L’esperit militant d’Heretat Mont-Rubí en la gesta de la sumoll i altres valors
És ben sabut que la consolidació de la sumoll com a varietat ha vingut de la mà de causes diverses, que aquest fiançament s’ha desenvolupat sotmès a les variables lògiques internes en les motivacions específiques, interessos o camps interpretatius conformats pels supòsits estimats per cadascun dels diferents cellers que amb intencions anàlogues (la difusió de la sumoll), a més d’atresorar una infatigable activitat profètica acompanyada per curoses exploracions en el seu cultiu i vinificació n’han propulsat el seu potencial fins assolir l’apoteosi de la sumoll.
Hererat Mont-Rubí amb el seu afany per reivindicar la sumoll va ser un dels precursors (2001) en emprendre un camí alternatiu a l’oficiat per la dinàmica institucional de la denominació on s’inscrivia el celler aleshores travada en la posició de vetar-ne el seu ús. Abocats resoludament en la seva missió ( era potser un intent per reconduir l’irredimible dispersió varirtal cap altres vials?) van agafar de la mà aquesta varietat i amb la connivència d’unes vinyes recuperades meravelloses van portar aquesta decisió fins a l’última conseqüència, és a dir, fins assolir un potencial que es consuma en vins com els s’amaguen en el catàleg de vins del celler que ara m’ocupa, aquell on en Josep Queralt i vessa tota la seva vitalitat.
L’abast qualitatiu en l’exercici enològic de la sumoll, que fins fa ben poc era discutible, ha crescut en mans d’aquests “reformadors” de la proscrita vinífera els quals s’han vist agullonats pel caràcter imprevisible que la sumoll amaga, pel sostingut repte de desmesures i excessos i demés enigmes que conté l’aventura del seu cultiu. Ha perviscut gràcies a la pirueta de la miraculosa supervivència tot i la befa. Ha aconseguit treure el coll de l’aigua tot i que s’havia arribat a reconvenir dedicar-l’hi parcel·les de terra o dispensar-l’hi l’ofici enològic, ha ressorgit de la seva proscripció amb el seu ànim rústic i nom crebat, a mercè dels esputs que els seus escèptics li proferien, convertida en una varietat desvestida d’esperança a la qual li ha advingut el descrèdit exacerbat quan la seva finesa ha caigut en entredit. Ara, totes aquestes propostes comunicables entre elles empreses al voltant de la sumoll, que escriuen amb majúscules aquest nom, ja poden anunciar-se com aportacions fonamentals en l’adjudicació a tal varietat de la virtut de posseir un llenguatge que inspira l’excitació convulsa i la commoció, tot plegat enmig de l’entumida sensibilitat del consumidor de vi habitual, fins a un punt incommovible a les reaccions que en ell suscita l’apatia, ja visceral, que traspuen a nivell sensible aquells vins que en el seu moment, embeguts per una mecànica estereotipada, van ser batejats com a “parkeritzats”.
En Josep Queralt, el sofert i destre elaborador que hi ha darrera del petit celler decimonònic ubicat a l’Avellà, és un dels artífexs que han cisellat aquesta translació en la manera de comprendre la sumoll, d’anunciar-la i promoure-la, fent-la transitar des de cada grau de la fenomenologia de la repugnància, des de l’absoluta anatematització, la displicència i el rebuig o l’ostracisme, fins a l’enaltiment d’aquesta aconseguint facultant-hi la deshicència d’un seguit de categories que brollen i s’acomoden en la reconfigurada consciencia col·lectiva que ja s’estila al voltat de la varietat, tot elles ara de tall clarament més positiu. Els vins de sumoll han deixat doncs de ser un prodigi monstruós en tant que semblaven que estaven condemnats únicament a romandre en els circuits de l’exhibició de curiositats anòmales a canvi d’unes monedes tal com resa l’assaig de Montaigne (llibre II). Aquests fenòmens que semblaven estigmatitzar a la sumoll pateixen de la mà de vins com el Gaintus una mena de mutilació o esfondrament dels valors perniciosos que llastrava la varietat. Cellers com Heretat Mont-Rubí, Pardas, Mas Candí, La Salada, Can Ràfols dels Caus, Els Jelipins, Bodegues Puiggros, Jané Ventura, Abadal amb el seu Paisatges 1883 (sumoll i sumoll blanc), Can Ramon Viticultors, Partida Creus, Celler Cal Music a Navàs, 93 ceps a Sta. Maria de Martorelles, Mas Bertran, els nous vins de sumoll com el Grana de l’incombustible Joseph Puig, o el que presenta el celler bagenc Solergibert, o tanmateix l’embotellat pel projecte de Carles Figueres a la conca del Gaià (Aiguamúrcia):Vinyes de l’Albà, han facultat aquest canvi, aquesta transició cap a l’apreciació de la sumoll empresa pel Gaintus.
Podria arriscar-me a afirmar que l’adopció de la sumoll parteix de la preferència per l’expressivitat, per suscitar la reflexió i estimular l’enginy de l’elaborador, la seva paciència i tanmateix serveix de via alternativa per abandonar la fixació en la perspectiva monocular que es desenvolupa a partir dels paràmetres de l’estilització matemàtica promoguda per una galeria incomptable de vins que farceixen les prestatgeries i els catàlegs.
L’Avellà és una minúscula parròquia que forma part del municipi de Font-Rubí, a la zona septentrional de l’Alt Penedès. Resseguint la carretera que parteix del tossal on s’ubica Guardiola de Font-rubí , al vessant meridional de la serra de l’Avellà, a 530m d’altitud. El petit celler, morada dels útils indispensables per a la vinificació i criança dels vins que se n’elaboren, té fixat el seu accés mirant l’esguard de la Vil·la Formosa (o Jané) i la seva geometria guarnida de maons despullats i la cornisa fins on s’alcen les pilastres. El traçat metàl·lic de les tanques treballades per la forja ornen el què em sembla l’arquitectura commemorativa del silenci amb les dues escultures femenines, com esfinxs pètries i impàvides entonant el cant desolat a la carnalitat. En aquest espai que encara recull el ressò de la verema recent manifestant-se en l’ordre alterat de tines i estris indispensables és on es commensura la gran tasca a la vinya amb les grans decisions imperatives de celler, allà on reposen els madurs i concentrats xarel·los de raïms pansificats que integren els ferm i feridor Advent, el nou rosat de sumoll sotmès a l’escissió que suposa tenir una part de la verema en dipòsits d’inoxidable i en tines ovoides, les parellades en terrisses, les garnatxes de la Llacuna en fustes treballades a St. Romain o la recentment adquirida carinyena de la zona del Bruc.
No Només de Sumoll es viu.
Ens trobem davant del renaixement de varietats indígenes com la ja esmentada sumoll, a la qual cap afegir-hi la cooperació de la parellada en el vector de la legitimació varietal, ambdues acaben per venir a reforçar el vèrtex del seny que en solitari semblava mantenir la xarel·lo, enfortit també per la macabeu, sumant-se una dècada després al “miracle” que celebrava el redescobriment de la garnatxa al Priorat, la mencía al Bierzo o la callet a Mallorca. El Penedès ha trigat a clamar i denunciar la despietada crisi d’identitat i decadència que patia. Vins com el Gaintus o el Durona Blanc forcen a fixar l’atenció, no ja només en la producció o en la qualitat del raïm, sinó també en altres variables com l’anyada, el sòl o el clima les quals també concorren en la resolució òptima dels vins.
La modernitat en els vins del Penedès passa per productes com el Durona Blanc, o el Gaintus Radical, tal modernitat ha d’implicar conceptualment beuratges elaborats a partir de varietats indígenes.
El Durona Blanc és una referència enològica que liba de les vinyes de Parellada de restringida producció, veremades selectivament, arrelades a un sòl argilo-calcari adust que les vinyes ratllen ordenades en fileres omplint de plecs ondulants els pujols i les quals s’avenen a l’aspror que panteixa de llims i argiles, esqueixada, enlletgida, brunyida per l’insomne sol d’estiu. Amb en Josep trepitgem la vinya de parellada alguns exemples de la qual alberguen els bagots que resten de la verema. Ens trobem al davant de vinyes velles de la varietat penedesenca altrament anomenada montonega, martorella, montona, moltonach, la identitat fenotípica de la qual ve determinada per unes fulles grans orbiculars i amb un perfil pentalobat poc definit. La Parellada mostra uns gotims troncocònics voluminosos dotats d’unes baies mitjanes-petites compactades que adquireixen un to rosaci. La varietat blanca clàssica és emprada tradicionalment en l’elaboració de caves, juntament les altres dos icones varietals que integren el consuetudinari tercet que s’orna amb bombolles, és de brostada primerenca però cal tenir present que a l’hora d’encaminar-se i consolidar la maduresa acostuma a ronsejar.
En Josep Queralt coneix el seu ofici i mentre tastem alguns vestigis de la recent verema que resten a la planta i ens traspassa efímer el clamoreig del tràfic esquifit de la carretera propera, m’explica que la parellada es desboca en termes de producció quan es troba arrelada a sòls rics en compostos nitrogenats i fèrtils i en conseqüència d’aquest fet es veu minvada la qualitat dels raïms produïts en el cas que se n’esperi obtenir un vi tranquil amb cara i ulls. A continuació acota que tal apreciació esdevé irrellevant pels elaboradors dedicats al Cava.
La varietat blanca ofereix uns rendiments considerables, de la qual en resulten uns vins delicats que conviden al seu consum mentre es troben en plena joventut. De matisada expressió aromàtica els seus vins discorren entre les notes de flors blanques (caps blancs) i igualment semblen evocar l’escorça d’aranja. Són beuratges moderats en alcohol però d’una acidesa vibrant, cítrica.
La parellada, per en Josep, fiança l’apertura receptiva a la cada cop més actual premissa d’oferir “ el vi de casa de tota la vida”. El Durona Blanc s’incorpora al nou ordre de vins teixits per la simplicitat, l’autenticitat desmarcada dels vins penedesencs on només hi opera la “xaranga i la pandereta”. Pertany a aquella tradició de vins que fins i tot poden arribar a ser considerats per alguns com a dotats exclusivament d’un arravatament o espasme nostàlgic, però que en tot cas instauren una acceptació considerable i proliferen en detriment d’altres propostes enològiques més sofisticades.
Estem davant d’un vi sinuós que oscil·la entre l’agradabilitat sedosa i la benevolència acollidora on hi resplendeixen amb vivacitat els records dels cítrics (l’aranja), la pera, la matafaluga, gentil i impregnat de la senzillesa que la varietat traspua. S’encuirassa darrera d’una fina i fluida suavitat on hi espurnegen batecs perfumats. En la seva anyada 2012 passava 6 mesos sotmès al roure francès. Ara la fermentació té lloc en tines de terrissa (carbonat de càlcic) dissenyades seguint les directrius de l’elaborador i adequades al perfil de la varietat i al vi que es vol aconseguir. Prèviament al procés de fermentació i a la criança amb mares de tres mesos es practica a la verema una maceració pel·licular en fred.
El més accessible Gaintus Radical (500+) neix d’una vinya de sumoll ubicada a més de 500 metres, on la vinya exhibeix una metodologia en la conducció de la vinya legatària de l’échalassement aplicat a la Syrah del Rhône. S’emparra en un tutor que la condueix a partir d’un equilibri vertical. El raïm és curosament veremat i premsat suaument amb premsa vertical, al qual posteriorment se li practica una mitja criança en barriques de roure francès de 300 litres de segon any per així cedir el protagonisme a la varietat. Donant continuïtat a l’empenta entusiasta que ja donà el celler en el seu moment, per impulsar la sumoll, enceten un nou catecisme pel que fa al registre de sensibilitats que pot oferir la varietat i que ara es tradueix en un nou estil de vi, tot reforçant el mòbil que ha instaurat fa temps el celler i que encara a dia d’avui els emmena com a puntal al voltant del qual gravitar, on abocar-hi la fe de manera serena i confiada tot i els revessos capriciosos connaturals al cultiu d’aquesta vinífera. Discernim dins la copa un vi de sumoll gravat pel nervi i la joventut, menys assossegat que el seu parent immediat, el gloriós Gaintus Vertical més refinat, intrigant i més focalitzat a encapsular el terrer.
En el Gaintus Radical (500+) 2014 descobrim un vi de marcat caràcter floral (les liles) en conjunció amb la fruita vermella), l’escorça, un producte fresc que va amplificant el seu registre progressivament, que transmet un resolt i animat esbargiment, inquiet, tot defugint convencionalismes de nitidesa i opulència, principis que queden entelats en aquest vi en tant que l’ímpetu de la seva joventut es vessa immiscit entre un bon gavadal de bullici i atzar.
Deixa un comentari