Winephoria: Expressió 2008
La seqüència de sensacions que s’amunteguen en la ment de l’homo clausus en interpretar allò que ha abocat en la seva copa de vi és un excés homogeni d’aromes que l’ungeixen d’una exquisit sensació de llibertat. És l’instant en què torna a apropiar-se d’aquest dret. Penetra, copa en mà, per la porta d’una fugissera aparença de vulneració d’aquesta situació actual de reclusió. El vi estén una sonda optimista entre les seves virtuts i la nostra existència
L’Expressió 2008 del celler Can Sais va propiciar-me aquesta experiència en convertir-se en la divisa que em connectà amb l’Empordà, i per tant amb l’exterior. És un vi que podem entendre com arriscat en establir nexes òbviament problemàtics com ho són associar la garnatxa amb la manca en l’ús del sulfurós prescrit pel decàleg que guia i defineix els vins anomenats ‘naturals’. Aquesta garnatxa defensa fermament, amb convicció aquesta condició seva crispant aquelles directrius tècniques que asseveren la contraindicació de certes pràctiques enològiques precisament pel caràcter oxidatiu de la varietat.
L’anyada 2008 presenta una magnífica evolució exhibint un mostrari significatiu de tot el que ens pot dir una gran garnatxa de l’Empordà. És d’un color teula lleugerament tèrbol en consonància amb la seva edat i vinificació poc intervencionista. S’expressa concís, honest i veritable; dotat de l’indefectible seguretat que atorga la maduresa.
Un florit i profús planter d’aromes va desgranant-se on hi trobem el record remot de la taronja sanguina sustentat per un farcell d’herbes aromàtiques assecades a les quals s’hi afegeix la panera de fruita seca, tanmateix no es demora gaire en fer acte de presència la dolçor terrosa del garrofer com una altra nota descriptiva del vi. Senyal irrecusable del seu pas per fusta és la presència d’espècies com el cacau o el tabac. En boca, en el ressò retronasal despunten la canyella i el kirsch. Dins dels marges sensorials que acoten aquest vi hi trobem uns tanins elegants, amb tensió. Els trets definitoris en boca que caracteritzen aquest producte nascut a Vall-Llobrega gràcies a la feina d’aleshores enòloga del celler, Marta Arenas, i els quals s’acoblen harmònicament, són la seva rodonesa i la seva prolongació; mesurat i elegant; permamentment dotat de la vellutada calidesa de la garnatxa.
De la mateixa manera com succeeix quan decidim assaborir un vi, per a Patsy Cline era de summa transcendència establir un lligam emocional amb allò que cantava. Era una condició inherent a les seves necessitats creatives i interpretatives. Transitava per històries alienes que entonava amb impavidesa, tot i la seva entrega emocional. La seva veu de contralt es revestia d’una gran expressivitat i quedava prosternada al servei d’una iconografia musical la qual descobrim farcida de desamor. Les seves cançons són exquisits planys disciplinats. Patsy Cline a banda de narrar cròniques d’amor enllaçant cors ultratjats i les ombres del despit, també se servia d’aquestes per diluir-hi els seus abatiments i així simbòlicament hi infonia, i tanmateix purgava, el seu tortuós bagatge sentimental. A partir d’aquest principi constant conforma i fixa un repertori monolític ornat per una instrumentació ensucrada que permetia amorosir la infiltració del country en els ambients cosmopolites, més dúctils i oberts. No podia ser d’una altra manera doncs la producció estava en mans d’Owen Bradley, l’instigador d’aquesta nova deriva de l’estil country i artífex del so de Loretta Lynn, Kitty Wells o Brenda Lee. Amb ell de la mà, a partir de 1960, s’enceta l’etapa on comencen a florir els seus èxits com I Fall to Pieces, Crazy o Sweet Dreams. El cançoner de Patsy Cline el rubricaven insignes autors del gremi com Willie Nelson, Hank Cochran, Carl Perkins, Don Gibson o Mel Tillis.
Aquesta compilació ens obre la porta a conèixer profusament l’efímera i tràgica carrera d’aquesta cantant nord-americana. Com a dada més morbosa és de rebut assenyalar que va morir d’accident aeronautic a l’edat de trenta anys juntament amb Cowboy Copas i Hawkshaw Hawkins. Reiterativa manera de morir aquesta, ja que seguint el mateix modus moriendi també va expirar poc temps després Jim Reeves, tal com amb anterioritat ho havien fet Buddy Holly i Ritchie Valens. La mortal proliferació de sinistres relacionats amb artefactes voladors convertia a l’avioneta en un vehicle patibulari a mercè d’alguna obscura confabulació tramada contra el món de la música.
Quan gaudim de la música de Patsy Cline sembla que exhumem cert entusiasme del ventre de les causes perdudes que ens narren les seves cançons, per automàticament entregar-nos-hi, tal com fa ella quan dedica a nodrir-se del seu propi despit. Un cop arribada a un punt en què aquest li és insuficient per excel·lir el seu art, busca capbussar-se, i entregar-se captiva, als forans turments del cor, s’apropia d’ells aconseguint la projecció exponencial d’aquesta aflicció concentrada, multiplicada per cent gràcies a la seva veu. En definitiva en aquest “Sweet Dreams: her complete Decca masters” (2010) trobarem un repertori de cançons sotmeses a afliccions passionals en congruència amb la seva pròpia biografia.
Deixa un comentari