search
top

Espenyalluchs 2013

Un matí velat de crespons plumbis estesos arreu d’un cel obstruït d’un aspre ensopiment, l’Espenyalluchs 2013 de l’Enric Soler ens transita com un espectre esplendorós, rutilant com una flama fantàstica. Allò primerament discernible quan ens ungim prenent-lo de la copa és que ens trobem davant d’un meravellós vi de xarel·lo d’una vibrant i marcada acidesa, on hi batega un apunt salí. El descobreixo multidimensional i inhòspit quan exhala records exòtics adormits (una estela de Sàndal, de Cúrcuma) que es barregen amb referents aromàtics més immediats com el Muguet.  El vi també obeeix amb certa beateria a la presència del fonoll (inèrcia maquinal de la varietat) fracturada per la inclusió voraç d’altres ornaments olfactius com ara el marduix. Clarament estem davant d’un vi sòlid, amb una abnegada consistència que cedeix el seu espai de manera simultània a la delicadesa i impregnat d’una adherent allargada. És el vi amb el qual el seu ideòleg s’identifica i per això, per subratllar-ho, integra el seu nom i cognom en la sòbria etiqueta del vi.

Mentre tastem el vi i amb mires de tenir una conversa plàcida parlem de com aquest posseeix la capacitat sorprenent d’aplegar harmònicament, d’assolir la integració plàcida i de manera equitativa de la nostra naturalesa dual que conjuga l’animalitat i el raciocini. Al nodrir-nos de les glopades de tal beuratge aquest ens respon embolcallant i corroint el nostre cor inflat de malfiances. Gran enciser, el vi, és un líquid maculat per l’alè del clima, constel·lat per l’empremta de la terra, articulat a partir de l’horitzó de la història i d’un significatiu dinamitzador cultural al qual sucumbim. A dia d’avui ens sorprèn el seu poder per aglutinar a un seguici prodigiós de persones, així com fiança en la seva matriu la capacitat natural de possibilitar la via per establir aliances i diàleg. Sota el seu dosser germina la facultat en l’exercitació dels poders cognitius que posseïm cadascú de nosaltres. A banda de tot aquest reguitzell d’aspectes que vertebren l’accepció més profunda del vi, cal sumar-hi la seva entrega voluntariosa a perviure esposat a la noció de bona vida mentre es complau a preservar intacte el poder de revelar-nos veritats sobre el món que ens envolta. Tot això recull el vi. Tot això posa de relleu el producte que avui ens congrega al voltant de la taula del Sancta Sanctorum de l’Enric  a Cal Raspallet.

Deixant a un costat les capacitats universals meravelloses que aplega tal bàquic bàlsam, la pugna per establir un judici del gust al seu voltant ha creat la necessitat de trobar un algoritme axiomàtic per resoldre els enfrontaments divergents i múltiples entre punts de vista.

Sembla ser que podem arribar a exhibir o a demostrar cert coneixement o quelcom per l’estil al voltant d’un beuratge com el vi: quan som capaços d’objectualitzar-lo al descriure el seu contingut expressiu; quan aboquem tot el nostre bagatge sapiencial per constituir-lo com objecte atorgant-li una materialitat alternativa al dotar-lo d’una nova realitat que aprehèn un espectre  diversificat i plural adquirit pels efectes de la nominació derivada del bateig de descriptors que emprem per tal d’assolir la seva concreció figurativa. Tracto de reunir els rudiments teòrics que descriuen les exigències indispensables per ser titllat un d’expert sobre qüestions vinícoles. Una aproximació raonable a tal definició, a partir certament d’una perspectiva ambiciosa, podria oscil·lar de manera succinta al voltant de les idees “d’afinats, destres i calibrats jutges estètics dotats d’unes qualitats orgàniques sublims que els permeten captar els elements més subtils i recòndits d’un vi”. Naturalment, després de tal exercici de semàntica indubtablement vénen a anunciar-se certes objeccions al voltant d’allò que concretament determina el caràcter dels celebrats exegetes enològics. Per quin set sous les qualitats gairebé imperceptibles i subtils han de convertir-se per si mateixes en qualitats estètiques? I per quin motiu la percepció aguditzada de les lleus propietats sensorials d’un vi ha de ser allò que investeix a un en togat notori de les  complexitats i els encants d’aquest?

 La vinculació entre vi i sensibilitat dóna lloc a la mecànica col·ligació entre el fet de posseir aptituds o talents sensorials, i per conseqüència, la proclama deliberada i immediat atorgament d’un ceptre simbòlic a tal o qual individu dotat que el reconeix com a excel·lent prescriptor o crític vinícola. Penso que aquesta dinàmica emplaça a entendre el vi des d’una perspectiva factual i reduccionista en tant que el valor i bellesa del vi brolla fins a recaure en el gruix de nimietats o futileses sensorials que aquest pugui aplegar.

Està encara per arribar el moment en què la influència de molts d’aquests experts es resolgui en una sobirania indiferent per a la resta de mortals que aborden l’acostament serè al nèctar fermentat de la vinya, és a dir, mancat de tot indici de la glorificació hedonista del seu ego, per aquells que practiquen una entrega entusiasmada, sense pal·liatius emfatitzant l’exaltació febril i l’agitació vital que condensa el vi, pels que tota avidesa de creences  troba el seu objecte en la fascinant capacitat que té el vi per fracturar el temps, per a cadascuna de les persones que en la dissecció apologètica de tal elixir descobreixen aquella premissa peremptòria també seva, pròpia del vi: la recurrent i tenaç vocació per suavitzar l’agonia de la vida.

No cal condescendir amb fervor a la litúrgia que enarboren per molt abundosos que aquests experts siguin i, sobretot, per molt que es trobin entronitzats com a notoris facultatius en tant que acompleixen punt per punt la discutible normativització prescriptiva humeana, aquella que defèn la tesi de la necessitat de conformar un estàndard que actuï com una vara de mesura i tanmateix d’instrument tamisador per dirimir i depurar els judicis del gust (basada en tres preceptes elementals a afegir al funcionament òptim dels òrgans sensorials: la pràctica, l’exercici comparatiu i l’eliminació de prejudicis). Aquesta via seria l’única que ha de permetre la conciliació irrevocable entre, per una banda, les variables ondulants, capricioses i mudables del gust, i per l’altra, l’existència real de principis i regles estables, o directrius interdisciplinàries de composició dins del tràfec procedimental artesà del vi, formulats, implantats, a partir d’un consens que aplega les preferències compartides i la concordança col·lectiva i sistemàtica que defineixen i deriven en  la noció “d’equilibri”, que és el principi triat com a fonament que abreuja allò que l’objecte tractat (el vi) ha de ser, és a dir, el clímax de la seva causa). El vi respon a una finalitat com a producte i la “perfecció” n’és el resultat de la suma de múltiples concomitàncies que la persegueixen com a fi i n’esdevé  la determinació interna la qual n’acota els seus paràmetres. Arran d’aquesta inèrcia que impera cal, doncs, entendre l’equilibri i l’emoció com les consideracions que concentren la significació final de tot vi?

 Al final de tota aquesta fraseologia que a molts el semblarà una feixuga facúndia pseudo-filosòfica em queda clar que quan se’ns plantifica davant nostre un vi com ara el que l’Enric m’ha ofert tastar a casa seva, un ha d’arribar forçosament a la conclusió que no és el gust dels experts el què  determina quin vi esdevé gran, sinó que són els grans vins aquells que modelen el gust dels experts i la confrontació argumentativa que aquests instauren és la que permet obrir noves perspectives dotant d’elasticitat l’obtusa intransigència en que  cauen sovint tals prescriptors dels gust.

El nou vi de l’Enric Soler transcendeix aquell marc operacional on s’integren molts elaboradors sotmesos, de vegades de manera totalment ignorada, al domini magistral de l’expressió purament egotista on únicament s’afirma el personatge. En el seu Espenyalluchs, l’elaborador entén com a necessària l’apertura confiada a la necessitat de què la finca i la varietat s’expressin. Fita que forçosament s’assoleix a través de la curosa i disciplinada metodologia, tant a nivell de viticultura com a nivell de celler,  indispensable per copsar el caràcter conjugat d’aquests dos factors. Així doncs descobrim la capacitat que encapsula aquest vi per remetre’ns a aquell emplaçament verge adquirit l’any 2009 que va començar a poblar-se de vinya dos anys després. Les vinyes provenen del material de la Vinya dels Taus, de la fusta vella dels xarel·los que donen vida a l’enorme Nun. La reiteradament esgrimida varietat penedesenca demostra ser en el cas particular que ens ocupa l’evocació demostrativa del salvatgisme que traspua l’indret, tant de les corbes de nivell i el paisatge, com de l’alçada d’una vinya ubicada a 400 m que presideix i aboca la seva mirada damunt St. Martí Sarroca, d’un suau coster parapetat darrera de murs arbrats, de floresta i una humil tàpia de pedra seca, un recamat brocal  petri nervat d’esquerdes on s’emboquen el sol i la pluja, on nien les sargantanes, i que amb plena i entregada tossuderia atura les passes del curiós. La finca s’acomoda damunt d’argiles estratificades i quarsos, damunt aquest irregular llenç pedològic hi trobem arrelades 3700 plantes de xarel·lo empeltades damunt d’un peu 41B, són les úniques vinyes d’aquesta varietat enmig de la monodia voraginosa de parellades dedicades a avituallar la denominació Cava. Conduïdes en vas petit despleguen el seu vigor enmig d’un acusat rigor competencial entre plantes tot resseguint les corbes de nivell, i erectes repeteixen totes la mateixa directriu d’alçada obeint al tutor, planificades en un marc de plantació estret (90cm entre plantes). Segons apunta l’Enric es troba davant d’unes produccions d’entre 1,5 kg–2 kg per cep. Trobem una curiosa complexitat i diversitat morfològica dels gotims entre les diferents plantes així com uns clars comportaments vegetatius dependent d’on arrelen: els xarel·los més propers a la pineda veuen la seva esveltesa subjugada, d’altres, més vigorosos i afuats, que en hores estivals exhibien la seva altivesa amanida de verdor ara aquesta comença a ensordir-se pels tons ocres de la tardor que preconitzen l’adveniment del sudari cendrós hivernal que acotarà les seves testes marcint-les irremeiablement.

L’anyada 2015 per a l’elaboració d’aquest flamant producte s’ha resolt amb una producció de 5000 kg i també amb la intenció de vinificar separadament la part alta de la vinya i la part baixa. Sense que gairebé arribi a espurnejar el sol o sense cap mena de traç anyil en el cel hem pogut conèixer i tastar L’Espenyalluchs, un vi de producció limitada fundat en la reafirmació de la xarel·lo a partir d’una nova proposta interpretativa de la varietat. Parlem d’innovació en la interpretació de la xarel·lo en tant que quest cop la descobrim sotmesa a un premsat directe, sencer, integrant la rapa i emprant en el moment de la criança fustes velles del celler (d’entre 4-5 anys).

En definitiva, un vi immens lligat a la transformació d’un camp erm de vinya en un coster que ara trasllueix encís, que fa lloança del potencial de la vinya jove, que serveix per constatar la familiaritat de l’Enric en el tracte amb la xarel·lo. L’Espenyalluchs ve a engreixar la col·lecció de magnífics vins blancs que surten del celler de l’Enric Soler i rubrica que és aquesta vinífera la que ha adoptat el ja insigne i respectat elaborador com el seu llenguatge essencial.

 collage espenyalluchs

 
banner ad

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top