Winephoria: Planetes de Nin blanc 2018
És sense cap mena de dubte un dels vins més emocionants que he tastat darrerament. Un vi amb molta ànima doncs no s’acull merament i de manera limitant a l’esfera genèrica que etiqueta al vi com un simple consumible, sinó que, en virtut del seu potencial, capgira tal inèrcia. Ho testimoniem amb la seva degustació ja que entren en ebullició simultàniament una pluralitat d’emocions. Demostratiu de com acompleix aquesta reconversió conceptual és la seva expressió i de com aquesta s’articula perfectament ajustada al nostre ànim posant en escac les pors que ens emmenen i omplint de serenitat tot l’interval cronològic mitjancer entre el començament, just en el precís instant en el què llisca el vi per les parets de la copa, i el darrer moment amb el contingut ja exhaurit. Tanmateix posa en relleu que en el fruir de les seves particularitats aromàtiques s’hi troba plenament integrat el paisatge. Es mostra ters i persistent, amb un nas encès de nespra i nectarina el qual instants després olfactivament vira cap a notes d’escorça de cítrics. Igualment concentra records d’herbes com la sàlvia i el seu caràcter amargós, la farigola, fins i tot hi espurneja una nota d’herba dolça que em recorda al sweet grass (Hierochloe odorata).
El vi va obrint-se com les plomes iridiscents d’un paó al giravoltar la copa acostant-nos a continuació a altres famílies aromàtiques; en la seva meravellosa dispersió apareixen unes fulgurants notes especiades i resinoses com ara la de la nou moscada, les quals van debanant-se en boca i, és aquí, on es perpetuen tot recreant novament la identitat de la carinyena blanca, una varietat que acostumo a definir com ascètica i parsimoniosa. La seva complexitat queda patent a l’oferir igualment les aromes d’ametlles i un apunt de flors blanques, ambdues inflamen la copa al llarg de la suggerent evolució del vi a la qual ens convida a participar. Aquest blanc prioratí del Celler Nin Ortiz es fiança al paladar, gràcies a la tensió vibrant que declama a cada glopada. Profund en la seva puresa, d’acidesa esmolada com el traç radical i dominant d’un esbós expressionista. El que trobem en aquest Planetes de Nin blanc és el cas exemplar d’un vi inoblidable.
Sandy Denny “I’ve always kept a Unicorn”
Aquest és un excels àlbum recopilatori que m’agrada definir-lo com a captivador ja que crec que condensa en els seus solcs la plàcida successió de tots els efectes del magnetisme. Per a mi la música de Sandy Denny arrossega aquesta condició. Més crepuscular que no pas auroral, les cançons transcòrren cuallades de vida, tant de la que ateny a la cantant com aquella que l’oient infusiona. És un parany inevitable.
La menystinguda comercialment Sandy Denny fou una cantant incomparable i la seva música, mimetitzant el seu tarannà quotidià, defugia la vanitat dels flashos. Tan tràgica com desbordant de talent; dotada d’una veu encisadora que tant s’embolcallava d’aires folk com de pinzellades country o recollia antigues tonades irlandeses que ens fan pensar en boires i solitaris penya segats. Profunda i poética, les seves lletres exhalen hivern, foscor i soledat com imbuida per l’esperit de Charlotte Brönte, i la seva etèria veu ens subministra auditivament pictòriques descripcions que esbossen paisatges que em fan pensar, si se’m permet la llicència, en l’orfebreria descriptiva de Cormac Mcarthy. La Sandy Denny deslligada fa temps de The Strawbs, de Fairport Convention i Fotheringay ofereix aquí evocadores cançons en clau acústica que sintonitzen a la perfecció amb l’oient sobretot quan els nostres ànims s’arrosseguen. Cançons eclèctiques i totes elles prenyades de nostàlgia.
Deixa un comentari