search
top

Col·loquis Vinícoles I

*Ramon Parera (Celler Pardas) i Enric Soler (Cal Raspallet Viticultors)

· El decàleg dels que es dediquen a elaborar vi el trobem encertadament desglossat en el llibre LDADMDV (La Discreta Arrogancia del Mundo del Vino) de Joseph Puig. En aquest l’autor perfila un sèrie de retrats que tipifiquen tals persones: trobem aquell al que li suposa una inversió de temps en una tasca que se li presenta gustosa, el que ho desenvolupa com herència familiar, el vocacional,  el que persegueix només omplir les seves arques, el que busca assolir més ressò mediàtic, l’inversor que ja que adquireix finca rústica doncs aprofita l’avinentesa per fer vi i el que fa vins a la carta per d’altres. Quina d’aquestes inquietuds motiva la seva decisió de fer vi? Parlem d’un compromís amb el vi forçós, vocacional…?

Ramon: tenim terres i en un principi els raïms que d’aquestes n’obteníem eren per vendre fins que tal pràctica esdevingué gens rentable parlem doncs d’una empenta forçosa buscar altres vies com la de fer vi nosaltres mateixos per les circumstàncies esmentades i considero que hi ha un component vocacional també. Les dues coses en el meu cas i en el de l’Enric crec que vocacional.

Enric: Cert, totalment vocacional.  Sí perquè  jo, no diré que tenia una finca sinó que diré que tenia 1 Ha de vinya i bàsicament el pensament va ser: què es fa amb això? Es ven? O es fa la prova de vinificar? Jo com a persona sempre inquieta en aquests aspectes doncs vaig mirar de provar. Això de tenir que comprar vinyes no ho he tingut que fer mai. Ho he explicat moltes vegades. El què passa és que si et trobes amb una vinya de xarel·lo, ho proves i després resulta que la cosa sembla que pot tenir certa continuïtat doncs t’engresca més i ho fa de tal manera que la meva part professional dedicada a la docència cada vegada es veu més arraconada ja que la vinya “m’obliga” a estar més per ella.

· Queda clar que en el cas d’en Ramon la propulsió motriu a partir de la qual, en cert moment, totes les accions i moviments que es realitzen en les vinyes de la propietat s’encaminen a impulsar la cinètica de vinificar un mateix, de fer una marca pròpia a partir dels fruits d’aquestes terres, tot plegat neix d’un impuls forçós que transcendeix la mera venda de raïms  i a la vegada conjuga també l’empenta vocacional ja que hi ha una curosa sensibilitat a l’hora de gestar aquests vins. En el cas de l’Enric  la seva inquietud natural sumades a unes circumstàncies determinades que li faciliten 1 Ha de vinya són les motivacions que el porten a dedicar-se a treballar la vinya o a elaborar vi, a propagar-se més enllà de la seva tasca docent, tot a partir d’una temptativa experimental. Em ve al cap l’exemple del precursor del concepte dels vins de garatge, Jean-Luc Thunevin, empleat de banc, disc-jockey, etc  que finalment s’engresca a vinificar ell mateix a St. Emilion. S’ha convertit el tractar amb la vinya en una ocupació a jornada completa?

Enric: Exacte va ser totalment experimental. Em deia a mi mateix: Anem a veure què passa, a provar. Vull afegir que em sento molt més còmode i més ara amb els temps que ens toca viure, amb tot aquest allau mediàtic, amb tantes coses, amb tanta gent incorporada dins del món del vi. Considero que el millor és retirar-se una miqueta, que passin i tu mateix dedicar-te a fer altres coses. La vinya ha passat ha ser una tasca a temps complert, sens dubte.

· És possible que es desprengui algun tipus de simbolisme de la vinya? Hi descobriu una vinculació íntima, què us evoca?

Enric: Què ens evoca? Et diré que jo quan estic a la vinya m’hi trobo molt tranquil, relaxat. És un moment de pau. Després, per una altra banda, veus el resultat. El més evocador és el producte d’aquesta, el resultat és allò que t’impulsa a treballar més. I això no és el que habitualment els passa a molts pagesos viticultors, persones que no veuen culminada a la seva feina de l’any ja que quan entreguen el raïm és un altre qui es dedica a vinificar. Penso que el viticultor s’hauria d’implicar més, si poguessin veure quin és el resultat de les seves vinyes potser els tractarien d’una altre manera.

Ramon: inspira consciència de zona, autoestima, amor propi. Fer vi és una cosa molt potent, arrela molt. Treballes amb la natura.

Enric: enganxa molt, està claríssim.

Ramon: és un tema llarg  el del Penedès, hi ha unes circumstàncies històriques que determinen com pensen els viticultors.

Enric: el pagès que acaba convertit en productor de fruita

Ramon: Això és llarg, és llarg. Però sí, ara són industrials de la fruita.

Enric: Sí, però quan penso en els viticultors penso en els viticultors de totes les zones. Podem estar parlant ara del Penedès però també podem entrar a parlar del Priorat. El Priorat quan va començar era un i la realitat actual en mostra una altra: el viticultor aquell, humil que entregava els raïms i li donaven unes pessetes, tot era fantàstic però en el moment que han vist quin tipus d’ampolles en surten doncs el viticultor també es creix a aleshores moltes vegades descuida l’exigència que fins aquell moment tenia perquè només està pensant en el preu final. Pel camí fins els diners es perd la dedicació.

Sobre la Xarel·lo

·L’apatia, sembla ser una condició inherent en zones vinícoles com el Penedès, la qual s’hi ha instaurat com a categoria de l’extenuació després de donar tants pals de cec. Dins d’aquesta DO, al marge de la claudicació amb la filosofia especulativa i dispersa encara ben actual, queda el traçat de la marginalitat, inclús dins del propi viatge cap a la tipicitat que denota el foment dels vins blancs de xarel·lo trobem un panteó de productes que es separen d’algunes instàncies o cellers implicats en dotar al vi amb una fracció aromàtica provinent de llevats seleccionats, productes que encarnen aquest altre enunciat de la xarel·lo interpretant-la en clau d’una reivindicació seriosa i sensible de la varietat . Podem incloure certs xarel·los com a rostres, com icones insolubles dins la corrent que institucionalitza aquesta varietat com a blasó i mecanisme que regeix la tímida idea evolutiva del Penedès que discorren per senders diferents, per vials  secundaris però més nervats com és el cas del Nun, l’Aspriu, entre d’altres?

R: fixa’t en una cosa, a nivell de DO ara es promociona molt el xarel·lo, però nosaltres estem proposant que es faci una distinció sobre els vins veritablement 100% xarel·lo, un distinció que no existeix. Legalment pots posar un 15% d’un altre raïm. Allò no és un xarel·lo, és una altra cosa. Nosaltres apostem per una definició de xarel·lo 100%. Anem a donar vins bons. Aquesta proposta se li farà al president de la DO Penedès, tot i que des d’aquest organisme se’ns va dir que és molt difícil saber si un vi porta un 15% d’una altra varietat. Davant de tal comentari un només pot respondre que com és possible saber que aquell mateix vi porta un 15% només d’una altra varietat? Ridícul.

E: I on col·loquem tots els altres xarel·los? Doncs la resta de productes ja s’ubicaran sols en el seu lloc. Per això potser no cal anar a buscar un segell com el de 100% xarel·lo sinó fer algun tipus d’acte on el consumidor vegi que aquells vins recollits no tenen res a veure amb la resta. Aleshores no cal ni explicar-ho, la gent no és ruca. Hi ha un Penedès i n’hi ha un altre.

R: amb l’Enric fa temps que barrinem la manera de trobar un acte per expressar això. Potser en la línia d’un tast vertical de xarel·los.

E: i mostrar el recorregut que aquests tenen.

R: això és el què fa gran a una zona. El què fa gran als vins importants és que tinguin trajectòria.

E: també penso, per altra banda, que encara no és el moment, no tenim suficients anyades.

·Vins com el Nun, Improvisació, l’Aspriu o el Pardas Xarel·lo els identifico com emblemes d’una sensibilitat tangible cap aquesta varietat, juntament amb apostes com la de Mas Candí (QX i Desig), Coma Romà, Can Ràfols (Xarel·lo Pairal), Sabaté i Coca (Terroja) dins d’un Penedès sempre procliu a fer mutar el paisatge fins a l’extenuació tal com ja he dit. Som testimonis com ara en bona mesura s’acaba santificant a la varietat blanca com a definitòria del Penedès, una acció d’urgència per mitigar de forma només cosmètica la tradició ja històrica en la seducció per l’extravagància, en l’artifici. Què penseu de l’adhesió forçosa, automàtica, al discurs de la xarel·lo?

E: és totalment una mesura d’urgència

R: una última temptativa, l’últim tren que passa. Però bé, en el fons també estic content que s’hagi fet.

E: i que se’n parli, a mi m’ha sorprès aquesta reacció al voltant de la xarel·lo

R: després cada elaborador que faci el què vulgui

· Vosaltres ja hi éreu.

R: exacte, nosaltres ja hi érem. No s’hi creia en això.

E: aquí penso que haig de fer un incís. Aquesta pregunta que ens fas ens l’haguessis fet 6 anys enrere t’hagués respòs una cosa, al fer-la avui demana una altra resposta. Però la contestació requereix una mica d’història. Quan amb en Ramon l’any 2004 ningú hi creia en la xarel·lo.

R: és veritat, totalment cert. Van ser vins valents que es van fer per tot això que hem esmentat abans.

E: però fem història. Qui apostava aleshores pel xarel·lo? Tot i que jo no hi tingui cap amistat s’ha de dir, va ser Can Ràfols dels Caus. Va estar de manera insistent amb els xarel·los. Això no ho sé si ho van fer perquè havien de treure una línia de xarel·los i la va continuar o degut a que realment hi apostava, això caldria preguntar-li al Carles Esteva. Jo aquestes coses les recordo. N’hi havien més: el Ramon Balada de Sant Martí havia fet molta feina amb la xarel·lo. Hi ha hagut petits bojos del xarel·lo en aquesta comarca.

· Considereu que potser la vostra aposta queda dissolta enmig d’altres productes que no transpiren el mateix convenciment, ni magnitud o apassionament anímic però que també militen sota l’estendard de la xarel·lo i potser acaben per ombrejar i enterbolir la diapositiva mental que el consumidor pugui tenir de la xarel·lo del Penedès?

E: Penso que s’ha de marcar una abans i un després, i amb això no busco pas cap mena de protagonisme però el què sí és clar és que va sortir el meu vi i la gent va començar a preguntar-se: què passa amb el xarel·lo? Va sortir el vi de Pardas i la gent es preguntava: què passa amb el xarel·lo?, Mas Candí…Tot això ha anat fent un caldo de cultiu. Aquest vaixell sense rumb que era la DO Penedès van agafar-se al timó de la xarel·lo abans de naufragar. Van pensar, fixa’t amb la reflexió que van fer els de la DO: Ara direm que és això del què podem fer bandera ja que tenim una sèrie de vins que nosaltres sense fer absolutament res des de la DO, ens ho han posat molt fàcil uns quants elaboradors per ensenyar-nos què es pot fer amb la xarel·lo.

No podem permetre que aquests elaboradors que vam voler dir alguna cosa a través d’aquesta varietat quedem difuminats davant del marc de gent poderosa i amb diners, amb capacitat de reacció per tapar-nos. Això està passant, no cal anar gaire lluny, només cal revisar les notes de premsa que ha enviat el president de la DO Penedès dient que els vins més ben puntuats han sigut els seus.

R: Una cosa molt patètica.

E: vull incidir-hi, es comença a parlar de la xarel·lo l’any 2006 quan ja havien sortit uns vins al mercat que oferien i deien quelcom diferent. La xarel·lo, el macabeu i la parellada es tractaven com a vi base cava, de vegades s’embotellaven i aquest producte es venia com a vi tranquil. No hi havia la idea de dir com podem fer un gran vi amb aquesta varietat. Ara tothom sap que és la millor varietat per fer vins de criança. Ara ho sabem això??! Jo tampoc ho sabia quan vaig començar a elaborar vi.

R: clar que no, com volies saber-ho?

E: Jo no em pensava mai d’embotellar, va ser una prova per veure què en pot arribar a sortir. Però clar, això dóna molt què pensar, d’això que dèiem abans , d’aquest treball de viticultura que és molt pobre en aquesta comarca ja que quan treballes una mica la vinya els resultats són transparents, clars i immediats.

R: Bé, estem davant del cas del provincianisme, no només penedesenc, sinó català. Aquell provincianisme latent darrera d’aquella afirmació que deia que per fer vins així s’havia de parlar de varietats de fora, que el xarel·lo no tenia aquest potencial i com sempre el que realment fallava era la feina a la vinya. Nosaltres treballem amb vinyes que donen 3000 kg/Ha de mitjana i és clar, és un altre món.

E: això no és raïm per vendre. Hem de ser clars, si jo no en fes vi seria inviable.

R: jo sé que és patètic però de vegades venc aquest tipus de raïm perquè sé que aquella vinya algun dia, si les coses van bé la podré emprar per mi. Clar, la vinya necessita una adaptació, no li pots demanar que et doni 8000 Kg, 10000 Kg o 12000 Kg i després s’ha de posar a to, no? Jo venc vi de vinyes d’aquestes. És molt patètic. Per això, s’ha de  fer més vi i vendre menys raïm.

E: El teu cas és encara més complicat que el meu. A nivell intel·lectual canvia molt la cosa ja que jo només veig les vinyes de 3000 kg/Ha però tu veus les altres també, aleshores el teu cap ha de poder separar una cosa de l’altre. Tens un caos!

R: El problema és que jo no ho separo pas. No sé treballar d’una altra manera, jo no sé posar adobs minerals i llaurà. No en sabem amb en Jordi de tot això. Però tenim l’esperança que algun dia aquestes vinyes serveixin per tu. No més vull afegir a tot això que ha dit l’Enric que el xarel·lo és un raïm espectacular.

E: una altra cosa que no podem fer mai,  es fer cas al comentari típic de : si el nivell de vendes et va bé i fas tan poques ampolles perquè no en fas més comprant raïm, ja que total, comprar raïm o vi en faràs més ampolles i més diners. Això és impossible, això la gent que ha comprat raïm o vi ho sap, ho fas tu el seguiment o estàs perdut.

 Metodologies i conceptes. Els vins

· A tot això, m’agradaria conèixer allò que anomeno Elogis Viticulturals, aptituds  que nien en vosaltres com enòlegs i considereu idiosincràtiques vostres.  Aquelles pràctiques personals, o fetitxes, escollits en l’elaboració dels vins o en les pràctiques a la vinya.

Enric: pràctiques com la poda, per exemple, només les faig jo, tot el que implica un contacte directe amb la planta passa exclusivament per les meves mans. Tendeixo cap un posat flegmàtic absolut en el control de les FML (fermentació malolàctica), jo no les he controlat, no em neguitejo mai, sempre he considerat que si al vi li convé la farà. Moltes vegades pensem que l’home està per damunt de les matèries vives, en aquest cas del vi, i no és així. Nosaltres no tenim coneixement d’allò que passa dins d’una tina, al menys jo.

Ramon: bioquímicament és molt complicat.

Enric: molt complicat.

Ramon:  però això no ha d’obsessionar. Jo considero que hem de cedir el protagonisme al raïm per aquest motiu nosaltres ens decidim per una enologia força contemplativa, poc intervencionista i ens defineix una inclinació per una feina on no mani la tecnologia.

· Seria interessant que em féssiu uns breus apunts sobre els primers vins, les aspiracions i les frustracions que acompanyen tota empresa. Com defineix l’èxit un elaborador de vi? L’arribada del reconeixement fa pensar en algun moment  a identificar algun element enigmàtic, sobrenatural o misteriós dissolt entre els rudiments habituals del vi d’esters, aldehids, alcohols, àcids, fenols i lactones i que potser abans de l’èxit no s’havien personat ?

Ramon: Els vins nostres parlen de l’entorn, al marge  i per damunt de l’èxit comercial que aquests suscitin. Personalment et diré que sempre que hem treballat ho hem fet a la vinya. Érem joves quan vam començar això. S’hi barrejava neguit i empenta per aconseguir les nostres aspiracions. Tot i que el màxim objectiu d’una empresa és vendre, el món del vi és un punt i apart en aquesta idea, és a dir, en el nostre cas intentem anar a buscar l’altre punt de vista alternatiu a aquell que només es preocupa i valora allò que vol el consumidor per tal de donar-li. És el contrari. Nosaltres, tots els vins que hem fet han anat en sigut en aquest sentit valents. Mai hem pensat en la gent, mai. Han sortit els vins que han sortit. Això sí, partim de l’obsessió de que aquests siguin un reflex del lloc on estem. Els nostres vins són així perquè són del lloc on ens trobem i totes i cadascuna de les feines busquen potenciar això. Hi ha moltes maneres d’entendre el vi i moltes definicions al voltant de tal producte. Una és aquesta.

Jo l’èxit el gaudeixo just en aquest punt al marge de les fites comercials i els números. Som una empresa petita, un mosquit dins del món del vi. Ets un mosquit i fas amb plena llibertat allò que et ve de gust i punt. Personalitzes i elabores allò amb el que et sents a gust, els vins que et surten i ja està. Ja trobaran el seu destinatari. Has de ser lleial a la teva llibertat això és el component enigmàtic del qual parles que penso que trasllueixen els nostres vins.

Enric: realment hem de parlar dels vins que ens surten. Sempre situats una mica en la incertesa, com sempre intentant fer quelcom interessant però amb la sensació d’estar al capdavant d’un banc de proves. Jo parlo de no intervenció en els vins de forma total. Aleshores quan tu no intervens pas, quan només condueixes, quan només intentes que les tines estiguin plenes, llavors no pots pensar en fer un vi diferent. Jo no puc fer un vi diferent  al Nun. És un vi que surt de la vinya, una vinya que està en un lloc especial que no vol dir pas ni més maco ni menys.

Ramon: un lloc diferent

Enric: un lloc que no té ningú més, particular. Això dóna un perfil de vi que és d’una manera determinada. Jo podria canviar totes aquestes coses? El vi que estic fent és el que surt de la vinya i el que es cria en unes condicions X.

Ramon: en el fons, després això és el que és maco, damunt d’una taula ho reconeixes. Si fas el seguiment d’un Nun, ensumes i dius: això és un Nun, si fas el seguiment d’un Xarel·lo Pardas o d’un Negre Franc i dius: això és un Negre Franc. És una de les coses més maques, de les que més t’enorgulleixen de la feina que fas: haver construït i posseir un estil.

Enric: I que canvien les anyades i que et diuen com ha sigut climàticament aquest any, com s’ha collit el raïm, com s’han fet els tractaments des de la poda fins l’últim moment. I veus que hi ha un fil conductor. I no es tracta pas d’un fil conductor marcat per l’home sinó que considero que prové molt més lluny.

Ramon: Sí, Hi ha un estil perquè hi ha un lloc que imprimeix un estil i matisat per les anyades. Un 2009 serà com un 2007? No, el vi és irrepetible. El vi és finit tot i que hi ha vins infinits, vins industrials repetitius anyada rere anyada.

Enric: els vins treballats d’aquesta manera canvien moltíssim. En uns mesos tens un perfil i passat uns altres mesos, un altre de ben diferent.

· Arrenglament o rebuig de la naturalesa dels cupatges dels vins? per què  aquests vins ? Terrer o cupatge? Què opines Ramon d’aquella idea que entén que és a través del cupatge on s’expressa en plenari la diversitat d’un regió vinícola sencera? Quina justificació hi ha darrera de la voluntat de treballar a partir de cupatges  com en el cas del Rupestris?

R: el meu cap funciona amb cupatges tot i que faci monovarietals. De fet els raïms són per això, per jugar amb l’anyada. Els vins d’entrada han de ser bons i una de les funcions de les varietats és la de jugar climàticament amb l’anyada. La Malvasia de Sitges, per exemple, és un reservori d’acidesa, no conec cap varietat blanca a Catalunya que tingui l’acidesa de la Malvasia, és un patrimoni.

· Hi ha una estreta correlació entre un determinat registre organolèptic associat a l’especificitat d’un sòl concret? És de l’opinió que el sòl actua com a catalitzador per a l’expressió dels elements constitutius d’aquest en el vi?

E: Més que reivindicar el valor de sòl, tinc la intenció, en un futur proper, de subratllar el potencial de les vinyes joves per fer grans vins. Damunt de Guardiola de Font-Rubí  tinc unes vinyes de xarel·lo de plantació nova quan d’allà en surti un vi remarcaré en l’etiqueta vins de 5 anys de xarel·lo o vinyes de 5 anys de xarel·lo. Hi ha un seguit de mites al voltant de la vinya vella.

R: els instigadors d’això són els del Priorat. Què m’importa a mi que tingui 100 0 150 anys una vinya.

E: podem trobar-nos amb una vinya 70 anys però tot i la seva edat una vinya de merda

R: tinc xarel·los de 30 anys millors que alguns de 60 anys. Mana l’adaptació al terra i al clima, depèn de moltes altres coses. Tu valores algú per l’edat?

·  Es sobreentén que una vinya arriba als 90 anys perquè ha tingut una òptima adaptació

E: Però això no vol dir que hagi sigut una vinya útil. A mi m’agrada treballar amb vinya vella pel caos que et trobes, diguem masoquista, però jo no podria treballar amb vinyes emparrades, el vas no es pot treballar de forma mecànica.

R: també s’agafa de forma mecànica la poda amb vas. A mi m’agrada el vas perquè la així la vinya arriba a ser de les poques plantes que tu l’abraces. Això és molt maco.

E: jo em refereixo a que la vinya en vas demana un tracte individualitzat.

R: L’emparrat també. El què es cert es que per arribar a edats avançades amb un emparrat és més complicat. Fas ferides reincidents en la fusta que acaba atacada per malalties. Els cabernets són molt sensibles a les malalties a la fusta en canvi el xarel·lo és més resistent.

E: però la geometria que té un vas no el té un emparrat. El tractament és més humà. Un vas surt d’una soca, hi ha unes arrels, una soca que té un tram més curt o més llarg però que allò és tot, el tot està allà. A partir d’aquí es bifurca, es diversifica, això vol dir que dins de tots aquests bracets (4,5,6 o7 braços) hi ha informació totalment diferent: en vasos lliures, en podes que s’han fet malament al segar provocant així que s’aturés la circulació de la saba i l’han forçat a reconduir-se cap una altra banda. Aquest diversitat a mi que em perdonin però això no és pot possible en un emparrat. Dóna més opcions.

R: amb anys extrems responen més bé les vinyes velles. Es poden fer grans vins amb vinyes joves però no sempre.

· Al llarg de l’entrevista ha quedat clar els fonaments teòrics que justifiquen la constitució del vostre vinyar en el cas de l’Enric es topa amb la xarel·lo per manament de l’atzar i en el cas d’en Ramon queda es recolza damunt l’argument omniexplicatiu de la lúcida llibertat  sense caure però en l’obnubilació per l’exotisme en la selecció varietal, trobem Cabernat Sauvignon i Cabernet Franc a la Vinya de la Barraca. És important la tria del material vegetal, fer una acurada selecció clonal?

E: Jo crec en el material vegetal. Jo em faig els clons de la vinya mare, bèsties dels anys 40 quan no es plantaven totes les vinyes de cop perquè no hi havia diners. Això donà molta diversitat.

. En el cas de la vinya vella et trobes amb una meravellosa varietat de població.

R: a l’hora de triar el material vegetal és més important en una varietat negra que en una blanca perquè quan tu tens un virus i  fenòlicament el raïm no et madura estàs mort. Amb una varietat blanca, en canvi, produiràs menys i ja està.

Miscelània

·En termes de tipicitat, és a dir, com a personalitat intransferible irrepetible i reconeguda atribuïda i arrelada a un espai geogràfic, com definiria amb unes poques paraules alguna de les Do catalanes?

E: Costers del Segre, quina tipicitat té?

R: Cap

E: Costers del Segre fa uns vins molt internacionals a l’estil del Somontano, una altra denominació en aquest cas aragonesa que ha crescut amb un altre objectiu que no és pas la tipicitat sinó que té el ulls posats en el mercat.  I el Penedès quina tipicitat té? Parlem clar

R: al Penedès hi ha una mica més de tipicitat

E: Però tu te’n vas a una denominació més petita com Alella i tenen la seva tipicitat amb la seva Pansa Blanca.

R: bé, però també tenen raïmots allà

E: aquí, al Penedès, és massa gran. No hem començat a explicar les coses pel principi. Quan hi ha 28000ha declarades i 24000ha d’aquestes estan dedicades al cava i la resta als vins jo penso que això és el primer que s’ha d’arreglar. Com es pot parlar del Penedès? Mires les dades oficials i consta Penedès amb 28000ha d’extensió de cultiu de vinya quan realment només en són 4000Ha!

R: 24000ha són cava! El Penedès és petit!

E: Jo insisteixo molt quan ve gent a veure la meva vinya, els dic: Això que hi ha al voltant és cava, de vi em sembla que sóc l’únic que hi ha per aquí. Això el consumidor ho ha d’entendre: la viticultura de les vinyes de cava no és la mateixa que les de les vinyes orientades a fer vi tranquil.

R: llastimosament. Hauria de ser la mateixa si es creu en al cava.

E: Sí, però potser no s’aconseguirien uns paràmetres analítics que es busquen en el cava i que no es busquen pas en el vi i a l’inrevés.

R: cert, però la viticultura ha de ser la mateixa. Cull abans! Ja veuries quin nervi tindria allò!

E: sí, sí l’essència és la mateixa.

· A la vista del productes resultants d’algunes Do sembla que l’estudi de les caracteritzacions de les potencialitats vitícoles que han de commensurar aspectes com la qualitat, la tipicitat del raïm i del vi obtingut no demostren que s’hagi aplicat un estudi prou meticulós tal com demana aquest cultiu abans de decidir-ne la seva implantació, potser s’han aplicat criteris més laxos i poc precisos més en la línia dels que demanaven grans cultius industrials com el blat o la colza i que ha acabat per posar en dubte que la utilitat dels mapes d’aptituds varietals o que  aquests hagin caigut en desús i al marge de tals estudis molts viticultors interpretin un jerarquització varietal justificada per les modes i el mercat. Ha primat la valoració econòmica, que de les varietats globalitzades s’ha fet i que s’han emprat com argument comercial  deixant al marge temes com zonificació, l’adequació varietal i la gestió enològica com a pilars que han de fonamentar al producte resultant i no pas un etiquetatge que intenti plagiar la recepta i efígie bordelesa o d’altres referent vinícoles estrangers.

E: El més autèntic des del meu punt de vista ho trobem al Priorat, al Montsant i a l’Empordà. També et diré una cosa, la longitud o extensió de les zones fan que tu puguis concentrar-te millor. Quan estem parlant de 2000ha del Priorat i de 3000 o 4000ha de l’Empordà, així és molt més controlable, més entenedor, més senzill. Quan estem parlant d’aquesta bogeria del Penedès i d’una viticultura que es fa amb mires al cava per acabar fent vins tranquils neutres i desapassionats: Això no és Penedès?

R: avui en dia també trobes uns Montsant que dius….bufff!

E: Al Montsant penso que si no hi ha algú que ho aturi, una denominació tan maca com ho era, se l’acabaran fotent per barret ja que es troben obsessionats pel preu

R: exacte, pel preu

E: S’exciten per fer vins barats. I es pensen que la crisi durarà tota la vida i quan estàs fent un vi d’aquests tipus, un cop passada la tempesta, a veure qui és l’espavilat que vendrà aquell mateix vi al doble de preu.

R: Els elaboradors del Penedès pel que fa als vins negres considero que han tirat la tovallola. Se’n fan pocs de negres a la comarca.

E: hi ha de tot, se’n fan menys sí.

R: a l’estar al Penedès parteixes d’una situació d’inferioritat per dir-ho així. T’has d’esforçar més, amb tot t’has d’esforçar per tal de que se’t reconegui la feina. Jo m’hi trobo amb el negre Franc.

. Les estadístiques actuals assenyalen que un 60% de la superfície de la vinya conreada és descrita per varietats foranes però també és percep una reacció de sensibilitat cap la recuperació de varietats autòctones. Consideren que s’hauria de limitar la flexibilitat de les DO i preservar així la seva definició ? Consideren lícit el llibertinatge per tal de vendre?

R: Jo penso que es parla massa de varietats en el món del vi. Per mi la varietat és un instrument, una excusa, un material que tens per expressar la terra i el clima d’allà on ets. És l’acer, el marbre que un escultor fa servir, el punt de partida. Quan els vins són honestos i sincers la varietat passa a un segon terme. Jo entenc que això no és massa popular però quan dic això és que al darrera hi ha hagut una realment una viticultura honesta. No es veu la varietat. L’altre dia vam obrir un La Calma 1999, allò és Penedès! Boníssim. És un chenin blanc. Això sempre m’agrada dir-ho, qui conviu sempre amb varietats foranes i autòctones sempre és el mateix per unes i per les altres i no es venen varietats, es venen altres coses: és més important com es treballa la vinya i l’elaborador que fa el vi més que no pas la varietat tot i que amb la xarel·lo hi ha un vincle emocional.

E: En el meu cas, com ja sabeu, no tenia cap més varietat disponible. No he pogut experimentar amb cap altra més varietat però et diré que quan he vist els resultats pot arribar a donar la varietat que tractem, dius: ja està!. Penso que la xarel·lo té molt de futur  per això no em plantejo plantar altres varietats.

R: Jo encara que siguin 4,400 o 4000 les ampolles de xarel·lo que es fan penso que els grans vins blancs d’Espanya es fan a Galícia i aquí, al Penedès. I ho dic clarament. Són vins bons que envelleixen bé. Vins que fan zona, en global, pots trobar un Castellroig, un Viladellops, etc són estratosfèrics de bons.

E: I per això tenim aquestes inquietuds de traslladar-ho una mica més enllà però de forma particular. A veure si m’explico, la gent que intenta elaborar amb aquesta filosofia, més curosa i personal, seria bo que ho poguéssim mostrar en conjunt ja que si cadascú ho fa  a la seva manera, ja es fa feina ja, però poder mostrar-ho congregats sota una mateixa voluntat i la comprensió més sensible i personal de la xarel·lo, seria una bona eina de potenciació.

· Hi ha un argument que jo entenc com a fal·laç, força insultant  que pretén emmascarar el declivi i soterrament de la tipicitat dels vins catalans en mans l’absorció desbocada de varietats de més enllà de les nostres fronteres i  intentant manipular la idea de tipicitat per tal que aquesta esdevingui predicat de varietats com la Cabernet i la Merlot ,al Penedès per exemple, ja que fa tant de temps que hi són que s’adapten al significat d’aquesta qualitat ja que és innegable desenvolupen uns trets particulars limitats en aquest cas al llarg de totes les do i no reproduïble en un altre espai i defineix un gust col·lectiu, si bé és cert que la majoria dels vins elaborats a partir d’aquestes varietats desenvolupen uns trets sensorials uniformes, característics i perdurables sense que cap d’aquests s’entengui com a matisos laudatoris, però si es cert que donen coordenades sobre l’origen geogràfic. Troba còmica aquesta voluntat ridículament cosmètica? En el cas d’algunes Do s’ha intentat posar els diners al davant del vi i del que és més greu, de la vinya, del territori?

R: la merlot no m’agrada, estem d’acord, és confitura de fruiteta no expressa res més.

E: és un mal invent per la comarca. Intentava ser un esquer comercial

· Sort que aquesta era considerada una varietat millorant.

R: potser tenim el terrer però no pas el clima

E: la merlot s’implantà aquí per fer-ne rosats

R: els Caus Lubis quan són bons es converteixen en l’excepció

E: exacte: quan són bons. Jo es que veig tan de futur en les varietats tradicionals, varietats que ningú pot copiar. Tot i que a Austràlia hi ha sumoll!

R: Estic molt content amb la vinya de sumoll. Canvi d’estil del Collita Roja, ja he prescindit de la Marselan. Aquesta definició que presenta actualment el vi, aquesta frescor és allò que buscava.

E: un vi així, com el Collita Roja, és l’únic exemple  que potser em  temptaria a fer alguna prova de vinificació en negre. Ni una garnatxa, ni una carinyena, hauria de ser una cosa amb sumoll com el Collita Roja. Perquè penso que és un estil de vi que s’emparenta molt amb el que faig jo, amb el blanc. Fan bona parella.

La culpa de la presència de la merlot a la comarca penso que recau en la figura de Joan Milà. De les seves mans han sortit els millors merlots del Penedès tan quan estava a Can Ràfols com a casa seva.

R: era amor mutu per la merlot. Li sortia natural

E: va crear el rosat de Can Ràfols

· Sempre hem d’anar a les excepcions per parlar d’un bon merlot

R: cert

· Lars Torstenson novel·lista i elaborador suec instal·lat a la Provença, entén treballar la carinyena com un repte i contraposant-la amb varietats més dúctils com la Cabernet Sauvignon addueix  aquesta  és assequible i trivial, fins i tot tediosa, a la que només cal aplicar-li el rendiment desitjat i obtens uns vins gens rebutjables. Considera també que la Provença és un territori dur, auster, i necessita per tan varietats dures com la Monastrell o la Carinyena.

R: Certament són varietats més fàcils. Per això les trobes arreu fins i tot on no n’hi havia hagut mai de vinya.

· El reconegut Josep Lluís Pérez (Mas Martinet) parla de la teoria de la conducció del vigor de varietats tradicionals en noves plantacions  i de com les solucions per frenar el vigor són massa agressives. Cal deixar expressar-se el vigor., per aconseguir raïms més petits i solt de maduració homogènia ,morfologia raïm relacionada directament diàmetre del sarment (sarment més estret= grans solts). Per tan deixar més números de sarments per tal que la competència els redueixi el gruix i adaptar aquesta teoria a les aptituds del terreny, l’orografia, promou l’emparrat en lira(terrenys plans i rectes), emparrat individual amb cercles (terrasses estretes que perfilen les corbes de nivell), emparrat amb doble braç i emparrat individual amb cercles (en llocs de difícil emparrat en línia). Creieu el paper preponderant de la mà de l’home per portar a bon port una verema o dissentiu?

E: El Josep Lluís Pérez aposta per la importància de l’home contraposant-se al valor monolític que s’ha atorgat al terrer. L’home poda i treu fulles, intervé, És essencial.

R: l’home és el talent la resta és la matèria primera.

E: sotmetre-ho tot a la filosofia del terrer és un error. Jo no tinc terroir, tinc un terrer pla, que s’inunda que de sembla que només s’hi puguin plantar cols. Si el meu terrer no es llaura de tant en tant el sòl esdevé perfecte per elaborar vins de qualitat.

· Parafrasejant Cioran, que deia que l’ésser humà consuma la seva vida en el temps, treballa per quelcom, partint d’alguna motivació particular. Si la motivació que empeny a molts cellers a decidir-se  per la línia de vins de varietats foranes com ara la Cabernet o Merlot com a icones vinícoles predilectes, emmirallant-se en regions vinícoles  franceses per quin motiu  no es capbussen conseqüentment en la mateixa lògica francòfila i fan com el senyor Aimé Guibert de Daumas Gassac que sense acomplexar-se incorpora sota la denominació de Vin de Pays el seu vi concebut a la manera bordelesa amb Cabernet Sauvignon amb reeixits resultats? Integrar-se dins d’una IG ho considera una exigència censuradora, paroxisme d’un tracte humiliant que limita la llibertat de l’elaborador?

E: sortir de la denominació? Això provoca por i vertigen.  Sortir a vendre sense l’aixopluc d’una denominació genera por. Molt complicat.

· La conducta del vi català en les darreres dècades arrenca des d’una nova dimensió interpretativa transcendentalista d’aquest en tant mica en mica s’abandona amb fervor a la seducció per les Carmenets, etc , es precipita cap una transfiguració, cap una inèrcia abraçada des de la fe i sustentada en meres justificacions teòriques i de mercat amb molt discutibles resultats qualitatius, incurrent  a la vegada en el tracte desidiós i negligent ofert a veritats arrelades al territori que ara són vistes com excrescències i subproductes mancats de glamour. Es sotmet la idea d’especificitat com argument del concepte de DO per  emfatitzar referents varietals forans obrint-se completament al diàleg pretesament profitós amb tradicions més septentrionals.  A quedat palès que els resultats no són els esperats i el panorama ha acabat per desfigurar-se tant que acabem per poder adquirir un vi exclusivament elaborat únicament, com a monovarietal, amb Cabernet Sauvignon, Merlot, Chardonnay …emparats en gairebé totes les denominacions vinícoles catalanes. Considera urgent i necessari una nova legislació del vi que permeti ajustar realment al concepte de DO a aquells vins que realment denoten tipicitat i buscar un concepte fora de les denominacions que congregui els vins elaborats majoritàriament o exclusivament amb varietats foranes?

E: I la resta de vins a Vi de Taula o quelcom per l’estil? Jo tinc la teoria de que s’haurien de revisar i parlar d’unes varietats més pròpies del territori, i amb això no vull dir que no pugui entrar-hi un Chardonnay o una Cabernet Sauvignon.

R: està clar.

. Doncs jo cada cop trobo a les denominacions més subjectes, inamovibles al dogma varietal del “quant més millor”. Sòlidament ancorades a una visió unilateral que només contempla un horitzó gairebé il·limitat de barrejadissa i això no ajuda pas. Penso per exemple en nous vins, nous experiments com els Gran Angular de Mas Comtal iniciats amb l’anyada 2010 tot i qui potser va obrir el pas a l’incrocio va ser Can Ràfols amb El Rocallís que segurament implantà Joan Milà.

R: Jo no li trobo la gràcia, no li he captat el rotllo. Li manca raça

E: jo a l’incrocio encara vaig trobar-li el seu interès. La combinació d’incrocio i Chardonnay ja no em resultà convincent. M’estimo més un Petrea .

R: El Petrea en les anyades que hi havia en Joan Milà era un gran vi

E: Hi ha un gran chardonnay que ningú té en consideració i és el més borgonyó del Penedès: el chardonnay de Can Feixes.

. Davant l’explícita crisi de discurs i criteri de denominacions com el Penedès el fet de sentir a parlar de la Xarel·lo vermell(Pardas, Loxarel, Sicus, Castellroig) o dels fins ara prestigis desplaçats de la Malvasia (Valldosera subirat parent), em sembla lícit admetre que la inclinació i la incipient adhesió cap aquestes varietats de certs cellers personalment em genera certa il·lusió o fins i tot felicitat més que no pas ho fa el desterrament d’aquestes.

E: S’ha de desballestar el mecanisme fins ara establert de la selecció de varietats. Fora de les varietats pròpies hi haurien unes altres varietats a les quals se’ls permetria poder portar el segell Penedès però que en cap cas serien les varietats principals de la denominació. La realitat actual del Penedès despista molt a l’estudiant, quan estudien la zona es foten un fart de riure. Jo sempre els dic que el Penedès és el jardí de l’Edèn, tot el què hi posis fructificarà, donarà uns resultats fantàstics. Això no dóna personalitat.

A Costers del Segre es podria apostar per la macabeu

R: treballar les garnatxes

E: exacte, garnatxes. És un clima propici per a les garnatxes.

· Entenc doncs que també aposteu pel binomi “denominació-varietat” definitòria, sembla que podria ser una solució per desembussar la bigarrada  situació de reiteració varietal i confusió. Potser establir tal equació és la via per recuperar la identitat específica primigènia de la noció de DO. Enteneu la tipicitat com un valor addicional en un vi? Considera que un excés de sinceritat, un vi honest, pot crear una efecte paradoxal en el consumidor aconseguint l’efecte contrari, fent que aquest vi sigui perfectament intel·ligible pels professionals o entesos però es  concreti en un producte obscur pel consumidor de peu més habituat a l’esquer francòfon?

E: Tal com he dit abans potser sí que ens concentrem massa en les varietats i cal anar a buscar vins. Insistim massa. Primer diem és un gran vi i en segon lloc preguntem la varietat. És una informació addicional.

· Però bé apuntàveu abans que advocàveu per la importància de la puresa varietal, per una  gairebé atenció còsmica per l’expressió varietal, per la identitat, mostrant desdeny fins i tot per la dispersió caòtica que empara una legalitat que enteneu defectuosa en tant que es considera monovarietal tot vi encara que un 15% del total estigui arrodonit amb altres varietats, encara que un vi d’aquesta tipologia expliciti en la seva valoració a cegues suficient potencial i virtuts per ser considerat un gran vi busqueu la distinció i prestigis de l’expressió unívoca i exclusiva de la  xarel·lo, presents en els vostres grans vins, em sembla que parleu de varietat. Penso que constitueix un perill aquesta doble moral:  enteneu com a nociva que s’integrin els vostres vins dins la mateixa catalogació genèrica de “xarel·los”, aquella que també abraça altres beuratges que amaguen altres varietats, característica aquesta que fa que, segons em sembla entendre, inapel·lable la seva impossibilitat de ser categoritzats com a grans vins, i per altra banda el discurs anti-apologètic de les varietats. Aleshores penseu que no cal limitar la flexibilitat de les Do’s tampoc sinó la mà d’alguns elaboradors per assegurar que siguin quines siguin les varietats se n’elaborin Grans Vins?

E: Aquestes coses no es poden fer. Cadascú ha de fer allò que pot o allò que creu.

·Aleshores es trobem enmig, novament, de la contradicció amb la definició de Denominació D’Origen? Creieu en la supressió de les DO ?

E: Ara mateix, avui per avui tenir el segell d’una denominació només és una gasto. La contradicció màxima la tens en aquesta DO Penedès que comentàvem. Una DO que actualment està actualitzant una sèrie de varietats que sembla no tenir aturador. S’està intentant potenciar una varietat com la xarel·lo per una banda i per la porta del darrera, simultàniament, permeten l’entrada de la petit verdot. Hi havia molta necessitat d’incloure-la ja que també hi ha moltíssima gent que treballa la petit verdot, oi?! No sé com han trigat tant a acceptar-la, és una varietat tan comuna, n’hi ha a cada casa del Penedès!

· Només tinc el cap ara mateix el Jean Lean 3055, també la trobem integrada en el cupatge de La Creueta del celler Eudald Massana Noya, en el Negre Tradició de Can Feixes, el  Pedradura.

E: I a cada casa fan Viognier. Són coses que jo no puc entendre.

R: Una de les altres propostes que vam fer al president actual de DO Penedès va ser que no s’accepti cap varietat més. Ja hi ha prou varietats aquí.

· I Pocs grans vins fetes amb aquestes.

· Cal veure com es resolt una de les vies triades pel rentat de cara del Penedès: subzonificació  com ara la del Penedès, identificant terrers i guiant-se merament per temes geològics però sense aprofundir en temes de rendiments (estimular al pagès a mantenir-los baixos en pro de la qualitat)ni de varietats a excloure, ni entrar en si cal replantejar zones no tradicionals de cultiu de vinya de pobre potencial qualitatiu per oferir un bona matèria primera només responen a la inèrcia amplament estesa d’afegir-se al tren vinícola quan potser caldria deixar les vinyes de comprovada qualitat i reorientar aquestes últimes cap un altre cultiu, reestructurar la llei del vi per tal de deixar fora de Do segons què. Trobeu adient doncs que el consumidor es perdi a l’hora d’adquirir un vi entre la confusa amalgama de sub-zonificacions, de parcel·les extraordinàries o climats o ha d’apostar merament per l’elaborador i les capacitats d’aquest per fer vi al marge de l’emplaçament geogràfic on cultivi la vinya?

R: evidentment que hi ha d’haver-hi una raó geològica. Unes zones s’han de veure damunt la taula i veure les diferències. Poder oferir i veure damunt una taula  5 copes de xarel·lo de diferents zones, seria maco poder veure la veritat expressant-se en cadascuna de les zones, això es podria fer si ens  unís una varietat o 3, o 5, però 15 no! A sobre un riesling del Garraf, què ensenyarem damunt la taula?!

E: això només ho poden fer les zones com el Priorat, on tu pots agafar una garnatxa de Porrera, una de Gratallops i una de Poboleda, i diu: es nota l’alçada, l’acidesa! Però quan tothom fa el què vol i el què pot no acabo d’entendre la zonificació. A Ries Baixes hi ha subzones però si tu agafes Val do Salnés és tot Albarinyo 100%, si vas a la zona del Rosal allà comparteixen tres varietats principals. Això és una representació de subzones.

Això de la subzonificació és un error provincià, local sinó municipal. Estic fart d’explicar al món que el meu vi és un Spanish White Wine i punt. Com et penses que els tenen qualificats? Et penses que saben què és del Penedès o català? A un consumidor de Suècia li has d’explicar que això és del Garraf i aquest altre de la Conca de no sé què?! Això pot funcionar com un comentari de proximitat entre nosaltres. S’ha de fer pinya: Tu has de vendre un vi de St. Emilion i certament un pot ser de la zona del Plateau i un altre de la zona de les Côtes, però això no surt a l’etiqueta. Si ho vols saber ja t’ho explicaran o agafes i estudies.

R: tot plegat genera més merder.

Estimació retrospectiva

· Vins que us hagin marcat, on rau la satisfacció que aquests us han procurat?

R: molts. Jo sóc d’aquí, del Penedès i recordo que em marcà el Gran Caus rosat. Un gran vi.

E: jo recordo un vi de quan començava a estudiar , es deia Caymus , de Napa, de l’anyada 1990-91. O un La Tâche del 1990

R: A mi hi ha vins que m’han marcat en un moment i després ja no ho van ser més d’importants. Com ara aquell Tondonia que li vaig prendre a mon pare, era de l’any 1971 , de l’any que vam néixer, era tant vell com jo aquell vi!  el vam assaborir plegats amb el soci (Jordi Arnan) davant d’uns penya-segats a Irlanda durant un viatge. En aquell moment érem els amos del món!

· Clarament un record aquest que ja preconitzava una futura dedicació professional de filiació al vi.

E: allò era el vi de l’època, un Rioja. No hi havia Costers del Segre, ni Priorat..

· Considereu que tal proliferació de cellers al llarg del territori ha esdevingut una malura desbocada que cal regular? La crisi ha servit per regular-la?

E: en el món del vi en els darrers anys ha passat el mateix que en el món de la construcció. Productors nouvinguts sense base han proliferat al igual que el nombre d’egos i els posats estirats sense història.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top