies com les que ens brinden aquesta trilogia.

Una tríada que funciona com a catalitzador per assaborir l’experiència instantània i emfàtica de la idea de tipicitat. Aquests vins closos en ampolles de 50 cl. estimulen la nostra permeabilitat per facultar el trànsit d’allò genuí, d’allò vetust que ens parla de territori.
Sumoi blanc criat en Barriques: Els aromes vehiculats principalment per les molècules odorants provinents de la criança amb fusta s’erigeixen embolcallant les més febles de fruita (cítrics i poma) instal•lant de seguida una nota fustosa de roure, d’espècies dolces de vainilla, nou moscada i coco. Aguditzada presència olfactiva immodesta de notes de torrefacció i furfural- empireumàtiques de cafè i crosta de pa, i una suau nota de terciaris com ara el sotabosc embolcallen un conjunt potser una mica extraviat en l’estatisme de la fusta.
Trepat blanc: percebem la fruita de pinyol (pruna verda, nectarina), lleugerament floral a arç blanc o flor de Sant Josep, i preeminent sensació olfactiva anisada, sumptuós aroma a ametlla verda i apunt resinós amb una marcada identitat alcohòlica.
Carinyena Blanca: Un vi tintat de reflexes daurats d’una moderada intensitat aromàtica però que concentra en nas la fruita blanca (una pera carnosa), i evoca també perfums florals (ginesta, melilot (cumarina), d’olivereta o mimosa). Més tènues conviuen els herbacis (marialluïsa i fonoll) i evoca amb subtilitat l’herba seca com el te. Descobrim apunts balsàmics típicament empordanesos de garriga, i un cert caràcter dolç en boca juntament amb una densitat greixosa.
Són vins els quals entenc com una fugissera consigna publicitària que promulga com el comú del paisatge vinícola català ha acabat per esbarrar-se en un cosmos desencarrilat i aquesta tríada de vins poden entendre’s com l’assot per recuperar la lucidesa i tractar el trastorn de la desmesura.

 
banner ad

One Response to “10 sentits: La secularització de la tutela forana”

  1. Jordi Alcover escrigué:

    Excel·lent article, company. Potser falta el sumoi blanc sense bota, però no hi havia prou ampolles de tot plegat ja ho saps.

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top