Vins Urpina. Cor Valent Sumoll 2013

M’agrada pensar que existeixen vins que podria definir com a cinematogràfics en tant aconsegueixen, tal com ho fa el setè art, apel·lar tant a la nostra emotivitat com al nostre bagatge cultural. Hem de sucumbir al seu encís doncs gràcies a ells podem entregar-nos a l’experiència de la transfusió comunicativa, sempre que aquesta no s’exhaureixi en el mer missatge sinó que en el seu exercici de comunicació hi hem de descobrir una sobtada manifestació de caràcter espiritual, certa mística inflamada de lucidesa que ens permet afinar la nostra agudesa per tal de reconèixer, per exemple, el ridícul en el nostre interior amb més precisió que no pas el descobrim en l’espasme o en la gestualitat aliena. En el seu alè descobrim i se’ns obre un nou espai on escodrinyar-nos, on interrogar-nos a la manera com ho mostra l’igualment recurs cinematogràfic de la introspecció especular. Potser cal parlar de vins polisèmics que integren i materialitzen la poètica de la contemplació interior, aquell horitzó íntim teixit de records i absències que cal preservar embalsamat dins de la nostra memòria. És meravellós experimentar aquests beuratges que faculten la transferència emotiva instal·lant cert motiu visual, si el nen de la pel·lícula “El silenci” de Bergmann emprava la finestra d’un vagó de tren com a prisma a través del qual el nen rere el vidre, flanquejat de penombra, sondeja els instants compresos en el trajecte, el present i el paisatge es descomponen passivament darrere d’aquesta pantalla esgarrapada per la velocitat. Mentre aquesta es mantenia oberta és donada la revelació real de la vida, aquesta és percebuda visualment, i l’espectador infantil es contagia de l’espectacle del món. En el vi també s’amaga aquest instant epifànic tot i que aquest irromp a través de la copa i l’hàlit joiós que exhala: esclata la vida contra la pal·lidesa vermella del vi, o de vegades ens colpeja l’ambició desmesurada de diluir-nos en la memòria.

En el cas que ens ocupa, el vi Urpina Cor Valent 2013 parlaríem sobretot dels motius sensorials que tradueixen el seu contingut, la reflexió que integra o les seves dimensions organolèptiques les quals narren a partir de la seva estructura formal la poderosa relació amb la varietat i el pes significant d’aquesta. Una primera distinció que cal subratllar en termes de subtilitat i adherència és la que diferencia a uns vins de sumoll d’altres vins elaborats amb aquesta mateixa varietat però els quals abracen l’alteritat com una condició desitjable en mostrar com a tret definitori de la seva naturalesa paral·lela la concentració. Podem escindir en dos grups els vins de sumoll i per fer-ho m’agrada emprar aquella distinció sartriana que dedicà en el seu assaig dedicat a Baudelaire en el qual feia distinció entre la rebel·lia i l’acte revolucionari per tal d’explicar com el poeta lluitava per declarar la seva singularitat damunt del món establert. Tenim vins revolucionaris i vins que proclamen aquesta rebel·lia inherent a la varietat però que simultàniament s’avenen a certs abusos i domesticacions cosmètiques; miren de mantenir incòlumes i vius aquests sotmetiments per tal de poder un tenir un incentiu i així poder expressar el seu crit indòcil. D’aquesta manera descobrim en alguns vins com el Sus Scrofa de Pardas o el Maçaners del Celler la Salada, una varietat en què dins del seu tarannà no hi arrela la vocació d’entregar-se a la fèrria necessitat de sotmetre’s a profundes extraccions per tal de suplantar el seu registre natural, inclús superficial, per un potser impostat llustre més profund sovint derivat de la litúrgia o la clàusula d’estil a la qual sotmetia els vins les encícliques parkeritzants les quals arribaren a forjar simultàniament la superstició que denigra i torpedina els vins evanescents, fràgils o rústics. Tal com deia Válery “el més profund és la pell”. I d’altres, ubicats en el segon grup, hi descobreixo aquest Cor Salvatge. Sigui com sigui els vins de sumoll retenen un temperament incisiu, entusiasta; contenen allò que incita a la percepció activa del tastador, del consumidor, estan impregnats del “moment pregnante” que planteja Lessing en la seva teoria estètica i s’estableix així el paral·lelisme amb altres disciplines que sí que es veuen postrades completament davant els codis de plasticitat, en el cas d’aquest vi el moment del qual parla Lessing serveix per incitar en el consumidor l’exercici lúdic d’establir associacions sinestèsiques i d’exercitar aquest joc íntim i lliure per gaudir de les emocions que suscita. Integra vibracions pures.

Tots podem ser capaços de captar aquests segments carregats de significació que amaguen vins com aquest Cor Valent? Cain Todd, en el seu The Philosophy of Wine aborda un bon grapat de profundes reflexions filosòfiques i tal com acostuma a fer la matèria filosòfica, tanmateix, ens força igualment a formular-nos moltes preguntes. Entre elles el gran interrogant que ens immobilitza com la mirada petrificant de la Gorgona: allò que servim en la copa té la mateixa incidència sensible i per tant és percebut de la mateixa manera tant pel tastador expert com pel profà. Existeix doncs una experiència sensorial genuïnament objectiva dins del beuratge que giravoltem lent i solemne subordinant-se a la inèrcia del balanceig centrífug? Es dóna l’aprehensió real de les qualitats sensibles que defineixen objectivament al vi? Cain Todd en el seu llibre, intenta discernir quines capacitats ha de posseir algú per tal que pugui ser titllat de tastador expert. És aquell qui pot assimilar sensorialment els gustos i les aromes presents realment en un vi gràcies a unes aptituds afinades per l’experiència? El tastador expert sap traduir verbalment, atorgar un sentit a les experimentacions gustatives i olfactives. Podem dir que la personalitat del tastador té una influència determinant en incideix directament en l’acte de tastar de la mateixa manera que la subjectivitat del lector inevitablement opera dins l’acte de la lectura? Entre molts altres aspectes, el llibre publicat en anglès per l’editorial Acumen, procedeix a explicar al llarg de les seves pàgines com el vi en el moment en què és tastat per una persona versada en temes d’anàlisi sensorial associat a productes vinícoles té lloc una penetració cognitiva, és a dir, en la seva personal valoració perceptiva s’hi acaben diluint, hi preponderen els coneixements addicionals vinclats a l’experiència (des del punt de vista aristotèlic aquesta sorgeix de la multiplicitat numèrica de records i la persistència de les mateixes impressions ordeixen el teixit de l’experiència també entesa aquí com un ampli coneixement de casos, que donen lloc a certes regles i certs coneixements generals i com aprehensió immediata de processos interns) i al coneixement; certs elements cognitius que conformen tal noció incideixen innegablement i notòriament en el seu examen sensorial sensitiu per tant això traça la línia que separa en dos extrems al tastador expert del tastador corrent el tast serà diferent, ja que “com un tasta afecta allò que tasta”.

Per altra banda, tot i que aquesta premissa podria ser amplament acceptada, l’autor, lògicament no atorga a cegues una validesa axiomàtica a aquesta postura filosòfica, doncs també té en compte els arguments que intenten refutar aquesta tesi. La teoria que anomena “escèptica” defensa el postulat que ens diu que el coneixement en cap cas actua com a condicionant de l’experiència fenomenal dels sabors del vi. Segons aquest principi ambdós tastadors compartiran una experiència idèntica, una comuna indagació fenomenal, en tant pel que fa als sabors del vi i cadascú tindrà el seu gust però no és fins al moment de la reflexió, i en l’instant en què es pronuncia sobre l’experiència i s’emet un judici d’acord amb els sabors percebuts en el vi que el tastador ho farà de manera diferent. Els trets diferencials que defineixen comportaments distints entre professionals i novells, a banda que ofereixin un grau d’atenció superior en el cas del primer, responen a canvis merament a escala cognitiva i no pas a nivell perceptiu quan té lloc allò que, agafant en préstec l’argot fenomenològic, anomenaríem la “intuïció primordial”: les sensacions gustatives i olfactives es troben al marge del moment en què es dóna el moment del judici (interpretació de les dades captades sensorialment) on sí que intervé l’experiència.

Hem d’admetre tanmateix, enmig de tot aquest tropell filosòfic ja de per si una mica embullat, la importància que adquireixen certs aspectes que posen en circulació altres variables d’índole química que tenen un ressò directe en els temes de caràcter empíric que ens ocupen. Totes les molècules volàtils, les substàncies químiques que conformen el registre o la identitat aromàtica, dins la complexitat estructural d’un vi estan condicionats per l’acte temporal de la degustació i de la temporalitat a la qual igualment es troben subordinats donada la inherent condició dinàmica i efímera d’aquests, tals circumstàncies tenen una afectació directa en l’instant de percepció i discriminació. Altres paràmetres que cal considerar i que igualment també intervenen en la cinètica de la volatilització de les molècules i la preeminència de certs complexos aromàtics identificats en el moment de la seva percepció com ho són la naturalesa de la molècula, la pressió del vapor d’aquesta i la concentració en el vi de la mateixa, tanmateix s’ha de considerar la temperatura del vi, els efectes de compensació i supressió, totes elles sumades estableixen el llindar de detecció. Cal establir igualment la valència que tenen factors diversos com ara la consubstanciació vehement i la displicent associada a una aroma determinada no consensuada (bretannomyces, notes d’hidrocarburs, aromes vegetals degudes a les pirazines) si aquesta infereix positivament o negativament en la resta d’elements experimentats. Té cabuda la possibilitat que sobreposant les preferències subjectives damunt del valor intrínsec del vi tastat podem arribar a falsejar la seva personalitat, però què roman en el fons d’aquestes experimentacions i altres variables, podem assenyalar que tastem compostos químics, és aquest l’element comú que tasten per igual expert i novell?, és aquest l’ens al qual es redueix l’experiència gustativa? Hem de posar en relleu que no tastem químics pròpiament sinó que captem la traducció en termes de realitat (aquí el terme real equival a la noció d’existència, és real quan hi ha concordança entre les condicions materials de l’experiència (de la sensació) de les propietats de sabors inherents i independents de les nostres experiències (possibilitat de confirmació empírica de dades) que posseeix el vi). Existeixen aquests sabors reals sobre els quals la postura escèptica basa tota la seva teoria? Podem seccionar i separar el gust i les aromes individuals del gruix de l’experiència global que tant tastadors experts com novells experimenten per igual? La manera com experimentem les sensacions no permet aquesta escissió perfecta. De fet, podem tenir una experiència sensorial pura i sobirana del vi que tenim al davant sense que aquest tast es vegi subordinat per acció d’alguna inflexió per fenòmens com el de compensació o el de compensació o impugnada per efecte dels llindars determinats per les lleis psicofísiques?

En el moment que hom vol transmetre o traduir allò que percep en l’acte de la degustació el llenguatge sembla ser empès, o si més no, el judici es veu dinamitzat per diferents intencionalitats les quals podem definir com a descriptives, evaluatives, literals, i metafòriques. Sigui quin sigui el propòsit que motivi l’apreciació d’un vi aquest ha de fonamentar-se en la mixtura crucial entre objectivitat i el factor imaginatiu. És psicològicament interessant observar com la percepció d’un producte meravellós com el vi oscil·la entre aquell que l’entén com un objecte ordinari dotat de qualitats físiques integrat per molècules i compostos químics perceptibles pel món extern, o tanmateix quan és interpretat com un objecte imaginatiu, basat en l’aprenentatge experiencial sorgit de la relació entre nosaltres i la realitat física d’aquest. Tot i que les descripcions metafòriques amb intenció valorativa que rep el vi es recolzin en un estens corpus de convencions i normes que fonamenten el criteri rellevant de sentit i veritat dels judicis vinícoles i conformin allò que denominem expertesa, en última instància aquests criteris han de partir de les propietats realment perceptibles del vi.

Quan ens trobem davant d’una ressenya sobre un vi hem de tenir clar que aquest en la majoria dels casos és apreciat partint del grau de relativisme que constreny el terreny de les apreciacions gustatives tanmateix hem d’assumir que a cada tastador a banda de l’experiència, la qual ens faculta amb unes facultats cognitives i perceptives més desenvolupades, l’emmenen certs patrons, condicions i categories amen de les preferències avaluatives a l’hora d’emetre els seus judicis. No caure en les tòxiques mistificacions a partir d’interessos i fascinacions extrínseques als valors objectius del vi. Cain Todd al llarg de les reflexions que donen consistència al llibre, porta a un altre nivell la vinculació o correlació entre l’experiència subjectiva i l’objectiva del vi obrint el debat sobre l’ús dels crítics del vi i com sovint es posa en entredit el seu paper. És doncs igualment important establir la clara distinció entre el sentit representacional i imaginatiu relacionat directament amb cert grau d’expertesa, atorgat per l’experiència a l’hora de suggestionar-nos arribat el moment d’intentar expressar de manera precisa o de caracteritzar amb paraules allò que olorem i assaborim, i el sentit literal basat exclusivament en la descripció de les qualitats sensorials. A grans trets, molt a grans trets, això és el què n’he extret d’aquest llibre, un altre títol, dedicat als assumptes del vi però que es desvia de les tendències editorials contemporànies més preocupades en publicar lectures més accessibles.

Reprenent el cas particular d’aquest vi nascut a l’empara de la fundació d’Ampans, dedicada a la integració de persones amb discapacitat intel·lectual o que es troben en situació de vulnerabilitat. Aquest Cor Valent, nascut d’unes vinyes de sumoll plantades al 1930 a recer del massís de Montserrat, em fa pensar que alguns vins de sumoll invoquen allò que defineix i ens fascina de La Carretera (1957) de Kerouac: És un vi franc, perfilat per la perspectiva del seu horitzó sensorial o organolèptic el qual exigeix una tipologia de consumidor motivat, ansiós per assaborir noves experiències tot deixant-se engolir i infiltrar-se del paisatge que esbossa el sumoll dins la copa. El sumoll és la necessitat irrefrenable de fuga endavant, és desafiament, és reivindicació de la fractura amb el passat que negava la capacitat de transcendència d’aquesta varietat negra. Subtil o evasiva, d’acidesa inflexible prestidigitadora imprevisible, no sempre fàcilment accessible sinó que mostra una artera desimboltura, incuba la rebel·lia de forma innata i per això poques vegades acata allò que els exegetes del sumoll diuen d’ella. El Cor Valent em semblà un vi que a priori passava de puntetes però transcorregut un minut, l’escena mutava, i el beuratge començà a donar peu a disquisicions profundes. Espontània i gens convencional el sumoll sembla arrenglar-se darrere dels paràmetres que definia a l’onada d’escriptors de la dècada dels 60 inscrits dins del moviment Beat. Igualment els epítets que en el seu moment la crítica literària va dedicar a l’obra de Kerouac podrien ser perfectament aplicables a tot el reguitzell d’improperis dedicats a la sumoll: “estranya, grollera i socialment poc recomanable”.

La mirada s’enclavava en el continu cromatisme que irradiava al ser decantat dins la copa mentrestant ambdós ulls eren irrigats per la seva lluminositat; simultàniament els tints violacis que tintaven el rivet infusionaven les meves pupil·les. Un roig nítid, de capa mitjana, d’entrada es limitava a mostrar-se velat, distant i íntim, com empès per un profund recolliment; tot ell sensorialment sembla moure’s dins d’aquell sentiment d’apatia que experimentem els humans davant de tota persona encara desconeguda, buida d’idiosincràsies i mancada de girs de personalitat. Després, gradualment va anar intensificant el seu perfil aromàtic en una progressió memorable, el seu contingut passà de semblar-me vague i indeterminat a inquiet i plaent. Despullant-se davant del que vaig considerar un nou triomf del temps ara anunciava una rutilant acidesa que considero que l’estructurava, el vertebrava i el recollia en ampla dispersió en què gosava dilatar-se. El complex gustatiu esdevé una poc canònica successió de transfiguracions dels valors gustatius, d’aquí que els vins de sumolls evolucionen anòmals en temes d’equilibri. El seu primer contacte amb el sistema hàptic ens parla equivocadament d’un vi eteri, aquesta sensació d’eclosió anèmica queda a la perifèria de tot el cúmul d’interaccions gustatives i tàctils que tenen lloc immediatament dins de la nostra boca. El sabor àcid deixa pas a l’astringència sorgida de la barreja dels tanins hidrolitzables cedits pel llarg pas en fusta de roure (15 mesos) i els tanins condensats (proantocianidines) continguts en pinyols i pellofes m’embolcallava la boca com un sendat de feltre, encara molt present però que no eclipsa la cruesa i naturalesa abrivada dels sumolls, categòric en la seva rusticitat, carnositat elèctrica. A banda dels fruits vermells, descobreixo l’aranja i certes espècies exòtiques. Elements definitoris pel que fa al registre organolèptic de varietats com el sumoll, a banda de la Nebbiolo a la qual habitualment s’associa, i la igualment marginal Fer Servadou (Mansois) de Marcillac com ho són la imbricació amb les notes que ens evoquen el substrat terrós i humit, despleguen els records d’humus i el sotabosc, la fullaraca, i aquella, de vegades, severa rusticitat. En general cert apunt salvatge, tots ells elements els quals esdevenen punts axials que vinculen dues varietats que per altra banda consideraríem dissímils.