Octònia 2012
Submergir-te en el De profundis d’Arvo Pärt i en la Simfonia n° 3 de Górecki implica lligar-te gairebé de manera sacramental a la seva narrativa, més enllà que la relació afectiva que tinguem amb el seu contingut espiritual sigui nul·la. Gaudint-les de manera sol·lícita podrem nodrir-nos d’un polsim més de lucidesa, ja que ambdues obres musicals ens aboquen a experimentar una allau d’emocions diferents, puix que a través de les nostres oïdes s’abraona un torrent monstruós de certeses que acaben per ungir-nos amb un estremiment de melangia per finalment desembocar en l’encís hipnòtic d’escodrinyar-nos davant del mirall. Enmig dels plecs més transcendents de l’experiència musical la pell s’eriça, es mostra clapejada d’un rubor tebi per finalment exsudar cert aire d’humiliació. Tal és el seu poder.
En els minuts que transcorre la seva audició despunta, com una arenga adreçada als nostres temples, el pensament de Cioran, el gran sofrent, el qual s’insereix sobtadament en la nostra consciència com per efecte d’una bufetada. Les seves cavil·lacions dedicades a la música apareixen de manera nítidament manifesta a condició que considerem que ambdues subjugadores peces musicals són coincidents en què vehiculen el descens de les alçàries, allà on s’adreçava, o on tributava, la música abans de Beethoven.
Emmarcades dins d’aquest idea, considero que tant una com l’altra, tant l’obra coral com la peça per a orquestra i soprano, d’alguna manera transgredeixen l’esmentada tradició prèvia de caràcter més parroquial i beata pròpia de les pregàries polifòniques com ara les entonades per Bach, i el seu lloc, rubriquen la propensió cap a una altra realitat musical en demostrar-nos l’existència d’obres que s’instal·len en l’home, més precisament es circumscriuen dins del cicle de la misèria i la vergonya humana, en la seva fecunda baixesa que indeturablement propaga i ens estreny. Aquest parell d’obres contemporànies, simultàniament, esdevenen emblemes involuntaris del convenciment sobtat del fet que la ruïna dels valors és indeturable. Són un plany incommensurable desfermat enmig de la gran nit del nostre present.
Malgrat que els dies comprenen instants puntuals, fugissers carregats de certa bellesa apareguts com a resposta reflexa per, d’alguna manera, infringir o trastocar la regularitat amb què sobrevenen les pèssimes notícies d’arreu, la impressió general és que el temps es desgrana majoritàriament en instants quallats d’aversió i repugnància. El món profereix la seva ranera ofegada, inaudible i en aquest marc desolador ressonen els accents de desànim que destil·len les Cançons d’Experiència de William Blake, com ara el seu Dijous Sant, i tot plegat, en estreta conjunció, sembla embolcallar-nos per emfasitzar l’acte de renegar clar i estrident de la naturalesa humana. Arribats aquest paroxisme del defalliment anímic una nova tipologia de sort sorgeix per a cercar-nos mentre llisquen les notes musicals que integren les esmentades partitures amen dels versos del poeta anglès per dur-nos de la mà per un itinerari ombrívol, es tracte de la fortuna de poder involucrar-hi com a contertulià, en aquest setge al qual ens sotmet l’abatiment anímic, certs vins que bonament poden acompanyar-nos a la perfecció a l’hora d’empoltronir-nos plàcidament a contemplar l’espectacle diari de la decadència humana.
Cal conèixer aquestes altres lectures que amaguen uns vins que titllo de loquaços i emocionants. Són vins que no busquen amansir la misèria sinó que actuen com a suport instrumental per mesurar l’abast del desastre i declamar un crit d’insurgència no pas per desafiar i atiar l’empenta per confrontar les dificultats sinó més aviat per dissoldre o esvair qualsevol espurna d’il·lusió que encara puguem concebre. Gràcies a aquests ens sabem irrevocablement fora del paradís però, amb ells vinclats al nostre nas i aferrats al paladar, certa llum ens colpeja.
La bíblia pressuposa l’existència d’un home primigeni la principal virtut del qual era la seva incapacitat per adaptar-se al paradís. Hem de pensar que potser aquest paradís narrat en els versicles de l’antic testament no era el lloc idíl·lic i dolçament tolerable que el Gènesi predica, així ho evidencia la manca absoluta d’aptituds de l’home per tal d’adequar-se als reclams fastuosos servits com esquer propagandístic d’aquest edèn bíblic; per altra banda, el nostre món, aquest que perpètuament gravita damunt la tensió de l’horror, tan mefític i tangiblement brutal que ens envolta, amb vistes en l’actualitat, tampoc el podem titllar de plaent, bé, només ho faríem en el cas de ser uns cínics recalcitrants, ja que si fos així d’edulcorat, joiós i desitjable en extrem no ens caldria sospirar d’enyor per aquell paradís perdut, ni ens caldria cultivar garanties cegues al voltant de l’existència d’altres mons o de vides millors encofrades en un més enllà místic on expiar les nostres desviacions i delictes terrenals, ni veuríem la necessitat d’invertir l’insomni a dedicar precs i psalms per tal de fer-nos mereixedors d’esperançadores migracions d’ultratomba. No és ni tan sols necessari posar-hi voluntat, ni la solució recau en barrejar-hi entremig manuals d’autoajuda per superar aquest estadi de deliqüescència i insipidesa perpètua en què transcorren el pas dels dies, la felicitat plena és una fita inassolible a mercè del drama del món. Potser només hem de conformar-nos en captar un bri fugaç de felicitat. Per aquesta tasca destacaria l’Octònia del celler Serra i Barceló, un grandíssim Montsant elaborat a partir de la tríada varietal de garnatxa negra, garnatxa peluda i carinyena.
Els raïms que sustenten aquest vi provenen de vinyes conduïdes en vas a les finques Los Ponts (orientació Nord-oest) i Mas d’en Fornos (orientació sud-est) dins del terme de Capçanes. Parlem de vinyars plantats als anys 40 en terrasses formades per diferents classes de textures a nivell edafològic (tenim sòls moderadament plàstics d’estructura granulada, de composició franca amb predomini d’argiles tenyides per lutites vermelles i que comprenen la presència de carbonat de calci en els horitzons de les capes ubicades a més fondària. Vinyes la ubicació en altitud de les quals oscil·la de 350 m a 500 m. Per a la seva elaboració les varietats fermenten separadament, 1/3 de la verema fermenta en roure, un 1/3 ho fa dins d’un ou de ciment (buscant preservar les aromes més varietals atenuant la tanicitat tot incrementant l’aportació aromàtica i l’equilibri i per tal de potenciar certes sensacions tàctils en boca com la untuositat) 1/3 en dipòsit d’inoxidable. A continuació, una part del vi envelleix en bótes de roure francès de 400 litres i la resta passa per àmfora de terracota de 180 litres i dipòsits de ciment.
La cura per aquesta escomesa pessimista passa per no arribar a l’extrem que propugna Tertulià en la seva obra Apologeticum quan prescriu com a tractament per l’epilèpsia assaborir la sang vessada pels degollats en els lúdics jocs circenses sinó que només ens cal envejar la robustesa insolent i equilibri que mostra aquest vi elaborat per Josep Serra, un vi profund encara a remolc d’una estructura tànnica vellutada, ferma.
Un cop el vi és degotejat en la copa comença a esbossar el seu potencial. Sobtadament s’escampa un nas on les notes espurnegen, com propulsades per una brotada exuberant, vinclades meravellosament entre elles per conformar la seva pàtina aromàtica la qual inicialment desplega el seu caràcter afruitat per sorprendre’ns amb un encavalcament de fruits vermells, on convergeixen nabius i gerds, la fruita de pinyol com ara les prunes madures amb les notes d’arrel per establir una semàntica varietal precisa. Preeminent en el seu esforç per transmetre de forma congruent la significació de territori emprat en aquest 2012 com a element temàtic del vi. Les notes d’arrel com la regalèssia amplien el context d’equilibri en què es desenvolupa el seu tast quan es barregen amb les notes aromàtiques de garriga, apunts de ginesta, de til·ler i de flors blaves les quals es disgreguen per cedir espai a l’aroma de la figa coll de dama madura, així com acaben fent acte de presència les espècies tals com el pebre blanc. Traspua una bona acidesa i s’expressa llarg i ple de loquacitat tant a l’hora de transmetre emoció com de refrenar l’impuls de detestar-nos a nosaltres mateixos. Després de diverses olfaccions no trigarem a habituar-nos al seu alè untuós de clau d’olor com d’igual manera sembla que sahumen la copa les notes de tabac. Cada detall organolèptic que exhala contribueix en conformar un Montsant ferm, concret, de textura adherent que emana captivadores promeses de gaudi transitori malgrat els minuts que ocupen la seva degustació ens semblin indefinidament extensibles en el temps.
L’Octònia transcendeix el concepte contemporani del vi on sovint el veiem convertit en un mer instrument mitjançant el qual el seu elaborador, o director de pista, pot acomplir la codificació del seu ego; com un simple ornament fagocitat enmig de la desbordant exaltació hagiogràfica que el seu artífex reclama als mitjans. De tota la multiplicitat de veus que integren el microcosmos del vi la més ofensiva és la del narcisisme, quan el locutor copsa tota la importància per damunt del seu vi dominat per a fal·lera fotofílica.
Quin producte més admirable el vi, capaç d’il·luminar amb claredat diàfana el tarannà de tots els tipus d’humans que a ell s’apropen per festejar-lo. Al seu voltant s’acostuma a delectar una àmplia sumatòria de tastadors complaguts amb les possibilitats que ofereix aquest beuratge ancestral. Per exemple, la tipologia del consumidor que pateix de deliri fetitxista: materialitzant la seva desviació a través d’un trasllat simbòlic projectat en l’etiquetatge de vins icònics (aquells que sumen molts zeros) els quals esdevenen la personificació en clau enològica del seu amor ideal. Perseguidors indefallibles i compulsius de la felicitat associada a aquesta cosificació líquida, es veuen imbuïts ineludiblement per la inèrcia que compren la fórmula tricèfala de consum-luxe-felicitat: la compulsió que guia el seu comportament. Per altra banda són incapaços de transcendir la comprensió més supèrflua d’aquest. Sota l’influx d’aquest personatge el vi, a les acaballes del dia, passa a ser entès com un producte per apagar la set o com a mitjà per assolir un grau considerable d’ebrietat conjugant primordialment dos factors com ho són el de quantitat i el de velocitat. Vinclats en el mateix extrem de l’hemicicle i ostentant el mateix grau de futilitat s’instal·len els exhibicionistes del vi els quals han descobert en les seves propietats la possibilitat d’esbaldir-se l’avorriment i se’l miren només fins a certa fondària, just fins al nivell més vacu d’aquest; El vi doncs és reclutat com a divertiment per folrar-lo d’un estergit de modernitat estúpida per finalment cofar-se, copa en mà, de les dolces brises de la vida immortalitzant el posat en la xarxa social de torn: l’entenen com un consumible produït per saciar únicament les ànsies de vanitat i sovint engolit per unes afectacions de sensibleria ridícules o de l’exhibició més enze.
Per tal de superar aquesta desfilada patètica tenim diferents possibilitats. Podem prescriure’ns inocular-nos una bona dosi de Misantropia o de desafecció social, o en el seu lloc, de tant en tant, tanmateix, per eixugar aquest desànim, serà convenient conformar-nos en convertir-lo en estèril i mantenir incòlumes els records de felicitat que de facto ens retornen del fons del cervell gràcies també a vins que ens vencen i ens fan ressorgir aquests ecos pretèrits tal com ho aconsegueix fer aquest Montsant tan especial com poc conegut el qual en les circumstàncies adequades ens obsequiarà amb un espasme de fascinació.
Deixa un comentari