L’estatus actual del vi català s’amarra a certa condició tràgica a l’atenir-se a les grans ironies i a l’esgotada perspectiva de la desnacionalització empesa pels consells reguladors. Una reducció cínica de la realitat dels consells reguladors, és a dir, creure en allò que evidencien els nostres ulls, és suficient per facultar-nos alegrement a valorar el veritable acte de fractura a la qual han donat consistència legal des de l’acceptació programada de la suspensió o escissió dels significants simbòlics constitutius de l’ordre d’una denominació d’origen. Encara, a dia d’avui, l’estructura d’aquests és estrictament correlativa a la idea d’admissió cega. El descrèdit més absolut s’estén damunt el gruix d’aquests legataris de la devaluada doctrina vinícola expansiva. Ens trobem enmig de les circumstàncies idònies per podem conjecturar quina és la traducció en termes ontològics de les maneres que tenen els consells reguladors de portar-se a si mateixos de la mà. Quines són les essències formals d’aquest òrgan de les DO? Quina és la confirmació i significació empírica d’aquests? Una biòpsia o deconstrucció elemental dels conceptes constitutius acumulats darrera els consells reguladors permet conferir una definició, dilucidar una identitat, un rostre:

(1) els consells reguladors són quelcom prescindible afectat pels fonamentalismes de la imposició contingent i la patologia del desordre de personalitat múltiple emfatitzades des de les denominacions d’origen. Sorgeixen de l’estructura íntima de les DO, des de l’adopció dels estatuts de la idolatria exercint de simulacre de la potestat divina, els quals jutgen abracen o condemnen talment com un déu degenerat que ha traçat com a destí, i han adoptat la corrupció com emblema de les denominacions d’origen; artífexs d’instituir la precarietat dins l’itinerari varietal. Són una entitat basada en l’oposició entre l’atmosfera disciplinària i l’exuberància incontrolada, en l’excés sistematitzat, en la profusió varietal traçant un cercle que va de la filosofia especulativa a l’esclavatge de la desubjectivació identitària, enmig d’alguna concessió de reconeixement dinàstic a alguna varietat ( garnatxa blanca de la Terra Alta , Xarel•lo del Penedès o Trepat de la Conca ).

(2) Són, en definitiva, la matriu dúctil i servil sense pal•liatius, empesa per la lògica autònoma que es materialitza en la pura i abjecta paradoxa quan respon de manera servicial a les oscil•lacions melòdiques traçades per la batuta dels grans grups o d’altres poders fàctics a l’ombra, com ara la pròpia conveniència, interessats en desnaturalitzar de manera efectiva la manera en què un territori fa arribar-nos la seva veu. Llueixen una disposició natural a la ingenuïtat visceral, d’aquí que s’empassin totes les rondalles i d’aquí l’absoluta immersió en la radical dislocació. Hem descobert el punt focal a partir del qual es constitueixen la seva empresa: És aquest l’atrinxerament darrera la prerrogativa purament mecanicista?

(3) Adeptes a la provisionalitat i a la descomposició. La corrupció unànime o talment la farsa que representen, els consells reguladors sorgeixen, tal com ja he dit, de l’escissió d’allò simbòlic (allò que etimològicament hauria de ser un consell regulador) i allò real (la concreció en termes actuals de tal organisme). Han desgastat la seva utilitat i necessitat al saciar-se complint els desitjos, imperatius i demandes dels recurrents a la castració identitària. Per altra banda, fan batre el bàcul de les virtuts del rigor amb afany admonitor formalitzant l’acte d’excloure a través de la fórmula sapiencial de la desautorització de varietats. Un exemple extraordinari d’això el tenim en l’abrupta declaració d’il•legalitat que pretén vituperar a la carinyena blanca com a varietat pertinent per els vins de l’Empordà. No hem de perdre de perspectiva la requisitòria contra la sumoll, o d’altres damunt les quals s’ha executat un grotesc dret de veto com ara l’aplicat als vins del Pla de Manlleu conformats a partir de la Montònega.

(4) Són causants directes d’una hemorràgia fatal a partir de la qual s’escola i es deslloriga l‘especificitat de les zones vinícoles. S’ha fixat damunt d’ells la fesomia de la deserció i el declivi, l’abdicació de la seva finalitat instrumental i han verolat com a fonts de pelegrinatge on s’hi apleguen valors tan nobles com buscar dins el mercat vinícola ocupar l’ambó de l’èxit a partir de productes que no van més enllà de l’abolible traducció metafòrica desencarida i apàtica de vins d’altres contrades. Els consells reguladors implanten en el sector la correspondència iconogràfica entre aquest i el tema visual del forat negre o de la sentina o embornal de latrina a partir de la salvaguarda del total estancament en un status quo adulterat amb una barreja tèrbola, irrisòria i tarada de que s’entortolliguen sense descans, la confessió de la seva inutilitat. És el seu veritable valor i tresor la capacitat d’empantanegar el vèrtex concret a partir del qual és factible atermenar les singularitats i consignes de les diferents parcel•les vinícoles?

És aquesta la lògica literal de la institució: fer recomanacions i cauteles o directament la fiscalització de varietats immediates i, correlativament a aquesta estructura de la reprovació, encaterinar-se amb la fractura i els furors d’allò desconegut on hi vessen esforços complint, satisfactòriament, a transmetre la sensació de què aquests assumeixen una ideologia espontània conformada per multitud de rostres canviants. Encarregats d’atorgar significat, recolzament i encobriment legal posen l’accent en el pur gest absurd a la submissió idiota, donant suport a projectes ideològicament ridículs que doten de grandesa patètica i solemne. De què ens parlen aquests òrgans? De la contradicció fundacional en la que s’escola la seva dialèctica i còpula amb els estatuts de la tipicitat?

(5) Només desperten interès quan hi descobrim una continuïtat directa entre les conductes que prescriuen aquests comitès i tot l’espectre de fenòmens que descriuen al fracàs. Són el resultat lògic de les hores perdudes i de la incapacitat de comprendre realment quelcom. La seva funció encoberta instiga i fa emanar un crispat cansament. La tasca d’aquests es troba immersa en un vòrtex on intimen una simptomàtica abnegació fetitxista i l’abjuració ètica. En altres mots, ens topem amb una disfunció tant arrelada que tota la compulsiva inèrcia i desfermada necessitat de tancar el perímetre de la canallada acaba, en definitiva, per exacerbar la hilaritat que desperta l’apel•lació de DO gravada damunt un producte com el vi. Per totes aquestes disquisicions o transferències personals de sentits al voltant del concepte de consell regulador el que hom percep és la ressonància implícita d’una constant inequívoca: assistim a la simulació mecànica dels continguts dels consells reguladors respecte al tema varietats autoritzades i tals inconsistències, com ara la constitució emfàtica d’una coordinació desnaturalitzada que han garantit la vulnerabilitat i el plantejament des de l’absoluta distòpia de la realitat, s’han convertit en les funestes mitra i casulla que ornen al gremi en general de consells reguladors. En aquest sentit, un visió força encertada que exalta les virtuts d’aquest col•lectiu la trobem al referir-nos-hi com una cort d’ebris en acomodar-se en la mera vocació tutelar per depredar, instrumentalitzant i donant un sentit actiu a la negació però afavorint la consolidació mòrbida d’un asil per alienats, allà on encabir-hi la desviació patològica de l’adopció mitjançant un desplegament d’ardits al servei d’interessos especulatius que els ha acabat deformant en un bloc indiferenciat.

La forçosa i insidiosa inducció al gregarisme més decadent la trobem quan s’intenta dipositar al celler sota la fe i enunciats d’un diàleg amb l’absurd: l‘antagonisme entre la ideal, fèrria i incorruptible construcció simbòlica d’una DO totalment desvirtuada, ara topa amb la realitat ordinària sempre tan receptiva en l’admissió demencial de la narració políglota, com a encarnació directa del mercantilisme radical i el viticultor avingut a les tesis agiotistes. El viticultor paga la laxitud ( no pot ser d’una altra manera quan es parteix d’una impúdica demolició dels preceptes essencials de les denominacions ), paga l’avenir-se al descentrament, paga el fingiment que ha suposat convertir en el que ara són les DO, pel que s’han programat: un constructe de la virtualització, quelcom mancat de fonament ferm que testimonien les tonalitats de la incertesa mentre s’encongeixen de braços davant les imprecacions del viticultor: el que abans eren guanys, la fe animal en la filigrana de les deformacions varietals, ara desperta rebuig i és pèrdua. El progrés entès des de tal òptica s’anul•la si mateix i ara el pagès obliga moralment als consells reguladors a obrar miracles, a què indueixin un renaixement catàrtic on acabarà sent important allò que es produeixi ja que suggerirà el consum futur. Quins són els nous paràmetres als quals adaptar-se?

El viticultor s’enfronta a dues vies, per una banda, l’art de la dialèctica quan demana un punt de subjecció, una moral provisional a un emissor hieràtic, escleròtic i anticomunicacional com els consells reguladors o per l’altra, l’eminent i brutal aposta per rescabalar a la butxaca d’una paupèrrima rutina amb d’altres sortilegis: aquest és emplaçat a buscar subterfugis gràcies els quals aconseguir transcendir un dia rere un altre invocant fórmules endèmiques originades en el tràngol de la vigília: el nomadisme de les veremes i la perspicàcia en el creuament de les targetes vinícoles, és a dir, la legitimació de les sobreproduccions quan aquestes han esdevingut un ritual quotidià i adquireixen ja cert substrat mític. Sempre algú estigui disposat a retribuir-li la collita de Cabernet Sauvignon o Merlot.

Breus sil•logismes de l’escepticisme:

• 10 sentits i + 500 “Quin sidral” és un projecte bicèfal que interroga al més elemental sentit de l’actualitat dels consells reguladors per preguntar-se si aquests poden gestionar i corregir amb efectivitat el què es porten entre mans. La inauguració d’aquest nou vi de montònega ens vehicula cap un nihilisme més pur del que ja prèviament ens sol•licitava quan la consecució de les fites de la materialitat era evident en el sistema que impulsa als consells reguladors, quan es formalitzaven en unes pautes sense meditació ni instint ètic les quals afloraven des de la renúncia a integrar-se en el flux dels meandres del seny i la cordura. Diríem que sempre es mostren més oberts a les seduccions de la butxaca, a endormiscar-se en una mera via contemplativa, tot obrint-se a un quietisme amb efectes parasitaris, que en crear i fiançar un teixit íntim de talents singulars en cadascuna de les zones que atenen. Un vi que s’anuncia fora dels enunciats i capteniments de la DO Penedès i que inhibeix l’oprobi de l’exclusió a la que sempre ha quedat subjecte per manament de tal organisme. Un producte que permet encarar-nos directament amb la qüestió sobre la pervivència i tasca dels consells reguladors quan aquesta només dóna suport normatiu a la reclusió dins d’una cartografia on encara hi cristal•litza principalment la santificació d’una inèrcia estetitzant i el consol postís que ofereix retenir tota aquesta adoptada pantomima de mistificacions importades.