Subratllo que l’asfixiant pulsió rítmica de la crisi ha acabat per encisar-nos i per sotmetre’ns a un indiscutible imperatiu seu: fer de l’austeritat un sistema. Coneixem els seus codis? Ara que en l’actualitat la misèria és un fet consumat que es codifica en termes de desgast i fatiga fisiològica així com en les gràcils davallades del poder adquisitiu, aturem-nos a contemplar l’abisme, l’única certesa que no abriga dubte ni especulació possible. Quin diagnòstic podem proferir en termes ordinaris que expliqui aquest ombrívol i funest confinament dins dels marges estèrils sollats per la deserció de la fortuna? Quin són els mòbils sòrdids de la irresoluda crisi, l’aventura de la qual passa per qüestionar, almenys, a tots el nivells la cobdícia i que, en segona instància, ha proliferat com la gestualitat específica i desinhibida de la sacietat? Hem aconseguit identificar amb èxit els marcadors que han facultat el fenomen de la crisi dins el marc del vi català? Són en definitiva la poètica de la suplantació varietal, l’exacerbat i entusiasta lirisme ampelogràfic clars al•lèrgens sense tractament cap els quals un bon seguici a dia d’avui encara hi acudeix i on hi troben un prosaic abrigall? Pot el cansament transsubstanciar l’error en aprenentatge i en voluntat de redempció? Segueixen executant-se nous ambients sonors i sensorials?

Arribats a aquest punt, podem adduir que tal llatzèria és la resolució anticlimàtica a l’apogeu de l’artifici, o si més no, aquesta afirmació és atribuïble al marc vitivinicultural. És aquest un ominós estadi derivat de les ulceracions de la mediocritat i de la manca d’autenticitat en bona part de les denominacions vinícoles? La decadència floreix després de vanes conquestes i estèrils aventures.

Podíem vaticinar l’adveniment de la misèria, presagiar-la, incubant-se darrera del desgast, arraulida amb ànim assetjador entre una concreció de refregits exògens sense escrúpols encaminats merament a existir sense expressar res. Inclús podem albirar-la actualitzant-se, agafant embranzida darrera de la gestació del sistema de les subzonificacions que planteja el Penedès com a celebració de la diversitat del paisatge vinícola. Tenim la percepció infal•lible de què es tracta d’una progressió de la immodèstia que passa per endreçar les particularitats geològiques però sucumbint de nou a la mateixa idolatria del desordre? L’estratificació del Penedès és un projecte que a dia d’avui sembla transcendir la virtualitat per proveir-se ja de realitat, però és inquietant i profundament decebedor que dins el marc teòric de tal proposta és manté intacta una òptica deformant on s’exercita la parcel•lació física sense comprometre la subsistència del teixit varietal heteròclit que sembla es mantindrà com a part constitutiva d’aquesta nova organització de la DO, en un passage à l’acte on es vol subratllar les idiosincràsies edafològiques, però es mantindrà amb rigor i mansa simetria i entrega ritual a la falsificació espectral i la fantasia on, com a bloc el Penedès, va invertir-hi el seu talent, o la subzonificació implica un canvi d’actitud, un punt d’inflexió a partir del qual es generi un retrocés o suspensió absoluta de la regulació arbitrària, reconduint-se cap l’expressió natural per damunt de la seducció per la implantació protèsica?

És moment de desempallegar-nos del paper de víctimes i d’escanyar aquella corrua de pregàries que, com a única via salvadora, venien a reemplaçar els estigmes de tals maquinacions usurpadores i que, a la vista està que han acabat revelant-se com ineptes. És palmari que qualsevol inèrcia, com ara encetar empreses fonamentades a preservar el territori o d’altres dinamismes al voltant de la tipicitat, que emanen i fructifiquen en molts cellers, esdevenen efectes directes dels estralls positius infligits per tal maledicència. Només ens plantegem en capgirar, trastocar i abocar-nos al futur buscant un canvi de signe, és a dir, mudant-nos de la vesània a la confiança vers les nostres varietats, quan es fractura l’equilibri ,i en el cas que ens ocupa, quan ens ha englotit la manca d’apassionament, quan tot plegat ha engendrat el col•lapse i no ens satisfà econòmicament residir al voltant d’una perniciosa lassitud ètica davant el furor de la babilonització de la vinya.

Ara que ja no és possible assossegar la mediocritat encetant noves contorsions, la tradicional via d’expressió de la industria vinícola, continuant avenint-nos inexorablement a la suspensió d’allò essencial, haurà de rendir-se davant una diàfana evidència, aquella que subratlla que, fins fa no pas gaire, ja ens estava bé sotmetre’ns dòcilment a un desequilibri legislat i conscientment infligit, desbordant-nos en detriment de la integritat física de la nostra teulada. Ens satisfeia, fins a dia d’avui, sempre i quan es consumissin les anyades, el rol de rèprobes subjugats a tal emancipació de tota personalitat on hi confluïa una infatuada voracitat econòmica. Davant aquest èxit malaguanyat, cal superar l’estadi d’acontentament resignat i gravar-nos a foc que en tal trajecte cap a la globalització, en el transcurs de l’itinerari d’aquest exacerbat pelegrinatge, no hem arribat a deixar empremta en cap de les coordenades que configuraven el trànsit cap a la deserció i el marasme identitari i, és que en tot cas, després del trasbals i l’enrenou només ens resta poder consolar-nos sacsejant la banderola de les excepcions com argument justificatiu.

Les dolències i les afeccions semblen prescriure’s com a remeis per superar l’estatisme generat un cop embotats pels fruits de tanta rapacitat. El seny comença a desemmandrir-se llençant senyals perceptibles de remissió o de revisió de tals arrauxaments que van acabar derivant en un risible desequilibri reglamentat, en la pèrfida fecunditat, en idil•lis dissonants mentre s’exiliaven els nostres talents. Falta veure si aquesta expectativa ansiosa de canvi es donarà en tots els nivells de les institucions vinícoles o si, per altra banda, els consells reguladors, i demés seguici maldestre en etapes anteriors, apareixeran de manera figurada per acatar obedientment el consell promulgat pel personatge del príncep en la novel•la de di Lampedusa El Guepard: Canvieu-ho tot només una miqueta, de manera que tot continuï exactament igual.

La misèria exonera i incentiva l’apassionament, i paradoxalment, vigoritza l’empenta per transcendir les esgarrifoses llambregades d’indigència moral que empudegava abastament zones vinícoles del nostre país. Aquesta ens incita a emprendre l’ èxode de la passivitat a les arrels per retrobar-nos amb vestigis de la nostra tradició vinícola. És una estimable novetat sentir a parlar del xarel•lo de pell fosca, el xarel•lo vermell, el cartoixà marí: tres denominacions diferents per parlar d’una mateixa varietat i que llancen la proclama de què hem de reconciliar-nos amb la idea de que el primordial és enfondir en la personalitat d’un territori i en les seves capacitats, esdevenir autèntic transcendint qualsevol límit, sense fer cap concessió a cap d’altra forma d’expressió que advoqui per l’alienació i l’estratègia intencional exclusivament consumista. Cal abordar referències concretes i immediates, generar nous valors, valors heretats, quan ja ha quedat prou explícit que som doctes en escodrinyar altres tradicions i en precipitar-nos al fracàs.

Una conjunció de tres vins conformats a partir de la mutació del xarel•lo, com ho és el subtilment tintat xarel•lo vermell, veuen la llum. Mentre el cava de Castellroig de xarel•lo de pell fosca queda aixoplugat sota el resguard de la DO, altres productes com els vins Loxarel XVL o el Sicus de Terrers Mediterranis, des de la seva orfandat dins de vins de taula, unifiquen i treuen a la palestra la reticència i l’abstinència cogitativa, com actituds dominants, continuistes dins d’algunes institucions docents del culte a la petulància tal com ho expliciten algunes denominacions d’origen: rescatem del sac les efemèrides pretèrites l’episodi en què una reconeguda institució vinícola abocava anatemes contra la sumoll des del seu paper de censor, però també s’afanyà a encoratjar algunes inèpcies, executar i instal•lar un arravatament viciós d’obertura a l’incroccio manzoni , la marselan, la tannat o la petit verdot. Tal dislocació obeeix a una premissa axiomàtica, tan simptomàtica de zones com ara el Penedès com ho és l’obsessió per l’acte d’idolatrar, la de capitular fins a la deserció. Potser descobrim com a sil•logisme estructural de tal inèrcia un nom propi, el d’aquell a qui convé emparar tot aquest afegit de varietats sota el segell d’una DO.

És en el moment en qual exercim d’espectadors del sofriment constant d’una malaltia crònica com la desafecció, i quan aquesta és retinguda com a dogma, reverbera infatigable darrera de constants recaigudes, com a circumstància inherent i recurrent en un denominació d’origen, quan conceptes com l’etern retorn es poden entendre completament.