search
top

Sota els Àngels, Desea 2009

A partir d’una rotunda inflexió de fermesa i seguretat,  el vi Desea del celler  Sota els Àngels (el projecte de Maria José Polanco i Guy Jones)  posa veu i accent a la vocació, que sembla impera darrera aquest vi, basada en la dissolució o abdicació de les certeses que es tenen sobre l’orientació varietal més adient per atorgar valors propis als vins catalans. Aquest Desea 2009 doncs a priori podem dir que prescindeix o declina seguir les directrius que ordenen a el pla encaminat a la recuperació de la noció de tipicitat, damunt del qual s’hi consagra el discurs que l’actualitat més immediata, sembla ser, comença a predicar i que mica a mica comença a plantejar-se com un concili ecumènic. Amb aquest vi s’evidencia clarament la pretensió d’alçar-se com l’antònim de qualsevol exercici de reduccionisme que suposi la limitació de viníferes en l’elaboració de vins a aquelles que s’han tipificat com a pròpies i definitòries d’una denominació d’origen.  És doncs un vi al darrera del qual hi arrela un aire clar de rebel·lia i que, en els postulats d’aquesta, troba la seva dignitat i realització com a producte ignorant l’assot dels vaticinis i imposicions que propugnen els totalitarismes contemporanis. En ell hi descobrim reminiscències del protagonista de la novel·la L’estranger de Camus (curiosament anomenat Meursault), en tant que en certa manera l’ideari que conforma aquest vi parteix de la barreja constatable entre la indiferència vers la transició cap  a la cultura dels beuratges interpretats a partir de varietats autòctones que  viuen els vins catalans avui dia adoptada amplament com a convenció en vis de normalitzar-se encara,  i la legitimació de l’absurd com a expressió màxima, però també lícita, de la llibertat individual.

Desea 2009 éstà impregnat d’ironia només o es tracta de la valenta escissió a partir  de conformar-se com el que podem titllar de crònica de la desvalorització d’aquells prestigis que donaven consistència a la cosmovisió varietal instaurada al voltant de la noció de tipicitat i dels referents anomenats autòctons? Estem davant d’un vi, que de ben segur a molta gent només genera o arriba a inspirar un badall en cada cèl·lula del seu organisme, potser ja des del mateix moment que descobreix la seva integració en el dogmatisme dels cupatges, temps ençà entès coma visionari i avui en dia encara en vigor?

Del seu cupatge (Merlot, Cabernet Sauvignon, Syrah, Carinyena) ens crida l’atenció la presència de la Carmenère, la varietat, que segons sembla, seria la responsable de dotar de singularitat aquest segon vi del celler ubicat a les assossegades i belles Gavarres (Crüilles-Monells-Sant Sadurní de l’Heura).

· Carmenère:

La pervivència d’aquesta varietat s’explica a partir del compliment estricte dels designis de l’atzar. Es dóna a partir de la recerca ignorant i la pretensió inconscient de transcendència a la qual la Carmenère va ser abocada, i que simultàniament, també materialitzà la seva  preservació,  al ser infiltrada entre vergues de Merlot embarcades a mitjans del segle XIX amb destí Xile provinents de Burdeus. És una varietat originària de la  Gironde (Aquitània), plantada al Médoc i a Graves, però que posteriorment trobarà el seu lloc a les zones com Maipo, Aconcagua, Cachapoal i Colchagua, etc.

S’integra en grup ampel·logràfics de les Carmenets.  El seu caràcter ampel·logràfic el defineix unes fulles orbiculars pentalobades.  La Carmenère com a  supervivent  transoceànica de les maquinacions destructives de la Fil·loxera presenta uns trets agronòmics entre els quals hi destaquen una marcada vigoria així com una minsa fertilitat, assolint la  maduració de manera més tardana que no pas la Merlot (unes tres setmanes després). Així doncs, cal no confondre la Merlot i la Carmenère, a l’hora de definir una plantació, ja que el risc de barrejar ambdues en una mateixa finca plantejarà certs inconvenients en el moment de la verema. En la Carmenère, a nivell enològic, hi trobarem un baixa acidesa amanida per una sensació gustativa adherida de dolçor afruitada, de la mateixa manera que en el moment d’exhibir la seva identitat no  dubtarà pas a l’hora de fer-nos coneixedors i partícips de la seva vocació o tendència a expressar-se a partir d’una desaforada verdor evocant el pebrot verd i d’altres aspectes vegetals vinculats a l’api o l’herba assecada. Dins el seu registre olfactiu, un cop assolida la maduració, les aromes que potser podem arribar a distingir-se són les de les móres i la pruna negra, tot i que, indòcil, també bellugarà alternant-se ,una nota especiada que anirà  immiscint-se enmig  d’un tapís d’aromes empireumàtics, de cafè. Al·ludeix amb convenciment uns  tanins saborosos, ferms, afermats a una dilatada textura en boca que en definitiva harmonitzen per oferir uns vins rics.

És interessant esmentar els vincles genealògics de la Carmenère, ja que és una varietat provinent del creuament natural entre Cabernet Franc  i Gros Cabernet (varietat ancestral ubicada a les zones de Gironde i Tarn sorgida del creuament entre Fer  i Hondarribi Beltza (progènie de la cabernet franc segons Boursiquot). Així doncs, manté també consanguinitat i vincles de germanor amb la Cabernet Sauvignon i la Merlot. La seva plantació és indicada en zones temperades de sòls ben drenats, on l’aigua no els irrigui amb excés durant la seva evolució vegetativa, condicionant o exacerbant irremeiablement la seva expressió vegetal en els vins que s’elaboraran. Caldrà defugir la seva implantació en terrenys excessivament pobres que demanin l’addició hídrica que aporta el rec assistit. Pensant en aquestes necessitats la Carmenère a l’Empordà es troba arrelada a sòls argilosos i emparada per un marc climàtic més moderat de temperatures més misericordioses. Esdevé essencial a oferir-li calidesa, no excessiva però, per tal de no fracturar l’equilibri amb la presència d’un grau alcohòlic elevat,  per aconseguir l’òptima maduració dels raïms, així com l’amorosiment dels tanins i prevenir així l’adveniment indesitjable  dels apunts vegetals excessius.  Posada a redactar un llistat d’exigències, la Carmenère també agraeix tardors plàcides, més aviat càlides.

Podem proferir una anàlisi descriptiva deixant de banda una latent intenció avaluadora quan  les  mixtures d’aromes que l’engalanen, aquelles que estic convençut que existeixen en alguna banda, queden eclipsades per una nota marcadament animal la qual integra en solitari a banda del ressò llunyà de la fruita, pràcticament, la meva experiència sensorial del vi en qüestió? Potser caldrà recórrer a l’arsenal de recursos metafòrics o eufemístics per amorosir aquest caràcter animal que ha pres com a hàbit i que emergeix infatuant-se en solitari. Tota la complexitat del vi dissecada en gairebé l’única nota o ímpetu que el meu nas registra. La supremacia indiscutible d’una nota dominant. En boca podem expandir-hi altres categoritzacions metafòriques que sí estableixen una correlació o correspondència directa amb les propietats perceptives empíricament que el vi posseeix: s’expressa àgil i força livià.

 desea

 
banner ad

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top