search
top

Can Grau Vell: L’home tranquil

La recerca per adoptar un títol encunyat en base a una aparença encara desconeguda amaga el neguit per emetre un judici i marcar amb un epítet o categoria aquell subjecte a qui tenim al davant. Podem afirmar que ens arenga una voracitat analítica i tanmateix ens emmena la necessitat d’adoptar un adjectiu, potser imprecís i distorsionat, fruit d’una percepció apressada i relativa, que s’anticipi a la més profunda coneixença posterior que comença amb un iniciàtic intercanvi de paraules i la pertinent revisió crítica dels valors, que prèviament hem adjudicat gratuïtament amb el primer i breu cop d’ull. Tots tenim la necessitat imperativa d’arriscar-nos a titllar de manera succinta l’altre, de tipificar-lo de manera unilateral, d’ubicar-lo en un estament o llinatge, d’inscriure’l dins una textura explícita; proveir a l’altre d’una valor formulat moltes vegades des de la lleugeresa.

Personalment la que pren el títol de la pel·lícula de John Ford sembla resumir l’actitud subjectiva que emmena a Jordi Castellví i la seva relació harmoniosa que amb l’entorn té, amb la plàcida finca muntanyosa pentinada de terrasses on les vinyes emparrades perviuen immerses en la seva realitat quotidiana.

Can Grau Vell és una antiga propietat que pertanyia a la família Llopart i que en Jordi va adquirí l’any 2000 per portar a terme les seves ànsies vinícoles transfigurant-la convertint un ermot dedicat al cereal en una finca profusa de vinya.

En Jordi Castellví és afable i generós. Erigit com a propietari i artífex de vins com l’Alcor va deixar enrere la seva etapa en l’hostaleria al capdavant de la gestió del Restaurant de l’Acadèmia de Barcelona, que tal com m’explica era el pas necessari per capgirar les jerarquies que operen i guien les nostres vides, per transcendir a les inhibicions usuals que coarten les nostres veritables ànsies i per materialitzar, finalment, un plàcid horitzó basat en tres línies de demarcació que es succeeixen entre si: equilibri, pau i serenor. Això sí, sense desatendre la dialèctica amb les qüestions administratives i logístiques que acompanyen sempre el govern d’un celler. Si intentem simplificar el perfil d’en Jordi Castellví, cedint a la temptació tan en boga de “deconstruir”, fundada ja una aproximació més acurada a la seva personalitat, veuríem que la seva instància actual  és el capbussament definitiu en la cura i l’atenció de les seves vinyes de Cabernet Sauvignon, de Monastrell, de Marselan, de Syrah i de Garnatxa, les quals  no es troben presents a raó de la pura contingència sinó que la selecció varietal respon, a banda del convenciment que el propietari mostra cap aquestes viníferes, una actitud disciplinada d’identificació amb l’assessorament vitícola dispensat per Josep Lluís Pérez.

En termes pedològics ens trobem amb sòls d’origen cambro-ordovicià que es succeeixen a partir d’una seqüència escalada, que arrenca  amb una part superior de terrasses de pissarres i pissarres sorrenques, tintades vermelloses, ferruginoses i continua amb intercalacions de bancs pedregosos i drenants poc potents de quarsita i de roques carbonatades. El rang de caracterització edafològica conclou amb les terres més fines, més despullades d’elements gruixuts i en les que el contingut d’argiles s’incrementa. La finca de Can Grau Vell presenta un marc plantació de 6500 ceps/ Ha, format  a partir dels preceptes de la viticultura de muntanya que passa per l’increment de la productivitat dels recursos i la qualitat del raïm com efectes compensatoris per tal d’amorosir les despeses d’inversió generats per la planificació de la plantació adequada a la intenció de crear el mínim impacte ambiental possible i això passa per la formació de terrasses sostenibles que ressegueixen les corbes de nivell sense la creació de paisatges de vinya poligonals que denoten artificialitat, talussos reforçats i protegits per la presència d’una vegetació adequada.  La cura a projectar les inclinacions lògiques i oportunes per a una excel·lent evacuació de la l’aigua i que en definitiva permetin una òptim desenvolupament de les tasques que allà s’hi realitzen i facilitar la productivitat laboral, ja que, a banda que el tema del vi arrossegui certa interpretació edènica, sublim, mítica i ingènua, sorgida d’una clara predisposició emocional, en aquest s’hi confronten també la desviació obscura, banal i antagònica, és a dir, les necessitats crematístiques a les que aspira tota aventura empresarial.

Per aquells que transiten només pels vials o el marc conceptual que entenen el vi com un fetitxe de l’empirisme sensual, els cal dir que els diners s’investeixen igualment, dins d’aquest món de flaires i suggestions, de l’estructura matriu de tota iniciativa comercial contrarestant l’espectre idíl·lic en que moltes vegades es formalitza la comprensió dels assumptes enològics i que foragiten la corporeïtat prosaica que introdueix el fet de parlar de diners, de la viabilitat i de les vendes generades. Qualsevol que en el segle XXI vulgui aventurar-se en tal empresa ha de plantejar-se certes consideracions que tindran un efecte o relació directa en els costos de producció, com ara emplaçament, selecció varietal i compatibilitat amb el portaempelt, el disseny de plantació, pràctiques vinícoles per l’assoliment d’una verema de qualitat, i d’altres serioses determinacions.

De ben segur que veure un finca tan nodrida de vinya serà un aspecte que sorprendrà a aquell que es trobi de visita en aquest celler recòndit prop del Bruc i d’Hostalets de Pierola. Quan comenci a escombrar amb la mirada l’escenificació de la clara antinòmia entre els criteris de la viticultura preponderant i les tècniques de conducció del vigor de la planta emprades a Can Grau Vell, les quals passen per la conducció de la vinya en clau atapeïda, ubèrrima, amb un doble emparrat que augmenta així la superfície foliar efectiva que harmonitza amb un altre paràmetre decisiu per obtenir una verema de qualitat com ho és el volum del sòl radicular. És curiós el fenomen que Josep Lluís Pérez (Mas Martinet Assessors) posa en pràctica davant el repte que suposa la gestació d’una plantació nova de vinya a Can Grau Vell. El procediment interpretatiu que guia la seva comprensió del vigor com a valor positiu troba un nou impuls aquí amb la inversió exacte en la interpretació de la fertilitat de la planta i com aquesta es deixa d’entendre com un defecte.

La voluntat d’aconseguir uns gotims esparsos de raïm petits es basa en la teoria que Mas Martinet ha desenvolupat a partir de la tesi que ens parla de la interrelació i el vincle inextricable entre la morfologia del raïm i com el diàmetre dels sarments condiciona la disposició dels gotims. D’acord amb això per tal de tenir uns raïms de qualitat haurem de garantir uns sarments el diàmetre dels quals no superi els 10mm. Per a tal finalitat, cal incentivar la competència entre aquests deixant-te un bon nombre. Com a resultat de totes aquestes consideracions i pràctiques trobem un marc de plantació força dens.

Aquests principis són en els que es funda la dinàmica viticultural del celler Can Grau Vell, a banda d’altres pràctiques com la verema manual en caixes de 10 kg i la tria de raïms directament a la planta en el moment de la recol·lecció (aproximadament es cullen menys d’un kg per planta). Un altre aspecte significant és l’adopció dels paràmetres en l’elaboració d’uns vins en què es prioritari controlar la cessió de tanins rudes i durs en el vi, per això es realitzen unes maceracions que oscil·len dels 8 dies als 15 dies en el cas del Tramp o dels 9 als 15 dies en el cas de l’Alcor). Altres pràctiques amb les que el celler opera són les clarificacions mínimes que es fan de manera tradicional a partir de l’ovoalbúmina, el més antic agent emprat per l’estabilització dels vins i la clarificació  dels residus sòlids i d’altres partícules suspensió d’origen químic i de complexió col·loïdal (proteïnes i compostos fenòlics) que gràcies a la floculació i precipitació proteica de l’albúmina acaba sedimentant.

–     Les varietats que trobem a Can Cau Grau Vell són:

La Cabernet Sauvignon

A Can Grau Vell es treballa la Cabernet Sauvignon sota aquest mateix règim o atmosfera disciplinària plantejada per Martinet Assessors i aquí el seu caràcter es materialitza a partir d’uns trets oposats al tant estès imperatiu de la cabernet constituït per la seva sempre inquieta, histèrica i explícita expressió de la verdor. Trobem uns vins de Cabernet madurats en barriques de François Frères, elaborades amb l’excepcional Sèsil de la zona d’Allier (Tronçais), de marcada riquesa aromàtica de tanins fins i amables que conjuguen magníficament bé amb els vins negres poderosos, també a partir de roures dels boscos de Darney (Vosges) que funcionen notablement amb vins negres, o materials provinents de Bertranges (Nièvre) que ofereixen fustes delicades i dolces que harmonitzen meravellosament amb vins de bona constitució. És ben sabuda la reputació que rep tal varietat conspícua arreu de les denominacions catalanes que tracten amb la vinificació de vins negres on sovint prolifera anàrquica i indiferent a la naturalesa dels sòls que l’han de nodrir, transmutant el valor de la seva ductilitat idiosincràtica en uns gairebé emmetzinadors problemes de maduresa. De tots aquests problemes en parlem amb en Jordi Castellví i tot plegat en porta a aprofundir en el tema de la varietat. Convenim en que potser poden estar relacionats amb una nutrició i una accessibilitat hídrica fàcilment abordable que influeixen a afavorir el vigor i la massa foliar de la planta. Com a conseqüència d’aquests dos factors, i  si afegim la multiplicació de zones ombrívoles generades per la canòpia instal·lada en sòls argilosos, es recomanen els emparrats a tres nivells, ja que així es garanteix una millor exposició solar, també es prescriuen les podes en verd o la conducció a partir de podes curtes com ara el cordó Royat.

D’altra banda mentre seguim parlant de la Cabernet, explotant la facilitat que en Jordi Castellví té per abordar totes les qüestions que la nostra trobada va desgranant progressivament,  intentem que la conversa no es desintegri un grapat de clixés gastats o ens quedem aturats amb el debat originat al voltant del perpetu qüestionejar sobre com són els veritables vins catalans, sorgeixen les comparacions lògiques amb un altre prestigiós indret vinícola com és Bordeus (Médoc). Allà la varietat és confinada a romandre arrelada en sòls austers, pedregosos i càlids, perfilats de grava i detrítiques, els quals tenen la capacitat d’acumular l’escalfor, i que es caracteritzen per tenir una bona capacitat de drenatge. Que li siguin contraindicats els terrenys més argilosos de Pomerol i St. Emilion, on sí hi fructifica la Merlot, és probatori de la relació disharmònica que manté la Cabernet Sauvignon amb les argiles.

Encara perviu contemporània a Catalunya on la trobem cultivada de manera omnipresent al marge d’acurades avaluacions agronòmiques que ens permeten decidir si serà viable el complet desenvolupament fenològic de la planta. Sembla que només s’ha tingut en compte en zones com el Penedès, Costers del Segre o la Conca de Barberà, la seva capacitat  per nodrir a la varietat negra de les hores d’insolació que aquesta precisa per a la síntesi dels polifenols. Però en la xardorosa implantació d’aquesta, actualment reconeguda com inescaient, potser no s’ha deliberat suficient sobre la naturalesa dels sòls que li són propicis i ha esdevingut insospitat el desequilibri entre el període de climatologia favorable i el cicle de maduració de la planta sense tenir en consideració que les altes temperatures tenen una gran incidència en una prematura aturada del creixement i una precipitació dels processos de maduració. Igualment no s’ha tingut en compte que els sòls amb un predomini de llims i d’argiles són idonis per operar en base a la consecució de produccions elevades en detriment de la consecució d’uns vins fins i elegants.

En la mesura en què l’amable diàleg amb en Jordi discorre enmig dels rengles de ceps d’aquesta varietat no és estrany acabar coincidint en que, avui per avui, l’ensenya de la Cabernet en el territori català és la delectació a exhibir la seva manca de maduració i dotar-se amplament de les Pirazines presents en la varietat. Les isobutilmetoxipirazines les trobem en la pell, les llavors i els peduncles. Tot i que en aquest procés de simbolització per part de la perseverant ideologia oficial més actual que sobre els vins de Cabernet catalans es pronuncia designant-los vinclats a tal compost. També és cert hi ha tot un debat obert al voltant de l’acceptació o rebuig sistemàtic de les aromes derivades d’aquest element. La postura del gremi científic ens diu que la presència de pirazines i el registre olfactori prescrit per aquest compost heterocíclic de sis àtoms pot esdevenir compatible en vins d’alta qualitat sempre i quan la complexitat d’aquests faculti una assimilació tolerable d’aquest compost aromàtic i no esdevingui dominant. Tal afirmació la demostra un estudi recent publicat per C. Sala en el que explica que s’han analitzat els continguts de Metoxipirazines en sis vins d’alta qualitat de Burdeus (de les anyades 1982 i 1983) trobant un rang de 7-15 ng/L d’IBMP. Aquests resultats estan d’acord amb les dades obtingudes en l’anàlisi d’una sèrie de vins francesos de gran qualitat (Grand Cru Classé) de les varietats Merlot, Cabernet franc i Cabernet sauvignon, de les regions de Margaux, Fronsac, Graves, Moulins, Pomerol, St Emilion, i Pauillac (anyades 1995 i 1996), ja que s’ha vist que la qualitat d’aquests vins no era pas afectada negativament per la presència d’Isobutil metoxipirazines. Així doncs la presència de molècules que evoquen aromes verds s’han trobat en grans vins de Burdeus en quantitat per damunt del seu llindar de percepció però harmonitzant amb la resta d’aromes presents en els vins analitzats.

La Marselan

Per proximitat temàtica arribem a la zona on es desenvolupa la Marselan, una varietat nascuda a partir de la hibridació de la Garnatxa i la Cabernet Sauvignon. Trobem una varietat la qual s’abilla amb les insígnies del seu manament viticultural per executar les seves virtuts constitutives o idiosincràtiques tals com  la  resistència a les malures de la vinya o a la sequera que justifiquen la implantació  d’una vinífera que també mostra altres instàncies interessants com un caràcter menys gruixut pel que fa a l’astringència i amb menys presència d’elements que accentuen la sensació amargosa en els vins que produeix (polímers de flavan-3-ol) així com un caràcter força expressiu i opulent. Exposada a sòls de fertilitat mòdica, càlids, secs i no excessivament calcaris, en la zona baixa de la finca on les terres són més fines i menys pedregoses, la Marselan adquireix el seu  millor registre en termes qualitatius. Integra el cupatge dels vins negres del celler, l’Alcor (en el primer cuptage que conformà l’inaugural Alcor (2005) en un 11% era Marselan, en l’Alcor 2009 ha vist reduïda la seva participació i només suposa un 8% del cupatge final), en el cas del Tramp (en l’anyada 2013 la Marselan representa un 6% del total del cupatge).

 La Garnatxa Negra

En Jordi manté un ferm instint i convenciment en la Garnatxa Negra. Aquesta varietat constitueix un altre dels exemples d’una vinífera estesa, generalitzada al llarg del territori. Teories recents posen en dubte el seu origen aragonès ja que la documentació més antiga que es conserva i que ens parla de la garnatxa és catalana així com també és aquí on s’apleguen el major nombre de tipologies i variants de la garnatxa. Tals proves recolzen la hipòtesi que fixa Catalunya l’origen d’aquesta varietat, extensament plantada, la qual també la trobem en aquest punt equidistant entre El Bruc i Hostalets de Pierola, dins de la DO Catalunya.

Sabem que la Garnatxa es troba confortable en sòls assedegats, enmig d’estius eixuts i d’un sol rogent inclement. La seva canòpia ferma i robusta resisteix les violentes empentes del Mistral i la Tramuntana i perd el seu caràcter arrelada en planures fèrtils ja que se sent més confortable en parcel·les d’alçades variables que oscil·lin entre els 300 i els 500 m. És una varietat de port erecte i fàcil de conduir,  sensible a les humitats que sobrevinguin en època de floració ja que davant de tals circumstàncies climàtiques la garnatxa veu incrementat el risc d’esbrima, també faran estralls en ella en termes de producció les pluges desbocades a finals d’estiu i igualment pot incidir en ella negativament un excessiu estrès hídric en el mateix període en què l’estació estival conclou i un règim entusiàstic i agut d’insolació. S’estila sobretot la poda en vas (gobelet), el control del nombre de borrons productius i la poda curta, a l’igual que limitació en l’aportació de compostos nitrogenats, són essencials per obtenir-ne una gran qualitat així com l’empeltament d’aquesta en peus dèbils o moderats com el 3309 o el 4453 tal com suggereix Galet. També s’acostuma a empeltar en Berlandieri-Riparia (S04, 161-49) tot i estar desaconsellats per temes de sobreproducció i al més problemàtic Berlandieri-Rupestris que si bé dóna ceps molt vigorosos i potents també el fa susceptible de patir una producció desaforada que actua en detriment de la qualitat. Per garantir la supervivència i la correcte resistència a la calç i a la consumpció derivada de l’aridesa de l’estiu. Els portaempelts més adients serien el 140 Ruggieri i en menor mesura el 110 Richter, ambdós però sempre allunyats de sòls fèrtils i humits.

A Can Grau Vell la Garnatxa madura adaptada al 110 Richter incentivada per unes condicions i adaptació edàfica que faculten la maduració lenta i progressiva d’aquesta, de temperatures moderades, amb bon salt tèrmic i ajudada per uns sistema de rec per degoteig. Fa la malolàctica en barriques del fabricant Boutes prou harmonioses, sensibles i respectuoses amb la fruita amb una aportació subtils dels elements especiats.

La Garnatxa, com a varietat susceptible de moltes interpretacions, també ha trobat a Can Grau Vell, convocada per aportar el seu valor en uns vins nascuts als peus de la muntanya de Montserrat, el seu lloc i la seva expressió, tal com sobradament ho ha aconseguit en coordenades més meridionals les Garnatxes del Montsant que s’alcen damunt de sòls amb textures argil·lo-sorrenques o franco-argiloses, pobres en matèria orgànica, i que amaguen una sobredeterminació de significats. La varietat s’interrelaciona magníficament en sòls lleugerament àcids i pedregosos,  en el clima càlid de Capçanes, del Masroig, de Marçà o en el més calorós Els Guiamets. Aquí les garnatxes són adherents, càlides i ampul·loses, amb notes aromàtiques d’anís estrellat, de gerds, pruna, poma al forn,  o inclús de rosa, i amb el seu port erecte sembla que orgullosa clami al sol.

Un altre marc de referència immediatament evocable mentre parlem  del potencial de tal varietat arrelada en la zona més alta de la finca (La garnatxa de dalt) és el de les Alberes i les magnífiques garnatxes d’Empordà: concentrades, fenològicament caracteritzades per un marcada estructura tànnica, d’expressió franca. En aquest trajecte al voltant de bona part de les efígies que condensa la Garnatxa no podíem deixar-nos d’esmentar al Priorat i com allà en el decurs de la seva vinificació aquesta compendia tantes virtuts per esdevenir el fenomen arquetípic de l’expressió varietal. Allà, la varietat defensa la seva essència enèrgica i càlida enmig d’un territori vestit de garnatxes eternes, de presència més dispersa en poblacions com Porrera, que deixen testimoni del paisatge a partir d’uns vins que tracen la seva personal dialèctica amb l’entorn, amb el qual mantenen un contacte actiu, que participen de la solitud i de la intimitat, les quals s’imposen essencials en els costers. La facilitat de la Garnatxa per abordar arreu amb reeixida amenitat  tal com succeeix amb les de la Terra alta. A la franja de ponent trobem exemples subjugadors i meravellosos d’aquestes, unes garnatxes que quan transiten damunt el balanç i l’equilibri mostren un nas estructurat aromàticament per aromes fermentatives farcides de fruits negres i vermells, de figa, d’espècies, de taronja  tot ostentant un domini magistral per tal de traduir en el seu vi un balsàmic fons de garriga i certa sensació terrosa.

 La Syrah:

L’arquetipus de la varietat que aplega una multitud d’hipòtesis que especulen al voltant del seu origen:  des d’una provinença llegendària com ara la que explica a partir de la seva importació, a mans dels grecs, de la ciutat de Shiraz, dedicada al comerç vinícola,  per instal·lar-se posteriorment al nord del Roine, a les elucubracions basades en la Historia Naturalis de Plini el Vell en la   que Syrah és entesa com a descendent de la Syriaca  (mutació negra de varietat Aminea originària de Siria).

Diferents tendències i hipòtesis s’amaguen darrera la universalment celebrada Syrah. Tot i que nous estudis genètics sembla han desencallat el debat, afirmant que tractaria doncs del creuament de les varietats Mondeuse Blanche (varietat de la zona de Savoia, present a diferents departaments Ain, Isère i Alta Savoia que segons sembla sorgeix de la simbiosi genètica de la Mondeuse Noire i de l’altra progenitora, la Viognier) i la Dureza (varietat de la zona de l’Ardèche que era cultivada conjuntament amb la Mondeuse al Drôme i a Isère. Varietat que sorgeix de la barreja de la Teroldego de Trentino) que durant la seva convivència en els punt esmentat  de la regió del Roine-Alps  a Montpellier) es gestà el naixement de la Syrah (estudi de 1998 de l’ADN Universitat Califòrnia i l’INRA segons assenyala Vouillamoz a Grape Varieties. S’apunta també com a ancestre de la Syrah a la Pinot.

Quan amb en Jordi traiem a col·lació el tema de les fluctuacions varietals i la successió de modes, era inevitable parlar del què és ja un punt fixe en aquest debat: L’accessibilitat de la Syrah i si cal assumir la possibilitat de que a conseqüència de la seva difusió ens trobem davant la trivialització dels seus prestigis. La varietat ha deixat d’insinuar-se per postular-se gairebé com a canònica en tots aquells cellers que volen ungir-se de modernitat. Coincidim en reconèixer que tal sensible varietat millorant ha generat un seguici entusiàstic en el nostra país: un gran nombre de cellers es mostren receptius amb l’ús de la Syrah, sobretot incorporada com a part del receptari enòlogic que pauta els vins negres de cellers com els de Can Grau Vell.

Observem aquí a la Syrah arrelada a les terrasses de llicorella a partir de l’alternança de diferents portaempelts (110R, Couderc i SO4) ornada per les seves fulles acolorides per l’incipient marciment. Arribades les plantes a la seva edat adulta, les fulles són pentalobades i presenten una acusada sensibilitat a les ventades de primavera . Amb en Jordi aprofundim en el caràcter de la seva Syrah, que defineix com “ de llibre”, dels seus raïms el·líptics embolcallats d’una pell gruixuda les mides dels quals oscil·len entre petits i mitjans, acolorits d’un negre amb iridescències blaves.

La Syrah s’acostuma a podar cap el febrer  i la a seva brostada té lloc a finals de març, les inflorescències a principis de juny i la maduresa fenòlica tot just comença el setembre deixant un marge molt estret. És del tot coneguda la seva propensió a la clorosi fèrrica i a la podridura grisa i una relació de malavinença o poca afinitat amb el peu 110R. Dotada d’un bon potencial per oferir vins amb un consistent potencial alcohòlic, una expressiva acidesa que s’esvaeix amb la sobremaduració que fàcilment li pot sobrevenir en climes excessivament càlids així com una magnífica estructura tànnica i una distingida riquesa aromàtica. Vi enormement visual  ric en matèria colorant infusionada durant la vinificació per les antocianines aconseguint una màxima extracció a partir de llargues maceracions.  Els vins resultants són d’un porpra profund que voregen el negre (en el cas dels vins elaborats a partir de vinyes velles). En Jordi fa fluir la nostra entusiàstica conversa al voltant de la Syrah fins a certs detalls viticulturals que configuren el caràcter de la varietat i que la il·lustren com a  molt escrupolosa a l’hora d’acomodar-se climàticament, és prerrogativa de la varietat trobar-se en el punt exacte en que no fa ni molta calor ni poca, i igualment melindrosa  pel que fa a l’orientació de les vinyes. El seu vigor demana la tutela, així com un règim hídric i nutricional que determinen un sòls pedregosos, amb un drenatge adient, rocallosos, de granit per oferir, per una banda, vins més subtils, aromàtics  i elegants, o, per una altra banda, damunt de terrasses d’horitzons esquistosos per resoldre’s en uns vins més loquaços i musculosos.

La Monestrell:

Sumant-se a la garnatxa negra en l’alternança entre varietats importades i autòctones, o tradicionals, descobrim l’austera i soferta Monestrell, que segons apunta en Jordi aquí esdevé una varietat problemàtica amb la seva inherent i transgressiva naturalesa físico-química que la converteix en eminentment reductiva, menys vehement que la Garnatxa. Van desfilant diferents apreciacions al voltant d’aquesta varietat com ara que el seu pronunciat grau alcohòlic, i potser un ph considerablement baix, són aspectes els quals afavoreixen unes concentracions més elevades de compostos de derivats furànics (furfural) així com l’extracció dels compostos volàtils cedits per la fusta durant l’etapa de criança i el corresponent impacte sensorial que tal circumstàncies faculten, clarament detectables en el moment de tastar els vins que encara reposen en la bóta, madurant. Instal·lada ja la conversa al voltant de la Monastrell, mentre ens trobem a la sala de barriques omplim el temps del tast de les barriques que la contenen, flairant amb mesurades alenades aquells trets que avui per avui tal vi emfatitza, parlem de les peculiaritats agronòmiques d’aquesta varietat de brostada tardana fàcilment conductible en vas, i en la que diferents assajos viticulturals assenyalen la connexió causal entre l’ús de l’emparrat per afavorir las producció i com de tal pràctica s’infereix que en quedarà afectada la qualitat. En el cas de la vinya de Monestrell a Can Grau Vell sembla que en Jordi vol transgredir o commocionar la lògica institucional que fa prevaldre la conducció en vas conduint la vinya emparrada. Mentre van desgranant-se altres aspectes rellevants sobre la Monestrell, com ara que es tracta d’una varietat de raïms acolorits rics en sucres que dóna llum a uns vins rústics (rusticitat vitalícia?), de tanins musculosos i astringents, sòlids al començament, demanen anys d’arrodoniment en ampolla. La Monestrell prefereix habitar en climes càlids, afavorida per una orientació cap el sud, i mostra predilecció pels sòls lleugers,  calcaris acompanyats d’un composició granulomètrica integrada per argiles humides. Es destaca la importància en la selecció qualitats en el moment de la verema. Sembla ser que les veremes de qualitat afloren associades als peus 110 R i 41B.

En Jordi sosté amb convicció la importància del raïm i dedica una especial atenció a l’evolució que dins l’ampolla fan els vins. Can Grau Vell ha concentrat i destinat tots els seus esforços a produir tres vins: Alcor, Tramp i Quike.

La transformació del most en vi a partir de la fermentació alcohòlica, essencialment, en el cas de l’Alcor es porta a terme a partir de dues vies diferents. Per una banda en el cas de L’Alcor 2009 un 80% del most portarà a terme el procés de degradació i conversió dels sucres conduït pels llevats dins de bótes obertes de 500 litres, aplicant-li el pigeage manual, la resta del most farà la fermentació en tines de polièster dins de les quals s’hi aplicaran remuntats periòdics. El vi després passarà 18 mesos fent la criança en bótes de roure francès de gra fi (40% de bóta nova i un 60% amb bóta de segon vi).

El most adreçat a configurar el Tramp fermenta en les tines d’inoxidable o  polièster i realitza la fermentació malolàctica en bóta.

El Quike és un rosat sorgit del sagnat de garnatxa i criat en bótes de segon i tercer any. S’expressa en nas a partir d’aromes cítriques i un conglomerat que aplega les fruitoses de préssec, les flors, amb l’accent dolçàs que evoca el muguet,  i un apunt anisat o de vegetals frescos com ara el fonoll. És un vi net i immaculat al qual s’hi aporta al cupatge un percentatge d’Albarinyo, la conspícua i reconeguda varietat predominant a Rías Baixas, veremat en uns pocs ceps importats de Cambados. L’Albarinyo ofereix uns raïms harmònics, eloqüents, d’un color que vacil·la entre el verd i els tints grogosos, que atiats per una marcada persistència contenen una arquitectura aromàtica il·lustrada per les notes de til·ler, de taronja, de flor d’acàcia. Podem descobrir-hi també la citronella, bergamota, novament cítrics però aquest cop notes d’aranja, així com en el mateix repertori i trobaríem la poma verda.

Vins tastats

Alcor 2005: L’Alcor inaugural del projecte de Jordi Castellví es mostra harmònic en nas, s’hi descobreix una destacable intensitat aromàtica, definida a partir de l’expressió conjunta o del mestissatge de les famílies aromàtiques de les espècies, canyella, amb les plantes aromàtiques com la sàlvia associada a la monestrell, així com la farigola, vinculada també a la garnatxa negra, o  les fustenyes de cedre, de pi , les empireumàtiques de cacau, o les fruitoses de cireres madures, on també es pronuncia la figa o la pruna assecada. També nuades a aquestes famílies aromàtiques hi trobem la dels vegetals dessecats com la regalèssia i es revela una lleugera nota de tabac negre. L’Alcor es mostra estructurat en boca i introdueix altres consideracions com la sensació mordent dins una sort de continuïtat on immediatament conflueixen uns tanins elegants. Efusiu, eloqüent. Un vi plaent al qual no costa gens d’esforç sumir-nos sense restriccions a les seves virtuts.

Alcor 2009: a partir novament d’un cupatge on hi predominen la Syrah i la Garnatxa Negra hi trobem la fruita negra. S’hi difonen baies com les mores o el cassis, i la més escassa grosella vermella. Trobem un apunt balsàmic o d’encens que rep el manament de trencar la inèrcia afruitada del vi. Amb fortuna indiscutible apreciem els especiats de te negre i pebre. L’Alcor 2009 es confessa impetuós amb molt de recorregut per endavant  llaminer, profund magnífic, formidable. Per deixar reposar uns anys. equilibrat

Tramp 2013: les mateixes varietats emprades per elaborar l’Alcor però en aquest cas confereixen una dimensió més juvenil i fresca en el qual les fruites del bosc juguen amb claredat un paper transcendental. Successivament  van perfilant-se dins la copa la menta i la regalèssia, amb una bona persistència, el vi va dilatant-se i es manté en aquell vèrtex de dolçor i agradabilitat. En boca ens topem amb certes arestes que no van més enllà de ser la ganyota inequívoca de la seva joventut.

Elisir d’Amore 2011: Primer intent per fer un vi dolç natural  elaborat a partir de la garnatxa negra i del most de la marselan i que no es comercialitza pas. En nas es mostra tímid, auster on s’hi percep un aroma d’evolució com el de la poma vermella madura així com una pinzellada de fruita assecada, de pansa. En boca mostra una dolçor consistent que no es veu confrontada per cap vestigi d’acidesa. El vi es dissipa amb una sensació ardent en boca. L’elisir d’amore es pronuncia creant una unitat decebedora, entre descompassat i monòton.

El vi sembla rebre l’atribut de ser un succedani prou eficient per suplantar la felicitat, i dins l’àmbit dels recursos eficients i artificials per transcendir la realitat, de subvertir el flagel d’una realitat que sovint actua com a cohibidora de les nostres veritables aspiracions individuals, tal beuratge ha sigut la via triada per en Jordi Castellví per esdevenir-ne l’espai que l’allotja, íntim i capaç de motivar-lo i que fins i tot posseeix el poder i regència per tal de salvaguardar-lo del risc de la dispersió. Per a més informació acosteu-vos a Can Grau Vell, aboqueu-hi les vostres passes, defugiu les presses i  deixeu que el vi enardeixi el vostre ànim.

Can Grau Vell

 
banner ad

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top