search
top

Winephoria: Areny 2016

Amb més o menys assiduïtat ens constreny la necessitat, sovint sobtada i sorprenent, de captar el passat, d’anar a la seva recerca quan ens sobrevé un estímul concret que inevitablement l’invoca. Però per molt que aguditzem els sentits i malgrat que tot el que ens envolta és fecund en exercir de precursor de la cinètica que estimula els records, és l’arbitrarietat, anant de la mà de la voluntat capriciosa i mudable, qui ordeix la circumstància en què es gesta i s’aclareix l’episodi de recordança.

És extraordinari quan aquesta temptativa breu, fortuïta i inconscient, de reinserció d’una vivència pretèrita ve a topar-se amb nosaltres de la mà d’un indret o d’un soroll que en absolut encarna explícitament o està vinculat de cap manera a l’episodi biogràfic que detona.

Quan succeeix aquella fogonada imprevista derivada d’una impressió determinada amb la qual el record precís s’obre pas seguint la tutela d’aquell instant inversemblant que de cop s’orna amb aquesta resurrecció, és un moment totalment deslliurat de l’obligatorietat de passar pel tamís de la intel·ligència, sembla talment que franqueja les barreres del temps per interrogar-nos, per xiuxiuejar-nos els nostres secrets mostrant-se enllaçat fortament a la nostra intimitat i a la nostra vocació d’entrega submisa a la nostàlgia ofrenant una deliciosa desfilada de remembrances.

Aquest moment de claredat en el qual irromp d’improvís la permeabilitat sobtada de la memòria, i ho fa alliberada del jou de la consciència, es deu únicament a l’atzar. 

Estem en mans de certes impressions inconsistents, les quals ens pentinen com de passada. Poden ser una remor llunyana, una aroma fugissera, l’esclat tebi contra el rostre del sol immiscint-se entre les branques distretes en la seva pugna embullada. De vegades ordinaris exteriors ens cerquen amb una diàfana voluntat d’estimular-nos i transcendir la seva concreció despullada d’atractius emprant el recurs de la suggestió a través de l’orquestració sinestèsica, activant en nosaltres una via cognitiva alternativa a l’estímul visual. Com a exemple de tota aquesta idea que intento transmetre m’agrada pensar en aquell corriol que freqüento de forma rutinària el qual, dins de la meva ment, ja s’ha consolidat com l’indret natural on cada cop que el trepitgi em retrobaré amb les particularitats del vi de sumoll d’en David Lluch.

L‘Areny es conserva immortal, difós de manera fascinant en aquell viarany estret que ascendeix esventrat de reguerots; la seva ascensió agresta culmina en un revolt esglaonat i tota la senda discorre flanquejada per dipòsits de pissarra en forma de talussos fràgils de llicorella, els quals amalgamats per argiles transigeixen parament avall, per efecte, per una banda de la condició precària que els infon trobar-se a mercè de l’erosió provocada per la pineda que hi arrela el damunt i per l’altra per manament de l’esquistositat que configura la seva morfologia laminada. Passat aquest punt la vegetació es densifica creant un passadís ombrívol, una fresca obaga farcida de cireres de betlem, de les refulgents campanetes aglutinades en ramells del bruc, les falgueres omnipresents engalanant els vorals, l’atofada molsa on s’emmandreix la fullaraca, les arrels que esquincen l’humit sotabosc ennegrit per l’humus i que talment de lluny semblen els aspres intestins sorgint de la terra eviscerada per efecte de l’escorrentia. Tal com he dit, tot plegat desperta els records del vi de sumoll. Són els pins vençuts per les ventades els quals sembren un tapís d’agulles de pinassa que em retrotreuen a la punyent acidesa del vi; l’aspror clivellada de l’escorça amen de les esferes granelludes refulgents dels fruits de l’arbocer madurs són el tacte de l’Areny.

El paisatge és un mirall que de vegades reflecteix les irremeiables condicions que defineixen el tipus d’humans que som. Quan aquest s’acompanya del silenci i se’ns entrega sublimat per efecte de la soledat, aleshores s’obre la possibilitat d’escodrinyar en un efímer segon el referent evocat. Un punt geogràfic es converteix en emblema inesborrable d’un instant íntim i les reminiscències del fet viscut que sorgeix a efectes d’aquest exercici de reciprocitat sensorial és allò que s’abraona per redimir-nos de la captivitat del temps i ho fa d’una manera similar a com actua el vi. L’empremta empírica del paisatge concerta unes ressonàncies vivencials importades un cop ha espargit el seu encís.

La decisió d’elaborar  un vi negre de sumoll va portar en David a fer-se amb la producció una petita parcel·la de vinyes supervivents d’aquesta varietat de setanta anys arrelades a sòls argilocalcàris, ubicada a cavall entre el Vendrell i Valls, en un emplaçament que ben poc té a veure amb paisatges pastorals idíl·lics. El sumoll conduït en vas és veremat curosament a mà. Se li practica una maceració prefermentativa en fred per tal d’extreure una major quantitat d’aromes primaris i com ha resultat obtenim un sumoll de grau alcohòlic moderat del què una part rebrà un lleuger pas per fusta de roure francès de primer any (4 mesos) i la resta reposa en dipòsits d’inoxidable. En David, per aquest vi de petita producció, busca l’expressió varietal per damunt de tot i defuig l’ús excessivament invasiu del roure. 

En el cas de l’Areny 2016 he  tingut ocasió de seguir de ben a prop la seva evolució. En un primer moment el vaig tastar a finals de maig de 2017 per tal d’elaborar-ne una fitxa a petició del mateix elaborsdor.. Vaig descobrir un vi d’electritzant vitalitat fruit de la vibrant acidesa amb què està dotada la varietat. Audaç i franc a l’olfacte rubrica en una primera flairada les notes afruitades, entre les quals destaquen les cireres i els gerds, vívides notes florals d’iris, flor que pregona la seva complexió aromàtica vinclant accents de fusta, amb records de maduixa i violeta. Expressiu, aquest vi transcendeix la subtilesa inicial amb les aromes de matollar mediterrani on hi distingim les notes resinoses que evoquen el llentiscle, l’espígol i tanmateix les anisades. També hi descobrim una fina aspror mineral que recorda les argiles. La seva grata i afectiva eloqüència igualment es desenvolupa en boca amb una subtil càrrega tànnica atorgada per la criança en roure francès que el converteix en un vi accessible i efusiu que subtilment manifesta notes especiades, d’arrel. En definitiva, un sumoll amb personalitat, definit per la varietat, equilibrat, estructurat, de considerable persistència en boca amb una acidesa ferma i molt gastronòmic.

Ara a començaments de febrer de 2020 aquest monovarietal conserva l’eix definitori d’un sumoll que ens continua transmetent el seu persistent aire boscà abraçat a una acidesa irredempta que estimula el seu tarannà procaç. El seu nervi indòmit l’acosta al caràcter dels negres de Poulsard de la zona vinícola de Pupillin, i igualment sembla basar-se en aquest vi de l’Arbois en mostrar un to aromàtic tènue que defineixo com salvatge. 

Hi vaig apreciar un rerefons de cireres, a continuació, l’escorça d’aranja s’obria pas gràcies a la força expressiva amb la que es manifestava i induia a revelar-se altres notes igualment vinclades als tons cítrics: el vi desplegava ara una nota feble de tarongina. També hi destacava olfactivament la infusió d’herbes de garriga amb certa tendència a virar cap a matisos florals. El seu perfil aromàtic aportava a continuació un apunt dolç de cacau, i fins i tot vaig percebre cert caràcter intrigant al percebre allò què em semblà la nota de safrà la qual potser ho recorda a raó del ric mosaic de compostos volàtils que la integren aromàticament: l’aroma d’aranja o el record de resina de pi. En nas és gràcil i estilitzat, les aromes leviten per afermar-se al cervell. En boca és  dinàmic i precís.

El vi és el fil conductor que permet conjugar els, almenys, tres perfils que en David Lluch desenvolupa amb coratge per tal de poder oferir-nos els dos beuratges que, ara com ara, conformen el seu catàleg. La seva aventura vinícola al capdavant de L’Areny,i del seu més que interessant blanc ‘Brugent’, l’ha empès a convertir-se en recol·lector, elaborador i comercial.

Com a ideòleg dels seus vins es mostra allunyat de les fluctuacions estilístiques moltes vegades perverteixen aquest producte i de les volubles demandes del mercat. En David ha apostat pel sumoll per elaborar un beuratge atractiu que amaga un gran potencial. Un vi curosament elaborat amb el propòsit de mostrar la varietat i d’entendre l’essència d’aquesta.

Les sensacions revestides amb la matèria dels records s’il·luminen d’improvís enceses en aquest cas pel regust de les hores viscudes amb el vi Areny servit en la copa.

Guy Clark, Old Number 1

La biografia de Guy Clark ens descobreix un altre geni a l’ombra. La seva narrativa abraça la ironia i el sarcasme. El marc on es desenvolupen les seves cançons és el del paisatge de les idiosincràsies anodines i les afliccions ordinàries, de tot això es nodreix el seu talent poètic. Capta les nímies absurditats que s’integren en les nostres vides com a elements plens de significat i en fa una eloqüent i evocadora poesia. S’inspira en “Restaurants de carretera, ampolles buides i la resplendor de cigarrets inhalats als porxos de davant”. Històries americanes de cors flagel·lats per amors inconstants, d’ànimes itinerants obrint-se pas per les carreteres polsegoses del sud on hi desfilen figures paternes proscrites, submises als capricis d’una petaca plena de bourbon barat, drames tots ells, sense excloure de vegades cert toc humorístic o de sàtira, envernissats per una pàtina de nostàlgia. El mateix sentiment de lluita per perpetuar el passat, l’anhel de reviure moments que ja pertanyen al domini del què ja no existeix, amb precisió  això és el què ens inocula l’enorme ‘that old time feeling’, la qual, en escoltar-la fa que inevitablement pensem en el gran Towness Van Zant i fins i tot en John Prine.

3C98E8FD-E555-445A-B15F-6297E3A402EB

Old Number 1 és un dels més grans àlbums del country subversiu. El descobrim impregnat d’aires folk i dels estatuts del gènere outlaw doncs banda dels embelliments austers de la seva guitarra també s’acompanya de certa voluntat d’insurgència contra l’encotillat i encarcarat country secular de Nashville. Guy Clark va ser ‘el rei dels trobadors de Texas’ segons el New York Times però no va ser una estrella del gènere perquè no posseïa els requeriments vocals indispensables per tal empresa però el seu lirisme quedava fora de qualsevol qüestionament.

L’àlbum inaugural de Guy Clark va ser editat l’any 1975 i aquest exemplifica l’actitud obertament reflexiva i eloqüent d’un cantautor sublim. Està integrat per temes immortals entre els quals destaco la lacerant sobrietat amb què narra una història d’amistat en l’emblemàtica i autobiogràfica ’desperados waitin’ for a train’ al·ludint la relació confraternal amb la parella de la seva àvia. La seva veu no era potser prodigiosa i feridora com la del seu amic Mickey Newbury, atès que aquesta posseïa un timbre massa nasal i marcada de certa rudesa, però destil·la la mateixa sinceritat captivadora i subjugant; Al llarg de les cançons que entrega el disc la veu ressona càlida i sens dubte efectiva per transportar-nos a un univers narratiu concorregut de camins escombrats per l’escalfor mordent d’un sol, el qual amb el seu alè deformant, esgrafia uns vapors trèmuls que es desprenen irreals d’un asfalt poblat de rodamons que per la seva sort podem definir, basant-nos en les teories de Ficino, com a mercurialistes (pobres empesos a l’acte de pidolar regits per la mateixa sort que experimenta un planeta àrid i marcit com ho és mercuri). Rumbs trepitjats per passes errants emeses per perdedors, per jugadors empedreïts desnonats del confort de la fortuna, o simplement per éssers ferits a mans de les inclemències destructives de la vida. Ens insta a conèixer tota una platea de personalitats confuses i ens retrata a personatges desnonats de l’abrigall de serenitat que confereixen les vides acomodades deutores de la cara amable del somni americà.

Adquireix un gran pes en les cançons l’ús de la metàfora la qual vehicula la creativitat expressiva de l’autor malgrat que de vegades faci certes concessions al sentimentalisme. 

El disc es desgrana en poemes que comprenen retalls autobiogràfics ‘Texas 1947’ és l’analogia del pas del temps indeturable i vertiginós, ‘LA freeway’ narra la necessitat vital de deserció i fugida d’una societat asfixiant i homicida. ‘She ain’t going nowhere’ retrata la impossibilitat de prorrogar per més temps una relació opressiva. És un disc plàcid, tan poètic com poderós pel que fa a el contingut narratiu. ‘Instant coffee blues’ i el tan cinematogràfic desencís que arrossega la matinada quan amb la seva arribada impregna dos cors solitaris refugiats l’un en altre; entregats a una abraçada apassionada al llarg de les hores nocturnes. Guy Clark s’infiltra en la nostra esfera romàntica per abocar-hi una cançó d’amor i d’entrega com ho és ‘Like a coat from the cold’. 

Coneixedor excepcional de les fortunes i desventures que commocionen el nostre ànim i esperit, Guy Clark en les seves cançons hi fa desfilar la comitiva integral de la fragilitat humana, trobem homes i dones que corren esgarriats i ungits d’autoindulgència cap a nous infortunis. Old Number 1 mereix dedicar-li tantes ampolles d’Areny com requereixi doncs entre ells es dispensen de forma recíproca la llum adient.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top