des. 2, 19 Entrat per Jordi Abellan Sastre el des. 2, 19 a Varis

Elegia per un electrodomèstic

L’estrany cas de la nevera dotada amb poders mimètics

Fa setmanes, un bon nombre de setmanes, que ens va deixar un objecte que s’havia convertit en part de l’utillatge escènic del nostre entorn. Encara ara, el dia d’avui penso en la densitat opaca d’aquella nevera enllefernada per la pols anònima de la degradació que es trobava just on conclou el seu traçat el corriol del “camí de les escaleres”, arribant ja a la Plana del Bou. Restava en l’oblit aquest sòrdid artilugi totalment descontextualitzat, el qual posseïa la qualitat de ser un element que insultava la vista un cop descobert . Era una estampa lamentable que concentrava l’hostilitat d’un cop de puny i que igualment amagava una clara vocació de síntesi ja que la seva presència no només obviava el drama particular de l’objecte abandonat sinó que resumia el motiu visual de la materialitat dessagnada  tot el drama col·lectiu i universal que estén el domini de la pol·lució. Efectuar la troballa d’aquest electrodomèstic de mitjanes dimensions reconec que no era pas una tasca senzilla pel públic poc observador, ja que gràcies a una decoloració que l’havia dotat de poders mimètics aquesta andròmina desubicada havia romàs pràcticament invisible durant una vasta successió de mesos. Dia rere dia ha passat totalment desapercebuda “dissolta en l’entorn”, puix el seu color blanc esmaltat estàndard s’ha anat desintegrant a mercè de l’òxid que corroïa la seva anatomia rectilínia retallada aleshores, per caprici d’un infaust destí, damunt el to argentat del tronc d’una olivera, a redós d’un sudari de fullaraca resguardant-se del sol ardent.

Els objectes peribles, víctimes de l’obsolescència vertiginosa i la consegüent derelicció o deseiximent conscient en plena natura viuen una realitat precària, transitòria, que a cada dia que passa requereix una revisió. Consegüentment i de manera inevitable, acaba per ressonar en el meu cap un vers evocat pel tarannà passiu, hieràtic d’aquesta presència metàl·lica adormida damunt del camí fracturat pel pedregal: “y no conocen la prisa ni aun en los días de fiesta” un cop ens topem amb aquesta rampoina torturada, la qual actualment ja no la trobarem sepultada dins un embut de sorra i un garbuix arbustiu, ni tal com estava disposada les darreres setmanes, doncs aquest cadàver d’electrodomèstic va veure reviscolada la seva existència al ser disposat per mans anònimes al final del camí esmentat, això sí, exhumat de la timba on jeia. Tot i que va reposar en un nou emplaçament la seva visió esdevenia igualment força traumàtica i cap transeünt podia apartar la mirada mai més d’aquest punt concret per moltes vegades que el transitéssim mentre la carcassa ferrosa continués de cos present allà on s’eixample el viarany. Qui m’hauria de dir que podria topar-me amb una nevera en aquestes coordenades geogràfiques del nostre terme. Només en aparença semblava integrada plàcidament en un entorn curullat de baixa vegetació; circumdada per matolls i arbustos, disposada en decúbit damunt l’angle precari que dibuixen les lloses de pissarra fracturades en mil escames, sotmesa dolçament dins de la radiant ordinariesa mentre els falciots oronegen erràtics precipitant el seu vol fins a gairebé arran de terra. Amb l’escalfor matinal llepant els seus lloms metàl·lics, així ens esperava aquesta vella i trista nevera.

Un servidor ignora el dia concret en què va ser llençada amb desídia a mercè de la solana que impera al llarg d’aquest balcó a Can Castells i a la masia de la Font Rosada, però si recordo el dia de la seva partença. Va ser el primer diumenge d’un maig tenyit de blau humit i un sol matisat per les ràfegues fresques d’un vent suau, l’objecte descrit va ser traslladat per acabar, finalment, el seu periple que gairebé el converteix en atractiu turístic de la vila, a la deixalleria, imagino.

Tot i ser excrescències pustuloses vomitades des de la més menyspreable mala fe, s’ha de remarcar la importància d’aquestes troballes, ja que a banda de deixar en evidència als responsables municipals que han anat organitzant múltiples sortides per l’indret on reposava el trasto sense notificar l’existència d’aquest als encarregats de la seva retirada, també donen peu a nous conceptes estètics: enmig de la barrejadissa d’emocions que ens emmenen quan les nostres passes ens adrecen cap als diferents racons del nostre entorn, despunta com un alt relleu, ressaltada en negreta i lletra capitular la noció de la “vinya deixalleria”.

No hem de defugir la significació simbòlica que amaguen les “vinyes deixalleria” i l’eclecticisme de materials que les conformen de forma rocambolesca i precària, ja que fàcilment ha esdevingut l’arquetip de la vinya autòctona olesana donada la seva extensió dins del nostre paisatge agrícola. Trobo rellevant exposar que la deixadesa estàtica que traspua l’exhibició impúdica de carronyes isolades, tal com considero que ho és aquesta nevera desgavellada i abatuda, exemplifiquen visualment una inèrcia ben humana que per desgràcia no cessa pas de ser tendència: la bruta perversió de l’espai obert. Reforcen aquesta idea l’inexplicable amuntegament de matalassos flàccids i clapejats de ronxes brunes, l’ús de somiers emprats com a succedanis de tanques guerxos i escrostonats d’òxid resseguint el perímetre de la finca; encunyats inerts i esquelètics els quals projecten sota l’influx zenital del sol de la tarda unes ombres que esdevenen el presagi inquietant de la presència animal precedint el lladruc imminent dels canins reclusos. Entre tota mena d’escòria també es fa acopi de bidons metàl·lics que contenien derivats del petroli els quals trobem igualment hacinats com un element cultivable més, munions de neumàtics encavalcats entre si convertits en màrtirs de la intempèrie i exercint de solució arquitectònica d’urgència per atalussar; a tot això podem afegir-hi les deslluïdes lones de publicitat esteses com a sostre de corral, i un llarg etc. Un pandemoni estès al llarg de feixes sembrades d’oliveres conforma el ric catàleg de solucions ornamentals i funcionals les quals fiancen aquest precepte que en el fons es recolza en el cant victoriós de la fatiga (o l’èmfasi?) consumista i semblen conjurar-se per tal de reforçar les condicions deplorables, des d’un punt de vista estètic i de responsabilitat ecològica, en què es troben algunes finques. En definitiva tot això esmentat succintament cal llegir-ho com a medi metafòric a partir del qual es manifesta l’enutjosa certesa què fora de l’ambient urbà perviu igualment la “Dominació propagada del consumisme”. Escamots de deixalles atresorades com el toisó d’or en finques particulars o la rosada de dejeccions abandonades conscientment, tot integra aquest raonament, aquesta realitat infausta. En presentar aquest escrit,el qual certament és de denúncia, em veig obligat a plantejar-me el dubte que potser aquesta escampada d’elements de qüestionable qualitat estètica responen, a banda d’esdevenir mesures d’urgència a necessitats estructurals o instrumentals que cal resoldre a preu mòdic, a una clara entrega, fins i tot reverencial, al principi de Reciclatge? Personalment no crec pas que aquesta inèrcia l’hagi incitada una reflexió en termes de reciclatge o que en el fons hi bategui pas tal sensibilitat.

La constatació fefaent de que la trangresió dels valors de respecte a la natura es troba escorada en un punt de no retorn la podríem haver trobat, per exemple, en el concorregut Pla del Fideuer, indret que tot i ser un paratge protegit, quan la boira matinera (la vacarissana) s’esmuny entre els turons com un mant vaporós que s’esfilagarsa a mans del vent, és un dels punts topogràfics on podem obtenir-ne una instàntania força precisa d’aquesta idea gràcies a l’enormement descriptiu tapís jaspejat d’embolcalls d’alumini que espornegen entre el matollar sobretot en època en que es dóna el tret de sortida a les excursions de cap de setmana empreses per l’eixam de casals, esplais juvenils o agrupaments de caire xirucaire, els monitors a càrrec dels quals ostenten una posició laxa i permisiva pel que fa a la  recollida dels residus generats per la quitxalla un cop finiquitat el lúdic sojorn. Però no només hi perviu l’alumini com un element indesitjable en aquest indret, també podíem topar-nos amb l’amalgama infame composada per ampolles de vidre, de rebregats i descolorits tretabricks de sucs, les llaunes de cervesa d’un vermell refulgent o les ampolles de prosecco entregades a l’oci suprem de la contemplació.

Qualsevol població amb un terme municipal que contingui un considerable extensió natural no pot sostreure’s del costumari idiosincràtic que la muntanya invoca, com ara l’alè rítmic d’aquell corredor que intenta compassar els seus esbufecs amb retalls de pensaments solitaris, el vertiginós descens dels ciclistes anunciat pel soroll mecànic dels pedals i el pal·li de pols que els embolcalla, bastonejar del caminant silenciós amb el rostre rogent per l’esforç al deixar enrere pujades, girs i senders en ziga-zaga, i per últim, el revers negatiu de tot això esmentat, el ferotge menyspreu i la més esglaiadora indiferència per la vida que irriguen els caçadors quan les seves petjades graven amb el ferro roent de l’absurditat els matins d’hivern amanint-los amb els estridents trets detonats, repetitius com un psalm, tot renegant del silenci amb el seu cant sec i insultant que s’esllenega des de la Riera del Palà fins als arrupits i suaus tossals dels ducs i de l’orpina. Doncs sí, la muntanya, tot i ser humiliada repetidament, fins i tot dóna cabuda submisa a l’igualment abnegada estupidesa assassina a la qual permet ensenyorir-se sonorament de l’espai, transgredint el verd plàcid de la floresta “pel pur plaer de fer esport amb la mort”.

En ulls dels caminants de mirada asèptica, mancada d’intenció crítica però ungida de conformisme amb la deixadesa supina, no els desperta la més mínima contrarietat topar-se amb l’ús recurrent d’uralites. Dotar d’una nova vida aquests cadàvers d’amiant corrugat respon a una inèrcia revestida d’un pragmatisme beneit i induïda per la voluntat d’un reciclatge tant inconscient com socorregut per reforçar bancals, i que més aviat subratlla la deriva del propietari de la finca cap a la simptomatologia pròpia de la síndrome de Diògenes, com un Homer i Langley convertits en moradors de vinyes.

Dins de la mateixa línia conceptual que esbossa el concepte de les “vinyes deixalleria” és de rebut incloure-hi les quantitats ingents de plàstics de lenta degradació que s’empren en agricultura tant pel que fa al seu ús en conservació com per millora de la productivitat. En aquesta segona categoria hi podem afegir les tires de malla de plàstic per l’encoixinat agrícola o “mulching” (cobertura plàstica del terra), els hivernacles de plàstic, les caixes de recol·lecció de plàstic (contenidors de polipropilè) o els penjolls multiformes emprats com a recipients per a tractaments a la vinya. Així doncs, estem davant d’un recurs tan estès que ha acabat per conformar un espectacle quotidià tan comú com ho són les argelagues, el romaní, el càdec o les alzines. Només cal una breu passejada sense enfilar-nos gaire per captar alguns paradigmes d’aquesta circumstància que descric. Així doncs, al llarg de les diferents finques agrícoles olesanes trobem exemples clars en l’ús de les diferents tipologies de mosquers: els notoris cons de color groc o la seva versió més matussera conformada per ampolles de plàstic (polietilè) emplenades amb el tractament fitosanitari corresponent per capturar la mosca de l’oliva en la seva edat adulta penjades a mitja alçada de les oliveres. Un fris monòton d’ampolles i més ampolles floreixen al llarg de les estacions per tot el nostre oliverar o per l’entorn agrícola en general arrenglades amb precisió, embolcallant els empelts disposades damunt del sòl llaurat siluetant-se a contrallum. Per la zona de Can Llimona les podem contemplar endreçades resseguint el traçat longitudinal gravat pel tractor o el motocultor en llaurar la vinya amb l’arreu; la seva disposició meticulosa, hieràtica i redundant talment sembla recrear en versió agrícola el cementiri d’Arlington.

L’abocament de restes no biodegradables irromp com un costum rutinari convertit a base del seu ús consuetudinari en un fenomen natural ineluctable, cada gest que embruta l’entorn o el fet de no disposar de recursos per evitar l’ús agrícola de plàstics és una alenada apocalíptica que esqueixa cada indret per dipositar-hi una llavor perenne. És plausible la possibilitat que amb la sembra de tot aquest gavadal de deixalles, potser de manera equivocada, estem portant a terme la premissa que ens diu que fent quelcom que perduri i ens sobrevisqui intentem assolir certa sensació d’immortalitat?

Neveres o ferralla de diferent índole, troballes obsoletes i esgarrifoses totes elles, no afirmen en cap cas una voluntat aferrissada ni un desig enfervorit per acabar els seus dies abandonades a l’espera de la seva pròpia dissolució física exhibint les seves tristes despulles; no han clamat per ser penosament entregades als peus d’unes oliveres igualment abúliques, ni han demanat pas de genolls jeure embolcallades per un sudari de bardisses, ni molt menys veure’s sotmeses al que podríem pensar que respon a un ritu o culte funerari oficiat com a lloa poca-solta dedicada a no sé pas ben bé què en el cas que la persona responsable fos possible detectar-li la més mínima fiblada d’intel·ligència. D’acord amb aquest raonament, fàcilment podem imaginar al subjecte en qüestió ceremoniant el sepeli, amb el missal ronyós sostingut a les mans, encomanant la seva ànima sèptica a alguna divinitat demencial de la immundícia superlativa mentre llença allò que li ve de gust.

En el fons de tot plegat, a banda de l’incivisme que traspua l’abandonament de la nevera, o l’absència d’una consciència ecològica, hi ressona també la manca d’una estricta política mediambiental reflectida perfectament per la total inexistència de punts de recollida de plàstics en sectors rurals, és aquesta una mancança que no ajuda gens ni mica a pal·liar o a erradicar aquesta xacra dels plàstics. Quan res ens indigna i adquirim de manera maquinal el reflex de mirar cap a una altra banda ens sotmetem plenament a la jurisdicció de l’apatia i això ho he percebut cada cop que he trepitjat les nostres muntanyes.

Com a conclusió només m’agradaria assenyalar que un fondal insondable separa dos Mons confinats en extrems totalment oposats, als antípodes l’un de l’altre, dissociats sense opció possible per a la conciliació. Un erm abisme, immens i insuperable, s’obre entre aquell indigne material humà ocupat en invertir cadascuna de les capes de la seva existència en l’ociositat més perniciosa ornant la muntanya amb la seva merda. Potser es tracta d’algú que ha trobat en aquest gest la seva manera particular de fugir per un moment de les seves nímies tribulacions quotidianes. En qualsevol cas, estem davant d’un ésser que s’ha entregat a una vocació tant punible com vomitiva. En contraposició a aquest tarannà, just en el límit oposat, en l’altre extrem, ens ubiquem els indignats per aquest comportament: jo mateix i la resta de totes aquelles persones que gaudeixen de la natura sense deixar-hi cap mena d’empremta indeleble quan van a fer una passejada per aquest entorn nostre.