Vins malalts?
Sota els auspicis de l’epítet de Naturals irrompen els vins els quals partint d’una propensió orgànica a hostilitzar els “nocius”, els “processats” vins convencionals, tornen les seves mirades amb oprobi cap recursos enològics com: la cinètica de les fermentacions encapçalada per llevats seleccionats, les bactèries làctiques, l’ús de sistemes com la centrifugació per eliminar terboleses i residus sòlids, l’emprar materials filtrants (terres, perlites, plaques, membranes, etc), tampoc contemplen el recurs de substàncies enllustradores com ara els clarificants (Osteocol·la, ictiocol·la, ovoalbúmina, alginats, silicats d’alúmina o bentonita) ni mostren afinitat ni propensió a fotre mà de tècniques per l’enriquiment del most . Els vins naturals s’integren dins d’un concret vèrtex afectiu que acobla les intemperàncies cap qualsevol solució tècnica encaminada a la transmutació d’un producte que només ha de deure obediència a una vinya (a un ambient franc, sense adulteracions)i un a elaborador. Enmig de l’apogeu en la desvaloració del SO2 (l’assot tradicional per assolar agents malsans), els vins naturals s’erigeixen, des de l’obstinació exacerbada o en la subordinació fonamentalista a la sacralitzada asèpsia entesa en termes proscripció i d’higienització (emasculació?) de la causa de l’ús tradicional (des de temps dels Romans: lluquet), o adhesió claudicant, de la pràctica del sulfitat com a preservatiu, inhibidor i agent antioxidant. Són el suplement idoni als talents vitícoles que ostenta la conducció ecològica o biodinàmica de la vinya, la prolongació coherent i aquiescent a nivell d’elaboració, de celler, de l’assistència curosa i poc intervencionista al vinyar, condicions d’acatament forçós per poder titllar el producte de Natural.
Naturals=Artesanals: Parapetats darrera del matacà del patronatge de la idea d’autenticitat, forjant-se a partir del compromís amb l’entorn, s’entreguen a la retroacció per atresorar com a virtut el ser manufactura al servei de la puresa, una puresa salutífera. Això sembla resumir la seva consciència.
Hemorràgies despectives: S’estenen les mirades més furibundes i s’alcen les veus insidiosament crítiques cap aquest tipus de vi que agremia a un grupuscle ferm en el seu convenciment de pertinença a una corrent recent que arrossega tutelar la idea de genuïnitat i hi compren subjacent la gestualitat de l’agricultura orgànica. Algunes veus pertanyents a una desfilada insigne de prescriptors del vi ,amb gravetat, entonen les seves particulars catilinàries interposant el registre organolèptic resultant de molts d’aquests beuratges artesanals a l’èpica modèlica que els fonamenta. Si féssim una recensió de les modes i tipologies que engreixen l’aparell que aglomera totes les invectives al voltant de l’ancestral beuratge, tal empresa ens mostraria un nova nomenclatura: El vi entès com a patologia.
-Tribuna d’opinió:
Idees o imprecacions que graviten com una llosa damunt el fenomen del vi natural:
“La facció o fesomia més radical de la sofisticació” recela Mike Steinberger.
La polèmica encetada per un refractari Andrew Jefford passa per anatematitzar els vins naturals els quals es consagren a “l’ideal quimèric de l’absoluta puresa” i “menystenen la importància del procés vinificació”. El columnista de la revista Decanter enalteix la idea de potabilitat com un dels preceptes primordials que ha de descriure un vi. Considera, que enmig d’aquesta iniciativa que posa l’accent en la recerca de la genuïnitat una histèrica orgia naturocentrista, i batega sonorament una “fonamentalista perversió dels ideals de naturalitat”, tot al·ludint la mera fervent exaltació teòrica en detriment de la concreció fàctica i digerible de tals principis apunta que darrera de tal bandera s’hi reconeix una lògica escissió on en la meitat més inquietant i pertorbadora s’hi amaguen els purament “ barroers doctrinaris”
“Als vins naturals els emmena una funesta autoindulgència”, l’autosuggestió ha portat ha un seguici dins la recent alenada de fans o corresponsals d’aquesta tipologia de vins a abatre l’ordre del sentit comú i a desbocar-se sense aturar-se a la meditació constrets per consolacions forçades a descobrir complexitats i virtuts organolèptiques on només hi perviu la negligència i l’enganduliment. Andrew Jefford des de la seva notòria sensibilitat es lamenta del tarannà incuriós i displicent de l’elaborador d’aquest tipus de vins quan de braços plegats, entregat als dogmes prescrits per a rubricar els vins amb tal adjectiu, deixa en mans de l’atzar el procés de fermentació.
“Per què està tot el món tan nerviós al voltant d’una cosa que no existeix, que és una estafa perpetrada en el consumidor” vocifera un loquaç vaticinador Robert Parker, el qual s’aferma sense escrúpols a les veus crítiques més punyents i virulentes al respecte dels vins naturals. Tals exabruptes irreconciliables mancats d’indulgència i d’un besllum de comprensió vituperats per l’hierofant nord-americà, contenen la mateixa força condicionant? encara recau en les seves mans la profusa quota de responsabilitat desmesurada a l’hora d’arbitrar l’èxit comercial d’un vi, tal era la tesi que apuntalava els seus celebres punts, ostenta encara el ceptre de poder i influx per acomodar els vins naturals dins la més absoluta ignomínia i ostracisme?
M’agrada pensar que aquells encisats pels atractius que desperten aquest tipus de vins els volen així, en aquesta exacte simetria entre el seu sublim purisme i l’execració que denoten les virulentes crítiques infamants que descobreixen uns vins aromàticament indigestos.
Benjamin Lewin es pregunta si en la traducció pràctica dels seus axiomes és quan potser escora la peripècia dels vins naturals. A cas la ressonància estricta i concreta d’un entorn, d’un raïm no queda interrompuda al inserir dins d’aquesta abreviació conceptual de la idea d’un producte pur, d’un vi deslligat de preservatius i inhibidors de bactèries acètiques, el què a priori Benjamin Lewin entén com agents desestabilitzadors de tal honorable ortodòxia com ara el procés de criança en bótes de fustes importades, el grau de torrat de les dogues, l’ús d’àmfores, etc? La necessitat de conservar-lo en un dipòsit pel seu emmagatzematge, sembla a totes llums, que empobreix la intenció programàtica i la dignitat d’un producte el qual s’integra en l’àmbit de la intencionalitat declarada pels vins naturals, ja que el pas per aquests dipòsits no culmina en un mutisme absolut pel que fa a la cessió d’elements que poden fer mudar les singularitats que es pretenen preservar en el cas d’un vi natural?
No cal un esforç exorbitant per descobrir que en l’actualitat existeix un deliri reivindicador de la polarització en dues grans tipologies de vins, segons dos eixos fonamentals: el monacat dels vins minimalistes (naturals) i els vins convencionals sempre susceptibles de caure en múltiples manipulacions. La proposta metodològica dels vins minimalistes commina a intimar amb els pragmatismes de l’ètica modèlica del mínim intervencionisme per part de l’elaborador. Assumir sense fissures aquest precepte converteix en paladins de la primacia i els prestigis de vins on hi flameja la humilitat i l’honestedat als productors de vins naturals, però enmig de tota aquesta beatificació benèvola de la que gosen actualment tals beuratges hi opera certa posició antinòmica, tal com apunta el mateix Benjamin Lewin en el seu blog: És notòriament indiscutible que natural implica sense intervenció, enarborar una actuació minimalista en el procés de vinificació, però en el nimi intervencionisme en el procés de gestació d’un vi sembla ser hi contrasta certa dislocació, el component desconcertant brolla del fet que si per una banda es dóna una mínima manipulació del vi per part de l’elaborador per una altra “un seguit de múltiples processos i situacions addicionals es donen en el vi no tractat: exposició als estralls oxidatius durant fermentació alcohòlica que es perllonga durant mesos, durant la malolàctica i una tediosa criança amb les mares que permet presagiar un vi situat a les antípodes d’aquells que habitualment ens posem als llavis”.
La possibilitat de concloure la polèmica queda allunyada, més aviat queda espessida i s’expandeix a mesura que els testimonis que intenten discernir el fons d’aquests productes van nodrint-la. Algunes veus freqüents bregades en les idiosincràsies dels vins naturals ens els presenten com a sants; d’altres, insignes i respectades, com esperpents o quimeres.
Deixa un comentari