search
top

Una Processó de Noms

Si bé Bergson apuntava que no hi ha comicitat fora d’allò pròpiament humà,  ara  seria menester apuntar també que no hi ha res més que una redundant  fixació per la comèdia lleugera a l’hora de posar nom als  productes de la vinya.

Els recursos creatius del màrqueting vinculats al vi, a instàncies de la modernitat, intenten apaivagar  aquella tòpica rigidesa que abans es postulava com a condició ineludible, fixa i perseverant en la seva fe a batejar els productes  vínics a partir de clixés com el de la fascinació per la rància adjudicació nobiliària que obeïa  a una mena de joc refinat que posava en peu a marquesos i comtes. No cal dir que dins  de tal premissa, era on hi cristal·litzava el bagatge rutinari i el seu impuls desaforat per circumscriure un gran nombre de vins en tal inèrcia transcendentalista  que tradicionalment s’havia imposat, convivia simultàniament, a  una altra  tendència més francesa abillada d’avantguarda que confeccionava  una denominació pels vins la qual celebrava, atorgant el protagonisme, al nom concret de la finca o vinya d’on procedia el raïm, que més tard ens transfigurà en vi (Mas la Plana, Les  Tosses, Clos Martinet, Els Escurçons, Clos Abella, Turó d’en Mota, Teixar).

El nou màrqueting del vi, com qualsevol altre producte sotmès las capricis d’una realitat ancorada obsessivament en el canvi i en les transformacions dels valors estètics, s’ha  encaparrat, reluctant,  a afeblir  aquest estetisme,   tan consistent com arrelada herència, en la tria d’uns noms comercials a partir dels quals es destil·lava  una essència eminentment greu,  seriosa. Les més flamants solucions comercials lligades a l’etiquetatge del vi van sostraient-se de l’enclavament  on habiten productes que s’anomenen mitjançant una intenció notable per la suggestió calculada, titulats a partir de la decisió d’acollir-se a l’ús enginyós de la poètica com a entorn natural. Així doncs, trobem noms de vins recollits en l’àmbit de:

1/ de l’èpica solemne com a recurs narratiu (Sang de Corb habilita el retrobament amb l’èpica de la Batalla de l’Ebre, El Vesper de la Gloriosa i els camps de l’aviació republicana).

2/ de la incidència de les fórmules normatives de la poesia i la seva indissoluble dependència de trops per descriure sentiments, la mirada, o tanmateix el vi sublimat per la cosmogonia a l’ús de metàfores i sinestèsies, més o menys elaborades (Aigua de Llum, Llàgrimes de Tardor, Flor de Primavera, Pomell de Blancs, Raig de raïm), exemples que han trobat el seu àlies tot seguint el receptari literari (Collita Roja).

3/ de la practicada reverberació dels sòls viticulturals o referències geològiques emprades per designar un vi (Aptià, Gneis, Pissarres, Terrasses, Marges, Bancal, Sauló)

4/ de les evocacions de caire pastoral amb a regust nostàlgic: (Rec de Brau), etiquetes que en nom encarnen o amaguen descripcions ensordides del passat  (Te la dedico), invocacions mitològiques (Ctònia, Akyles, Odysseus) o rememoracions etimològiques del llatí (Cercium) o llatinades (In Vita, Ex Vite)

5/ Altres que transpiren o es complauen en fer permeable cert fervor sacre (Clos nostre senyor, Nostra senyora del Portal)

Etc.

i ho fan furgant superficialment en el fenomen de la risibilitat, ampliant el marc dels recursos expressius del disseny exposant-se a l’atracció tan moderna per una afamada concessió, tan pel que fa a l’efígie com a l’apel·latiu, al vassallatge del caràcter humorístic que ha de resar en l’etiquetatge  convertit ja en idea directriu, en terme correlatiu al de bateig i que determina el punt on han de convergir els dissenys: la decisió per l’humor contraposat a l’emoció.

Dins d’aquesta novíssima tendència, perfectament encastada i fermament adoptada en el fluir canviant dels temps, hi emergeixen, però, noms que parteixen d’una coherència pel què fa a la connexió orgànica amb el principi de comicitat però que també corren el risc de la indiferència a l’adolèixer certa lleugeresa, quan el concepte mental que suscita l’efecte còmic, quan el significant o terme que bateja el vi, es dissolt en una adhesió monolítica i unidimensional incapaç de transcendir aquesta comicitat en pro d’altres possibilitats de significació més profundes, nervades i evocadores que no pas l’efímer efecte de la riallada (Vee Gees). Paradoxalment, la insistent i la reiterativa aposta per conjurar tota una  formació de vins que transiten amb una regularitat matemàtica, més freqüent del que un servidor desitjaria, pels diferents formulismes de l’humor, o més exactament de la conyeta aplicada amb obstinació inflexible, s’escola fins establir una ferma relació amb la fatiga.

És per efecte  de tota  de la sobredosificació i la continuada sobreexposició a l’humor que aquest veu esvair-se el seu encís i acaba situant-se a les antípodes de la seva intenció original. L’ungiment fatigós d’un humor sense treva reverteix el que pretenia suscitar. Així doncs,  aquesta carregosa i fràgil aposta per la transgressió  també es sostreu de la seva interpretació original  a l’instaurar en un sector dels consumidors cert cansament instigat per tots aquells vins en què reconeixem la filiació que té aquest recurs amb la seva necessitat comercial, productes que han trobat la seva nociva força mercantil a captar expressions oriündes de la nostra terra, en la consagració sistemàtica de tantes etiquetes que cultiven el refranyer patri amb  vigor (o potser més aviat caldria parlar d’histèria?) com en el cas de les postil·les  proverbials  que acompanyen els vins de Finca Parera: Fosc, Clar, ….

Segons sembla  la modernitat més incandescent  resideix a vessar tota la creativitat per donar un sentit original, a la vegada que folklòric, a les exigències del màrqueting, malgrat que en aquest ímpetu que irremissiblement condueix al desgast, s’invalidi el tant anhelat esforç per esdevenir original a  l’instal·lar-se novament en la vocació mecànica, única i reiterativa. En algun casos brinden un gran servei a aquell personatge o mitjà dins el qual batega un marcat instint reaccionari quan entén tals vins com a subtítols de l’acció nacionalista.

Sota el contingut conscient de la comicitat hi ha una determinació discursiva latent o subliminal (mai explícitament conceptualitzada en l’etiqueta ) on s’hi distingeix certa identificació política. Podríem apuntar que els exemples que s’arrenglen darrera d’aquesta fantasia còmica de nova fornada connoten, en aquests és fa  perceptible, la flagrant commoció nacionalista tant en boga, tant a l’ordre del dia, o del lirisme que s’hi emparenta, i és emprada com a causa o material fecundant per obtenir un efecte de diversió i pretext per captar la fesomia més pueril del costumisme català i les seves locucions. Coalició tàcita d’un grapat d’elaboradors en fer apoteosi de les mediocrement pintoresques curiositats regionals amb la banalitat més greujosa adoptada com element comunicatiu per finalment nodrir tota una carnavalada ridícula que atempta des de les prestatgeries fonamentant una interpretació de les noves corrents del disseny gràfic aplicades al vi en la que plenament ja s’instal·la l’irrecusable marasme entès com a extenuació. Molts consumidors o prescriptors ja es pregunten per què aquesta maquinació irrisòria que prescriu el localisme més elemental? per què aquest intent d’adhesió o subordinació als manaments, als  capricis de qualsevol moda? Per què aquesta sofrença i neguit per esdevenir original,  i fer-ho a partir d’aquest desplegament vacu i infantil de noms, per què tals productes que pretenen expiar amb l’estupidesa la seva manca d’un lúcid rerefons s’acontenten en quedar maculats per memorables noms que sembla emprenguin una recerca nostàlgica de passatges lingüístics, i demés significants infiltrats en les etiquetes, amarats d’exaltació nacionalista?

sonat de l'ala

L’extensió desaforada d’aquestes maniobres de màrqueting passa per posar-se a l’abric de solucions formals que no titubegen a caure en el plagi desvergonyit: Tocat de L’ala (Coca i Fitó/Roig Parals) i Sonat de l’Ala (Ferré i Catasús) el qual s’afegeix a la gesta anticlassicista empresa pel celler (Somiatruites, Cap de Trons, Pescallunes). Trobem vins, les qualitats dels quals expiren a un nom que llisca fins al joc de paraules (Xitxarel·lo) i el seu recull d’insults esgrafiats a l’ampolla: missatge icònic codificat i disposat visualment de manera que enalteix una voluntat transgressora al vulnerar els cànons de l’etiquetatge tradicionalment encotillats per solucions rectilínies, com a signes lingüístics  que alhora, s’invoquen a partir d’una solució de simultaneïtat  amb el patronímic de Xitxarel·lo, que denota el nom comercial darrera el calculat tarannà impertinent amb què s’ha concebut el producte. Un vi que emprèn el camí burlesc, tot i que  en seu trajecte idiota pot arribar a connotar la idea precisa d’un patrioterisme irritant i que sintetitza la nova tendència evolutiva en l’etiquetatge de molts vins catalans. No penseu que cavalca en solitari el vi del celler Martí Serdà sinó que amb ell parteixen des de  mateixa perspectiva informal els empordanesos: el trapella, el murri, el malcuat, així com altres col·legues de DO com el Pere Punyetes o dins de la DO Catalunya, a Cardedeu, l’Estraperlo. Tots ells productes que breguen per ser enduts a casa i ho fan en clau desenfadada,  però potser els emmena una subliminal invocació de l’etnocentrisme convertit en argument profitós?

insults

 
banner ad

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top