Winephoria: Sòls Xarel
Malgrat que tots estem conduïts pels mateixos principis a través dels quals operen les nostres facultats i estem estructurats de manera idèntica, això no implica forçosament que responguem d’una manera única i uniforme al mateix estímul ja que tots hem desenvolupat de manera perfectible el nostre propi gust. Gràcies als esforços per aguditzar la facultat desenvolupable que denominem sensibilitat sensorial, el vi pot convertir-se en protagonista d’una veritable i genuina experiència estètica quan l’elaborador que hi ha al darrera és un artesà habilidíssim que treballa en consonància i en cooperació plena amb la natura i és coneixedor de les disciplines del seu ofici i mostra una honesta predisposició per tal d’ajudar-te a desxifrar-lo. Aquest xarel·lo criat en bóta 6 mesos copsa, permet l’aprehensió de la noció de paisatge, en el cas concret que ens ocupa, el paisatge és el de la Serra del Munt. Parlo aquest cop d’un vi nascut a Rubió de Baix, a la Noguera, de la mà de Judit Sogas el qual vehicula l’acció colaborativa de l’entorn vers l’ànim i la participació activa d’aquest donant lloc a la transfusió recíproca de les emocions.
El punt de partida d’aquest vi és la revelació en equitat i equilibri de les notes de fruita blanca (pera madura) i de pinyol (albercoc). En mig d’un món en el que res està al seu lloc, és molt interessant descobrir un vi en el qual s’hi conjura l’harmonia. Així doncs aquest Costers del Segre està impregnat d’una tonificant alenada d’herbes aromàtiques, integra els accents de fruita seca i els especiats atorgats per la criança per inspirar-nos i meravellar-nos en proporcions iguals.
L’instant concret en que hi acostem els llavis per assaborir-lo és el moment precís en el qual s’instal·la aquella fràgil subtilesa que fa gran a un vi: quan aquest vertebra i canalitza la correspondència íntima amb la naturalesa.
Com ja s’adverteix després de tastar i gaudir plenament aquest Sòls Xarel es veuen sobredimensionades bestialmente les meves ànsies per trobar l’ocasió de tastar el vi superior del celler: Rubiòls.
Podem obrir una disputa carregada de polèmica per tal de dirimir quin dels dos àlbums seminals d’aquest enorme compositor s’apropia, per tal d’acompanyar-lo, de les virtuts del vi de xarel·lo elaborat per la Judit Sogas. Finalment la presència del tema ‘If i were a carpenter’ decanta la balança a favor de Tim Hardin ‘2’ per damunt de peces com ‘Misty Roses’ o ‘Reason to Believe’ i el fa preferible davant el caràcter més blues del primer àlbum.
Biogràfic i revelador, aquest segon disc s’estructura com un aplec de confessions i retrets dissimulats per la tèrbola pàtina del dolorismede tall baudelairià. Al menys així ho considera un servidor per la qual cosa concloc que Hardin tendeix a fer exaltació d’un dolor que destil·la cert victimisme en l’intent velat d’inspirar remordiments per excusar la seva vida dissoluta; ho fa en la cançó ‘the lady came from Baltimore’, un tema a mig camí entre el folk i el country. Simplement sublim. A ‘baby close it’s eyes’, en un nou intent d’explicar la vida a través de versos reduïts a la mínima expressió, com si d’una eqüació o un haiku es tractés, d’estructura sintetitzada igualment al nivell més elemental, hi descobreixo el desig comunicatiu de traduir en imatges afables, de caire domèstic el jou de la temporalitat, l’abjecció a la que tots els mortals estem lligats. El caràcter obertament intimista del disc es desgrana acabdillat per una veu inimitable on hi coagula una energia viril i un contrapunt delicat. Ambdues postulacions ens liciten a entrar en la seva consciència igualment fragmentada en una sort de duplicitat que conjuga tendresa i desànim. Són cançons simples en la seva construcció que fan estremir a l’oient si som capaços de deixar-nos xopar per la tensió psicològica que transita tot el treball i que interpreto, potser de manera força rebuscada, com la sensació que transmet la fiblada preliminar d’una afecció imprevista. És el vertigen invocat, forçosament deliberat, que empeny amb pas erràtic a aquell funambulista que ha escollit el patiment de la caiguda. Les cançons se succeeixen perpetuant la mirada fixa en la insatisfacció; promulguen l’adhesió ferma a l’amor tortuós que vivia l’autor mentre igualment la seva vida lliscava pou avall a mercè de les addiccions. Les pinzellades autobiogràfiques es succeeixen aquí i allà com ara en la cançó ‘Black Sheep Boy’.
De forma sistemàtica i constant totes elles són d’un ascetisme inmutable al qual se li han inoculat accessos d’emoció i cert regust a derrota. El contingut líric i musical sembla reduir-se a un univers binari el qual podem arribar a percebre com oscil·lant, dubitatiu fins i tot, en tant que no estem davant d’una exhibició pop accessible i digerible en una única glopada, però que finalment es condensa en un estadi permanent de sofriment. Un altre exemple d’aquesta inèrcia cap a l’escissió (o la comunió) el trobem en la cançó ‘Speak like a Child’ on es glorifiquen el desemparement i la calidesa a través d’una veu sempre sensible a entregar-se al plor.
En definitiva, en aquesra segona entrega del cantautor impera un concloent aire d’ensopiment que connecta íntimament amb la frugalitat en termes d’arranjaments musicals que conté el disc.
En alguna columna periodística dedicada a l’artista he llegit que Hardin és el revers més místic de Van Morrison (descobrim la influència del cantautor nord-americà a Astral Weeks) tanmateix era investit germà gran de Nick Drake. Desprésde l’audició estarem preparats per poder considerar en quin dels dos artistes les cançons discorren més reblides d’infortuni. Com ja he intentat descriure anteriorment, la seva veu visceral i incomparable ressegueix el fil esmolat d’un equilibri trencadís entre els tons d’aquesta, quin plaer captar la fragilitat de les notes agudes embastades amb aquella gravetat engolada vinclada al registre més crooner, de reminiscències jazz, i en cadascuna de les deu cançons que conformen el disc descobrir les mirades íntimes cap al seu cor, lacerants però igualment delicioses.
Deixa un comentari