search
top

Winephoria: Maçaners 2013

Tant en el cas del vi com en el cas de la música una de les fites que pretenen assolir és incidir en l’estat d’ànim amb la participació integral de la subjectivitat de l’oient o del tastador. Aquest sumoll no es redueix simplement a ser el prisma que vehicula la funció descriptiva que tot vi seriós aspira a hostatjar, sinó que encapsula un potencial simbòlic i una sorprenent capacitat per oferir un despertar emocional igualment significatiu. No limita el seu potencial en descabdellar la seva narrativa inherent en tant que és un producte enològic conformat per notes perceptibles que poden parlar-nos de les coordenades concretes de la seva procedència, de la varietat, dels sòls, del clima, de la vinificació, en definitiva en ser un reflex obvi de tot el que és tangible a escala organolèptica. Maçaners s’exercita i es recrea en la prerrogativa de contenir aquesta dialèctica dual: és concreció i dispersió, és l’al·legoria de la tensió entre el component sensitiu i el simbòlic sense fractura disjuntiva.

Posseeix un caràcter dinàmic: és gravitació. Aquest principi el trobem traduït dins de l’àmbit aromàtic de la mineralitat, en el cas que ens ocupa es concreta olfactivament en les notes terroses que ens evoquen les vinyes de Castelladral arrelades a sòls d’argiles vermelles plantades l’any 1920 i conduïdes en vas en orientació nord-est.

Un sumoll que es vesteix feréstec i intrigant en la seva evocació loquaç del cuir o un fons animal, en aquesta inclinació boscana també  s’inscriu cert matís floral com el del bruc d’hivern. El vi es reafirma en el seu connubi amb elements igualment terrenals en acollir el record de sotabosc i de les fruites silvestres tals com els aranyons, que en conjunció ofereixen un punyent aroma que reviu a cada flairada.

Aquest vi del Toni Carbó és, tanmateix, l’elevació, la ingravidesa del sumoll aèri estenent la seva vibrant acidesa, signe precursor de la projecció del beuratge en termes de longevitat. En l’anyada 2013 apareix menys impulsiva, ja domesticada, això sí, sempre imprevisible; el seu temprament ens agullona, ens insta a sucumbir a cert accés d’ansietat per tal que no puguem desvincular la copa de la nostra mà ni el degoteig del vi dels nostres llavis. La seva inclinació natural en mostrar obertament les notes especiades em segueix meravellant per molts sumolls que tasti, i aquestes, per altra banda, eixamplen la complexitat del beuratge. A més de trobar-nos davant d’un vi amb ressonàncies paisatgístiques, puix que destil·la un naturalisme que definiria d’en plein air, ens sumirà en un instant el qual semblarà supurant de megalomania de tal manera que ens constreny per cedir tot l’espai i atenció a les seves virtuts dominants. He gaudit d’un sumoll vinculat al Bages recomanat per a persones esgrogueïdes per la congestió intestinal derivada de l’entrega absoluta a la veneració tossuda dels il·lustres vins i varietas de l’altiplà interior i per altres esperits endolats per l’obcecada opacitat dels seus grises preferències.

Big Star

40D4B83C-A4FC-4D27-8DD4-21BECEB465C6

Big Star és la ingenuïtat i l’energia volàtil agregada a l’infortuni. En aquest #1 trobarem cançons efusives, consistents, de naturalesa pop. El gruix de les composicions que conformen l’àlbum s’emmarcaven dins del reclam definitori o tret patològic del gènere el qual exigia produir creacions per ser engolides fàcilment, productes immediatament digeribles. En el cas de la banda de Memphis, un dels trets a afegir a la matriu formal de la seva música, que tot just començava a alçar el vol, és que oferien una proposta que demanava tenir un ull posat en les instrumentacions i on no deixen cap dubte al voltant de l’enorme talent compositiu exhibit tant pel que fa en les estructuracions melòdiques dels temes, com respecte el nivell qualitatiu de les harmonies creades pel tàndem formidable Bell-Chilton.

A vegades el seu itinerari musical implica manifestar-se a través de riffs de guitarra més contundents i violents invocant uns Moby Grape però amb certa inclinació més pesarosa, portant una mica més enllà un matisat vessant rock inoculada segurament per la seva procedència, la ciutat que respirava Soul, Gospel i on nasqué el R&R, però que els era igualment inherent. En concordança amb els aires més extravertits que també concentra el disc descobrim ‘In the street’, una cançó dirigida per veus més incisives i agudes. Aquí potser cal aturar-nos per fer un incís sobre l’aportació vocal d’una de les ments creatives de la banda, la veu d’un inspiradíssim Chris Bell ens l’ofereix esmolada i estrident fins al punt que sembla rememorar a Robert Plant tot addicionant reminiscències psicodèliques.

En els temes que aplega aquest #1 es concatenen guitarres propulsives i d’altres que arpegien sensacions més fresques i serenes. Els seus temes no s’exhaureixen merament en el gaudi festiu, l’altre principi inherent de l’estil pop, sinó que en ella s’hi amaga un posicionament reflexiu. ‘The ballad of el Goodo’ arrossega cert regust a George Harrison, i és un tema captivador on el component emocional es deriva de la veu d’Alex Chilton, amb el deix inconfusible que ens evoca la de Roger Mcguinn dotada de suficients recursos expressius per tal que la cançó acabi infusionant el nostre ànim.

Podem percebre aquest disc inaugural dels Big Star amb tota la seva fondària emocional si som conscients de la poca fortuna que, a posteriori, va acompanyar el disc. Si pensem en la conjura funesta dels astres per minar tota opció d’èxit d’una banda i un àlbum que compendiava totes les virtuts per a triomfar acabarem per evocar els igualment malaurats Badfinger. Potser la resposta afectiva que desperten rau en aquesta paradoxa, en el desequilibri existent de manera ignorada entre allò què aspiraven a ser després de les valoracions positives formulades per una crítica enlluernada, i en contrast, allò que eren realment i que ho personificaven unes vendes paupèrrimes a conseqüència de la nul·la promoció discogràfica.

Hereus del pop dels seixanta buscaven perpetuar la projecció d’aquest estil al llarg de la dècada següent. Eren l’eclosió d’un esperit irrefrenable de sinceritat i puresa adolescent farcida de clarobscurs i contradiccions, fins i tot d’autoengany. Potser no posseïen l’espurna definitiva de la genialitat ni assoliren, en el seu moment, una energia vital suficientment ferma per tal que sedimentés perpetuant el seu encís i influint en el tarannà d’una generació obnubilada amb les sonoritats dels The Byrds i les bandes britániques com els Kinks. Però van oferir un disc d’escolta obligada tal com van assenyalar en el seu moment publicacions com la Rolling Stone.

Hi havia honestedat i puresa en la seva música i prou substrat simbòlic per aglutinar el sentir i l’emotivitat de la joventut americana. En aquest context ‘Thirteen’ ens entendreix replegada en la seva constitució formal en cert aire tímid i desvergonyit, fins i tot amb un component fosc immiscit. Aquests elements  encapsulen un enorme potencial emotiu accentuat per la veu d’Alex Chilton la qual envolta aquesta gran cançó. De projecció més expansiva i baladrera és ‘Don’t lie to me’ fonamentada per una inconfusible base rock. És incomprensible escoltar tota la secció final de l’àlbum com l’enorme ‘Give me another chance’, abillada d’una monolítica aflicció cohesionant unes plàcides guitarres i una veu melangiosa i penetrant, ‘Try again’ amb el regust del ‘Isn’t it a pity’ del All things must pass de George Harrison, o ‘Watch the sunrise’, i no entregar-se amb un posat de genuflexió a la proposta musical de Big Star. És com no sentir-se descoratjat, colpit per la plètora de sentiments que aplega ‘I’m the cosmos’, el testament visceral de Chris Bell oficiat des d’una voluntat de rebelar-se contra el descontentament i la frustració que tenyia la seva vida i ho fa parlant amb una profunditat esglaiadora.

El resultat de la publicació de #1 va ser el desengany, l’arraconament en un vèrtex d’incomprensió d’uns músics dolorosament frustrats que es van veure desheretats d’aquella plenitud a nivell artístic que consideràven que era a tocar dels dits, que semblava a punt de consumar-se ja que el valor de les cançons així ho feien preveure. Malgrat l’alt nivell exhibit en els àlbums següents com el soberbi Radio City o el maltractat Third/Sister Lovers, ja sense un periclitat Chris Bell, el seu reconeixement va quedar en mans de la posteritat. Amb el pas del temps i a expenses de la seva qualitat indiscutible, es convertí en una de les bandes més influents, i les seves cançons, juntament amb la portada icònica, el reconeixible esgrafiat refulgent, han acabat per integrar-se, alleugerits o desguarnits de la recança pretèrita, com un estel permanent en el firmament dels grans àlbums dels 70.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top