febr. 29, 16 Entrat per Jordi Abellan Sastre el febr. 29, 16 a Varis

Vinyas d’Empremta

A trencar de la carretera que condueix a Berga discorren els senders que, acanalats per reguerots de pluja que esventren l’argila com erràtiques artèries gratades al terra, condueixen a la primera fracció dels ceps vells recuperats per la família Vinyas. El traçat del camí aboca als nostres peus, a mesura que ens enfilem per ell, el perfil suau, i ara més aeri, retallat del poble de Navàs. Amb aquest recorregut ascensional on l’hàlit de l’hivern, avui sí, ens increpa amb la seva cruesa cadenciosa, s’esvaeix el seu soroll inconsistent, en el mateix instant en que tracem aquest recorregut fins a les parcel·les que conformen les hectàrees de vinya que nodreixen els vins d’aquest celler. Darrera l’anèmica i tèrbola llum del dia, que fatigosa travessava un cel coagulat de grisos, trobem congregats els ceps desabrigats de la seva ufanosa canòpia, arrenglats arbustos fronterers entre el Bages i el Berguedà, i amb elles un celler que xifra la seva sensibilitat, el seu rumb, en la voluntat per copsar la identitat íntima del paisatge, un celler regit per la rebel·lia, que s’explica en virtut del precepte primordial de la desobediència instintiva, conceptualitzada per l’emancipació clara que porten a terme del pes nefast de la tradició en l’adopció automàtica de noves varietats importades instigada per Masies d’Avinyó (anys 80) i que tal com subratllava Marx al referir-se a la tradició, aquesta persisteix en la ment de l’home com un malson. Rebel també, en tant que treu a la palestra, des dels primers minuts en que en Gerard Vinyas, com una gran obertura en la que s’hi esbossen concentrats els principals temes que constitueixen el seu decàleg que després, amb més profunditat, anirà desplegant al llarg de la meva visita, m’explica aquest projecte familiar encetat pel seu pare, l’Isidre fa ja molts anys, i que aposta amb convicció per la pulsió personal que empeny a un Gerard, el qual d’uns anys ençà ha experimentat la translació de la seva actitud escèptica fins a transfigurar-se en un convers adscrit a la visió del seu pare Isidre, convertit en vinyater insubmís a desenvolupar una assumida consciència de les virtuts i retòrica dels vins on hi prima la mínima intervenció i el culte a l’agricultura antroposòfica impulsada per Rudolf Steiner.

L’Isidre Vinyas va fer possible que a dia d’avui Vinyas d’Empremta sigui una realitat quan anys enrere, immergit en un pou de cavil·lacions, va adoptar un nou rol: el d’arquetipus del trànsfuga. Fugint de l’exasperant xiuxiueig de les reiteratives cabòries convencionals (aquell multiforme, nefast i atapeït sudari que a tot humà contemporani ennuega) l’Isidre troba una nova motivació en un vell vinyar ubicat en el seu entorn natural més immediat descobert gràcies als seus habituals, reconstituents i evasius pelegrinatges al voltant del terme de Navàs, quan aquest traçat de feixes desemparades fan brollar en ell una enorme admiració. Serà tal sentiment el precursor en la reconversió que el paratge agrícola viurà, el fonament emotiu preliminar a partir del qual es generarà el clima idoni per a l’eclosió de l’entusiasme en la recuperació d’aquest.

El grau de curiositat que desperta aquest celler, únicament no l’incentiva la gegantina tasca que s’ha fet en la recuperació i rehabilitació del patrimoni edàfic, a banda de l’històric, ambiental o cultural, sinó que ens trobem amb un ampli i dilatat focus d’interès on s’hi apinyen capes i capes referencials a una història lineal o comuna: la subversió de certs valors insubstancials, la cancel·lació abrupta del caos de foteses mancades de significat que es sedimenten en les nostres vides i lluitar per dotar de contingut l’existència. Facultar la supervivència d’un entorn recordant d’on venim. Així doncs, l’esclat de la curiositat és homologable en intensitat pel que fa a l’esforç salvífic per actualitzar varietats com ara la interesantíssima sumoll, la renascuda mandó al Bages, el macabeu, la pansera, la malvasia roja, el subtil i acolorit garcenc (sumoll garcenc), en aquest cas ocupant l’espai de l’ull de llebre en la vinya de l’obaga, la primerenca i d’eixuta acidesa argessela,  la bartrola (trepat), la parraleta (salzenc o cua tendra) que dóna vins força aromàtics, amb identitat, al Somontano, la rústega garrut o la dreçada en el seu port i productiva aramó. En definitiva, una iniciativa admirable, en aquest Navàs bullent d’un remor meravellós d’inquietud vitícola, on hi  triomfa la fascinació pel lirisme, un lirisme entès com l’evocació d’un estadi emocional: en tot aquest mirífic políptic que conjuga vinyes, paisatge i vins s’hi sublimen elements tals com les emocions i sentiments dels propis Vinyas, i que de manera explícita també han trobat un al·licient identitari en l’acte de desconjuntar el rigor formal imposat pels organismes tals com els consells reguladors que tutelen, amb el seu catecisme esgarriat enmig d’allò que es consideren absurditats d’opaques, com la convenient elasticitat per acceptar varietats importades entre d’altres al·lucinades insensateses per imposar una dimensió específica als productes que “emparen”. Cal puntualitzar, que ara al Bages es respiren temps de canvis amb l’arribada a la presidència a la denominació Pla de Bages d’en Joan Soler. Esperem doncs que el conjunt de la denominació prengui un camí inscrit per la reflexió i el bon judici i esdevingui quelcom més que un mer òrgan recaptatori.

Dels cellers aurorals escindits, aquells que transiten per l’escletxa de possibilitats que obren els vins sense denominació i que perviuen a banda del règim de consells reguladors, Vinyas d’Empremta és un dels que es revesteix amb interès superlatiu. Tal com he dit, posseeix uns trets singulars tremendament excitants, al menys per a un servidor. En el substrat dels fonaments estructurals damunt dels quals s’edifica l’aspiració vitícola dels Vinyas hi ha dissolta aquesta actitud de rebel·lar-se davant la tradició més immediata que abans ja he apuntat, però, simultàniament, també els sedueix la salvaguarda de l’herència més remota. Ja en el lliscar dels primers minuts en que un servidor es troba a mercè d’allò que el seu interlocutor vol donar a conèixer queden diàfans els vectors motivacionals que emmenen al Gerard Vinyas, aquells que donen el to que impera en la seves responsabilitats a la vinya i que ell posa en pràctica, això és, la seva ferma disposició i entrega a consagrar-se als preceptes de la biodinàmica per salvaguardar la singularitat d’un indret. Per suposat que el fet que un viticultor es descobreixi com a militant dels dictàmens de la biodinàmica encara a dia d’avui genera mofes d’escepticisme, sobretot en aquells que  descobreixen en aquesta praxis un latent paganisme esotèric (cal recordar l’article  de 2013 a pàgina web  Directo al Paladar “La estafa de la agricultura biodinàmica”).

De Vinyas d’Empremta es pot dir que aposta per una condició única, sobirana i monolítica que és conjugar la biodinàmica, i recollint totalment la noció de terrer que recull R. White quan afirma que allò que anomenem terrer vitícola implica una equació configurada a partir de conciliar-hi diferents factors tals com un entorn natural determinat (sòl, climatologia i topografia), biològic (varietal, portaempelt) i humà (del vi, de l’obtenció del vi i de la història), amalgamar la persistència en un credo que elogia i honora la diversitat aplicada, però, en termes d’exposició, de conducció, d’ubicació, de l’ús de clons emprats per assolir uns vins seriosos que ens parlin d’un entorn, del paisatge que esmentava anteriorment, i simultàniament, dins d’aquest ordre, en un jerarquització equitativa, de les persones que hi ha al darrera, del seu esforç. Per acomplir aquest principi que fonamenta el projecte dels Vinyas cal mostrar-se ferm i aliè als valors transitoris oficials, circulants i mudables: cal apostar per la pura nuesa ja sigui aquella que espurneja en els vins monovarietals com el Corsai, o el Sucamulla, que l’anyada 2015 es preveu com un monovarietal de Macabeu plantat a començaments del S.XX, el Rusc, limitadíssim vi elaborat amb Turbat o, perquè no, en el cas dels cupatges: uns vins enjudiciats només pels peculiars trets amb els quals les peripècies del clima i l’anyada els dota, les condicions clau que s’esgrafien damunt dels replans del Berguedà i els varietals que allà hi perviuen.

En el discurs d’en Gerard hi ressona la forta connotació que prenen el factor dels sòls, forçosos agents mitjancers en l’estatus hídric de les vinyes, així com posa igualment èmfasi en l’especificitat d’altres circumstàncies naturals a banda de la morfologia i composició edàfica. On ens trobem són terciaris, del paleogen (Eocè superior – Oligocè) conformats per sediments detrítics, amb presencia de carbonats, de gresos i conglomerats intercalats en els estrats sorrencs granítics i argiles. En Gerard destaca altres particularitats litològiques com ara els afloraments rocosos que emanen disseminats rocs grisencs anomenats “salzó”, quan els trepitgem tacats d’un cobertor de seculars líquens membranosos que denuden la superfície original de la roca, sotmesos a la seva rutina de quietud els contemplem aquesta arbitraria i natural maçoneria estriada de la qual afloren també esforçats ceps (escadolles), o llueixen gargots arcans cisellats en el seu llom opac com ara el forn d’oli de ginebre de curiós traçat i que en Gerard ha adoptat com a logotip del celler.

Tot el potencial desgranat al llarg de la visita que acompanya a aquest celler ens insta a deixar germinar dins nostre la perplexitat. Vinyes d’Empremta l’encarnen persones i 4 hectàries de vinyes repartides en un total d’unes 40 terrasses, on les vinyes en vas conviuen amb d’altres emparrades gràcies a l’ús del pal de castanyer del Motseny (com per exemple la vinya jove de mandó de La Banya) com a eix de subjecció de la tensió de l’emparrat, on es deixa la coberta espontània i en les que a partir de diferents pràctiques i decisions el viticultor persegueix l’equilibri entre sòl i planta. En termes de producció parlem de 1000 litres/hectària.

Desbordant el diàleg estrictament cenyit a aquest paisatge, que s’articula com una endreçada il·lació orgànica entre el clima i la vegetació mediterrània que trobem i la qual sabem atresora les bosquines de pinassa on hi creixen el timó, el carrascar, els càdecs, el romaní, es veu tacada d’hostils esbarzers que voregen els camins i emplenen pletòrics d’una voracitat reptadora tots els espais intersticials, d’olivaretes, apareix també l’humil fenàs, les argelagues, la sajolida, l’arç blanc, el ginebre o el sanguinyol. Un entorn teixit de balmes, de bancals i terrasses, que conté també l’encant que li atorga un meravellós patrimoni històric proveït de tines, folladors i biots gratats i modelats a la pedra, de pedres trepanades per acollir el bastiment de premses de biga o l’empostissat que atorgava consistència estructural al brescat. Heu-nos aquí en un món inserit dins d’un altre món, tot dissolt dins d’un calze de quietud. Així doncs, de manera ben estranya mentre en Gerard, destil·lant amb cada paraula les qualitats personals que el defineixen, articula la crònica succinta del procés de vivificació emprès anys enllà en aquest entorn que trepitgem, comença a donar-se, la transferència invasiva de records que desfilen empudegats d’una enutjosa evocació contaminant, instal·lant-se de manera simultània amb l’exposició lloadora que reverencia el llegat de varietals que ornen les cuidades feixes que ocupen la meva mirada, aquells recuperats supervivents de la desídia humana més absoluta (l’ésser humà tan docte en guiar-se per un esguerrat sentit comú o un instint cloacal que porta a farcir de materials de rebuig el medi natural), conjurant-se per irrompre abruptament com un violent esquinçament carregat d’ironia que s’interposa dins el meu cervell, enmig dels dos interlocutors, altres consideracions prou rellevants, prou raonables per immiscir-se ocupant una parcel·la de la meva atenció, una circumstància exterior que quan sobrevé arrossega amb ella un determinat efecte com ara la comicitat. En definitiva, venen a rivalitzar per captar la meva atenció, des del fons de tot el què s’estén davant dels meus ulls mentre trepitgem les parcel·les recuperades a la zona de la Vinya dels Torrents, de les paraules i el tarannà d’en Gerard Vinyas, del cúmul d’elements encisers que ara ens embolcallen, com una operació natural o irònic ritus de la lògica, vénen a florir, a relluir per contrast, l’exposició impudorosa d’aquella abundosa tipologia humana que podem anomenar, per entendre’ns, com a “figurants del vi”. Aquella “”eminent” bufonada que arrossega com una segona pell l’àvida pretensió d’avantposar-se al seu propi producte, suplantant discretament gràcies a un formidable joc de colzes el seu vi per, d’aquesta manera, assolir la seva rellevància mediàtica. Quan hi penso sempre em vénen a la memòria les paraules d’en Joseph Puig, loquaç panegirista de les virtuts del vi que ha bregat en tots els fronts a partir dels quals s’estructura per tal de resoldre’s com a producte, les quals mai es cansa de subratllar: “ el vi és més savi i seriós que no pas nosaltres”. Tots aquests facultatius dels flashos de les càmeres, fetitxistes dels focus i la glòria fugissera no dubten mai, empesos pel seu ímpetu irrefrenable per beatificar-se amb aquella formalitat immutable seva d’exposar-se davant del soroll i sarabandes de la fama, en desarrelar el seu producte del nucli més consistent de significació que aquest posseeix: la humilitat. Al cap i a la fi exemplifiquen allò que entenc com una derivació nefasta de l’ofici del vi: quan la vanitat esdevé una afecció patològica i ,per acció simptomàtica d’aquesta, passa a convertir el vi en un feble anacrusi que preconitza un esclat i un accent que recau, de manera més fervorosa, en el cognom i rostre del gestor del celler, convertit en directiu de la necessària secció mediàtica del producte que empara, la frivolitat convertida en el veritable plat principal.

És aquesta una agre realitat la qual el meu cap reevoca incentivat per la necessitat d’expiar el llast mefític que els meus ulls fa temps arrosseguen i que, l’honesta, serena i robusta mirada que ens retorna de la cordura que refulgeix d’aquestes vinyes, em permet exorcitzar. Emprendre el viatge depuratiu que suposa venir a trepitjar el projecte dels Vinyas a Navàs converteix en tasca senzilla la d’esborrar aquesta galeria de personatges del negoci del vi que viuen moltes vegades en un perpetu i antològic autoengany entestats en immiscir-se en tota oportunitat d’exercir una dissimulada promoció mercantil mentre acomoda el seu narcisisme davant del mitjà de torn, aquell susceptible d’investir-lo de nobilíssim icona moral de l’enologia. L’edulcorat esposori o l’exaltada fratria entre flashos i columnes periodístiques ha gestat un nou ordre que neix de l’adopció o l’absorció de l’enologia per les inèrcies i vicis del negoci de l’espectacle, per la mera l’exhibició volàtil. En ells aflora explícitament una hipertròfia de l’ego del sàtrapa en qüestió a expenses del seu propi vi, el qual, per altra banda demana ser proveït de naturalitat.

És formidable l’efecte terapèutic que un troba al conviure durant unes hores amb projectes, que com aquest, esdevenen la contrapartida que permet sostreure’ns d’haver d’acatar amb convicció que al món del vi el predefineix una brúixola perniciosa obturada en assenyalar únicament la direcció en la cursa de la vanitat, custodiada gelosament per les ínfules cimeres i ancorada pels egos que com a rèmora coarten cap altre possibilitat de destí a banda d’aquesta circularitat estúpida. Existeix un altre món del vi, i ho demostren  totes i cadascuna de les accions empreses per aquesta família, petites o grans proeses que s’expliquen a partir d’una ferma voluntat per emparar i sanejar unes  feixes i bancals ruïnosos, d’un tràfec gegantí que ha desembocat en un acte complaent de generositat amb aquest espai de vinyes. En les seves paraules hi he desxifrat el convenciment en la voluntat de traçar un futur consistent per aquest el seu celler. Trepitjar amb en Gerard cadascuna de les parcel·les de vinya i entendre com  vessa a nivell viticultural i de celler els coneixements, les interpretacions i els significats els quals s’han forjat en la formació que s’ha procurat i que són la clau interpretativa per entendre que darrera de tanta suor i esforç hi ha una vocació per transportar a un àmbit tangible i evident l’estima cap un entorn concret. En les paraules i en els vins de la família Vinyas  tot això hi batega.  Per generar-nos una idea aproximada del que suposa aquest celler cal esbossar-nos per a la seva total comprensió un marc de referència conceptual configurat a partir de de la noció de paisatge, de vestigis històrics i en qual també, tal com he comentat amb anterioritat, s’hi articula un sorprenent catàleg varietal. La síntesi de tot això són un seguit de vins que discorren per altres vorals distants al que traça la DO Pla de Bages, igualment distants a la impostura i a la pantomima que encara xopa perennement el món del vi.

Sucamulla: optimista i farcits de tics d’orgull, sorprèn com aboca en nas una alenada fresca, la vibrant remor d’herbatge encreuada de flors solcada per l’esclat cítric aürtat, però, per certa densitat que fa es prolongui en boca. Dolç i expressiu,  en ell hi continua circulant un eixam de sensacions amb records d’arrel, s’agita evocant l’aspre amargor del matollar que sembla ens parla de les tardes eixutes i somnolents d’estiu on després hi remunta certa opulència modulada per les notes d’una fruita més madura.

Biot: la bartrola cardenalícia i la combatívola sumoll es conjuren per oferir un vi que ens anima i pregona l’entorn d’on prové, ens inculca la saba de la curiositat, per conèixer i trepitjar les feixes on neix. Fabulosament insolent, amb veu calmosa anuncia una processó de subtilitats i festa incorpòria, aquest vi s’esmerça en brindar-nos una frondositat aromàtica que degota notes de fruita vermella, negra: aranyons, ginebró i timó, i brandeix coratjós els tocs de sotabosc humit, de bruc i especiats. Darrera de fràgils parapets que el conformen brandeix l’acidesa que el vetlla i traça el comportament en boca. Accessible i evocador.

Corsai: loquaç monovarietal de sumoll de fragants aromes terrossos, que oreja flors blaves i sotabosc, en el qual la mordent i vibrant acidesa de la sumoll esbaldeix la seva briosa empremta darrera d’un cabdal de fusta que el temps ha d’amorosir.