search
top

Construccions Sensibles

Nous ismes broten davant la presentalla d’incomptables aportacions arquitecturals de cellers que delineen tantes perspectives, capacitats i inèrcies, des d’aquells que tendeixen cap un cru funcionalisme fins tants d’altres neurastènics que s’exerciten per seduir la mirada intentant complaure’ns amb un accèssit a l’excés extenuant. Trobem cellers empesos per un impuls dramàtic derivat d’un enredar-se emocionalment amb el paisatge i que aspiren a la integració de l’edificació amb l’entorn, però el projecte conceptualment es consuma en una simplificació pretensiosa d’un l’ideal ja que s’equivoquen en la tria dels materials o a l’executar-se a través de maldestres solucions arquitectòniques, tot dictat des de la batuta de la retroexcavadora. Veiem que corren meandres de formigó des de l’esclavatge impotent al qual ens ha sotmès la barbàrie absolutista del ciment armat que, tot i amortallat, encara belluga el “totxo”. 
Pocs cellers reivindiquen plantejaments lligats a l’ecoarquitectura quan és el moment de recolzar tals iniciatives i superar aquell limbe que condensa una monomania de paral·lelepípedes i formes estrafolàries dictades per l’exaltació narcisista. És copiós el llistat de cellers que prediquen l’amuntegament de materials i formes que no s’emmirallen en cap moment en la natura agremiant-se dins una concepció artificialment esteticista. Ara, quan la crisi energètica forma part integrant d’allò quotidià i consubstancial a tot subjecte, aquest hauria de decretar un sonor rebuig a tota inclinació antinòmica en termes energètics i a tota projecció no sensible amb la necessitat de la minimització d’aquest tipus de consum. 
Podem trobar cellers que elaboren vins ecològics però en aquest esforç s’esgota el discurs de sostenibilitat ja que les seves instal·lacions no traspuen tal credo. Sembla que relativitzen aquesta sensibilitat ja que no es tradueix en el seu propi marc arquitectural. Aleshores som testimonis d’excepció d’un celler que no descriu un equilibri ecològic ni en la tria dels materials, ni en el tema de contaminacions hertzianes, ni apunta cap temptativa d’actualització de solucions tradicionals més sostenibles adaptades a les tecnologies d’avui dia emprant recursos carregats de sentit i identitat com l’ús del tapial, la cúpula, la volta catalana o l’arc parabòlic tant celebrat en cellers noucentistes, l’abandonament del convencionalisme de la línia recta de tall racional. 
En definitiva, pensar com proposa en Gabriel Barbeta, arquitecte, professor d’arquitectura i enginyeria de la Universitat de Girona en dotar l’espai de l’afabilitat, bellesa i eficiència si adoptem la formes orgàniques vinculades estretament amb el concepte de vida”. La situació actual tan divergent i esgrafiada per un balbuceig de termes nous prega per una convergència de totes aquestes evolucions que advoquin per un canvi qualitatiu motivat per una aposta per la salut i la conservació de medi i el paisatge, una transició cap al natural. 
 
banner ad

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top