Wines of Lebanon
Els llibres, de maneres dispars, no pretenen altra cosa que emplaçar-nos a assaborir l’experiència d’embeure’ns completament en els seus continguts. Inserit dins el context d’aquesta formulació, que assenyala tal vocació per captar-nos adoptada per molts títols, descobrim, amb consonància amb aquesta idea, sota el títol de Wines of Lebanon, el llibre del periodista vinícola Michael Karam. De vegades, l’esmentada experiència no transita rotunda i unívocament pels suaus meandres i prestigis de la lectura apassionant sinó que, ans el contrari, la trobada amb les suggestions arrelades a cada pàgina, amb les que els llibres es proveeixen, es despleguen de manera estèril, tèbia i falleixen, desproveïdes de tal magnetisme, per acabar actuant com a detonadors que treuen a relluir el fons que tots tenim de trànsfugues de l’interès, quan només aconsegueixen esquitxar-nos laxament de les tesis i itineraris abraçats en les quartilles que els conformen.
Aquest no és el cas de llibres com el que ens ocupa, el Wines of Lebanon editat per Saqi Books. Les anotacions que resa, conformant alhora el seus continguts on s’hi dilueix amplament certa entitat crítica, permeten afegir-lo a l’inventari d’obres escrites que plantegen una temàtica vinícola que nien directament en la tradició reflexiva, sota l’epígraf d’obres amb cert component crític (quina audàcia!!). Michael Karam, en les seves primeres pàgines ja es mostra entregat a integrar plenament, i de manera conjunta, amb el documental que esbossa el naixement i la inèrcia dels cellers tractats al llarg del llibre, la seva tasca en el marc traçat per aquells títols que adopten per objecte i finalitat donar què pensar i que es contraposen a les publicacions bibliogràfiques fundades damunt una preferència fonamental que passa per volatilitzar o contraure tota empremta subjectiva, sense senyals perceptibles de la integració dins la narració de les pors i eufòries de l’autor.
Wines of lebanon sembla rivalitzar amb aquells textos els quals, caracteritzats sumàriament, només invoquen la irrupció d’un corpus prim i convencional basats en una inèrcia elemental que es distingeix per consignar-se a una desertització del revestiment crític a partir de la qual es posa per escrit i es vehicula una intenció merament divulgativa, on preval una estudiada vehemència pel mutisme. Per exemple, l’autor en l’espai invertit en la dissecció del celler a Ghazir, Ch. Musar, no dubta a instruir un debat on s’evidencia la dilogia existent damunt dels vins del celler, uns vins que graviten damunt el reconeixement, la fascinació, l’acceptació i l’exalçament que inscriu a ch. Musar a l’Olimp dels grans productors de vins (David Kobbold), com també motiva certa incomprensió o desaprovació la seva definitòria acidesa volàtil que el dissocia dels estàndards organolèptics convencionals (Jamie Goode).
És interessant com el sortilegi de la lectura ens motiva a convocar la peripècia de l’analogia. De manera involuntària o del tot inconscient, l’autor evoca les consideracions intempestives de Nietszche, ja que indirectament plasma certa intenció higienitzant que no impossibilita la continuïtat entre aquesta i la profusió del detall en el retrat biogràfic. Evoca doncs, a mode subliminal, les intempestives a partir de l’ al·lusió crítica velada o de la tímida desinhibició amagada en la seva empremta estilística, la qual avala l’existència de la possibilitat de transgredir l’estil convencional de la literatura enològica obnubilada per la tendència a acontentar-se de vegades amb un contingut carnavalesc i superflu, com ara aquell pamflet ridícul i infame batejat amb el títol El Bon Cava (Jordi Melendo).
El llibre transita en certs moments, fent una passa dins el terreny de la suau i amable discrepància, per debats actuals ben vius com el de la tipicitat varietal associat a la noció de territori, tot encavalcant amb fermesa la reivindicació de la mixtura entre una fisiologia literària que es complau a auscultar el temperament meditatiu i aquella que, captiva per la cosmogonia concreta que tipifiquen els continguts retòrics que exigeix tal gènere, no hissa el seu missatge per damunt del to rigorós al qual s’abraça i es complau adoptant els automatismes o formulismes propis de la literatura vinícola.
Si aïllem les moltes virtuts que ostenta aquesta publicació darrera la mera seducció per l’exotisme que pugui amagar el títol, veurem que aquest postula la singularitat de la crítica com a intrusiu recurs innovador, fins al punt que, per a cert lector no gaire avesat en tals menesters la sentor i el posterior impacte de tal element en el discurs li pot provocar cert desconcert a l’immiscir-se contaminant els locus amoenus definitoris i els pilars del mèrit estètic que preserven i menen a la bibliografia vinícola. El llibre obre el pas a la reflexió i al debat assumint amb convicció una interessant desfilada de nocions crítiques la més significativa de les quals és la reivindicació del potencial de varietats indígenes del Líban com la Merweh (progenitora o ancestre de la Sémillon), l’Obedieh, la Souri, la Mariami o la Sarini captada a partir de la veu de Serge Hochar (Ch. Musar) i Hage Chahine. Al mirar de front temes com el desús de varietats tradicionals, la seducció del viatge no només queda representada per l’efectisme que acompanya l’evocació de la llunyania sinó que cedeix espai i certa veu a l’entorn quotidià moltes vegades tutelat per un silenci peculiar en el cas de tals exercicis literaris. Un entorn i realitat, la dels vins del Líban que transcendeix el valor icònic del celler libanès per antonomàsia, ch. Musar, per abraçar un pacte tàcit amb d’altres històries que pertanyen i ens parlen del monestir de Bzummar, del vi dolç (vi bullit) de Kserwan o d’un claustre de nous (new order) cellers (Massaya (germans Ghosn, Daniel Brunier (Le Vieux Télégraphe), Dominique Hébrard (ch. Bellefont-Belcier), Hubert de Boüard de Laforest (ch. Angélus)), Domaine Wardy, Heritage, ch. Fakra) dels queés necessari parlar ja que s’ajusten a la condició futura d’esdevenir nous rostres en el panorama vinícola mil·lenari del Líban, d’una societat vinculada estretament amb el vi des del seu folklore.
Capbussats en els capítols introductoris, un s’adona que està al davant d’un d’aquells llibres el contingut dels quals s’hi desprèn o hi flameja una inclinació terapèutica, a banda de fiançar de manera inseparable, tal com ja he dit, l’ortodòxia acostumada dins aquesta modalitat literària. Dues vocacions que en cap cas s’exclouen l’una a l’altra en la publicació rubricada per Michael Karam que ara ens ocupa, però que sí s’acostuma a donar en un gruix considerable del catàleg que engreixa la tipologia de manuscrits que ens acosten a destins vitivinícoles inscrits a una tendència general que moltes vegades passa perquè molts títols es mostrin reticents o adversos, per indiferència o descuit, a obrar-se a partir d’aquesta combinació i només acaben incloent la versió escenificada i teatral de les històries que apleguen.
Sintetitzant la cohesió entre les dues tipologies de literatura, de l’assemblatge precís i elegant de les dues sorgeix el llibre de Michael Karam (ornat per les fotografies de Norbert Schiller), el qual fixa les seves intencions expressives i sentiments més enllà de la disposició fonamentalment hedonista, franquejant el límit que imposa l’anodina invitació al viatge que molts títols anuncien i a la que sovint ens insten tants monogràfics sobre destins vinícoles com ara el llibre d’Ana Fabiano sobre la Rioja. A estones Wines of Lebanon s’adequa als paràmetres que regeixen i converteixen un títol en dissident, ja que es distància de l’espectre tòpic i habitual en aquest tipus de publicacions o si més no la relació tonal entre les veus que conformen la narració, d’aquest esdevé menys matisada adquirint doncs una posició dominant la motivació reflexiva, a banda de la dissecció biogràfica dels cellers estudiats, la qual troba la seva aresta per infiltrar-se en capítols com els dedicats a Ch. Ksara (fundat per l’orde dels jesuïtes i que en mans del pare Kirn va encaminar la propietat heretada cap la vinicultura. Pioners o precursors del primer vi negre sec del Líban responsables d’edificar els pilars del que serà l’actual indústria vinícola libanesa), Ch. Kefraya (convertits en el segon productor més gran del Líban i supervivents dels efectes i vicissituds originades per la invasió israeliana del Líban de l’any 1982) o Domaine des Tourelles.
Potser hauria d’haver començat parlant precisament del caràcter radiogràfic que supura el llibre, perceptible entre les seves pàgines i que s’ha invertit en elaborar una crònica del què ha sigut el Líban, del seu bategar actual, confeccionada gràcies a l’escrutar minuciosament les especificitats històriques i culturals del país. A mesura que els diferents cellers van succeint-se com a capítols és fa evident que allò que constitueix la ròtula o dispositiu estructural que articula el contingut del llibre ha sigut planificat a partir de la primacia de la biografia (no pas l’hagiografia) i les peculiaritats històriques ja que esdevenen el substrat que proporciona un horitzó als protagonistes subjectes als atavismes de l’herència com la nostàlgia, convertida en fonament originari en la projecció de cellers com l’encapçalat pels germans Sami i Ramzi Ghosn (Massaya). Un llibre recomanable, apologètic de la curiositat (indispensable per vehicular l’acostament a vins tan remots) i del relat biogràfic que obre fissures per acomodar-hi certa dialèctica amb la reflexió.
.
Deixa un comentari