search
top

Winephoria: Braó 2009

Si tracéssim una jerarquia dels exercicis més fructuosos i estimulants en l’àmbit anímic, estic plenament convençut que entre les cinc primeres posicions, al meu entendre, s’hi ubicaria el viatge. La sacsejada emocional que invoca transitar i embeure’ns de llocs inèdits, tal com deia Montaigne: ens manté desperts.

En condicions normals de desinhibida obertura social, lliure passejada i en ple ús de les nostres facultats naturals i disposicions adquirides per emprendre l’aventura del viatge, només ens mancaria l’esperit espontani en la tria del destí i, sense més dilació, emprendre la marxa. Ara bé, quan per circumstàncies com les de l’estat de confinament que ara vivim no se’ns permet prestar-nos al moviment ni invertir la nostra mirada en saciar-nos de vistes exteriors que llisquen imprecises des de la finestra a mercè de l’inèrcia del viatge, aleshores hem d’esprémer l’enginy per tal de trobar altres fórmules eficaces per a suplir aquest propòsit, i de pas suavitzar els accessos de por que ens nuen la gola.

És sabut universalment que podem confrontar els efectes psicològics de la clausura gràcies a la versatilitat de la literatura, malgrat la predisposició que exigeix en termes de concentració. Per a personalitats menys habituades a fixar les pupil·les en resseguir frases se’ls podria prescriure una teràpia a base de sostingudes mirades a l’exterior a través de l’òptica restringida que ofereix la finestra.

A banda del breu i insignificant viatge que implica el recorregut fins al rebost, i tenint com a   mateix denominador comú sentir-se viure enmig de la reclusió, altres accions succedànies del viatge que permeabilitzen l’obertura a aquest poden ser el deglutir incessant de tisanes, sí, sí, aquelles amb reminiscències de la hereditària farmacopea d’urgències de les àvies basades en la vasta riquesa sapiencial dels ancestres, que a banda de les seves propietats validades per afeblir l’angoixa i l’ansietat generades per les circumstàncies que ens ocupen, també hi ressonen, sense voler però sense poder-ho evitar, confidències íntimes com ara els flaixos de nostàlgia que vénen de la mà dels vapors de les infusions i que restitueixen aquells estadis previs a l’edat adulta i les remembrances d’aquells tremolins imbuïts per la febre o tanmateix ens remeten tornar a sentir aquell pesant cobertor conformat de mantes multiplicades que ens allitaven immobilitzant-nos.

Partint de la necessitat de revalorar productes dels quals ens podem proveir fàcilment i que concentrin la feliç sensació de viatjar, descobrirem inspirades possibilitats de fugida igualment empreses des de la frustració, en altres plaents subterfugis com ara el vi, una alternativa menys carregosa i de càrrega intelectual més lleugera, pel profà de l’hàbit de la lectura. 

Posseeix potser una habilitat més limitada en aquest afer de viatjar sense moure’ns de casa que no pas la literatura però n’és una transcripció més lúdica. En qualsevol cas, una opció no ha d’excloure l’altra, ja que poden ser recursos complementaris.

Amb el propòsit de transcendir l’afebliment insondable que endossa el suplici de les quatre parets, factor arquitectònic determinant que fa factible l’enclaustrament, podem nodrir-nos de noves experiències peregrinant per les suggestions que exhala un Montsant nascut amb un peu a Capçanes i un altre a Marçà.

Cadascú com individu acull i conserva un túmul conformat per viatges passats; estratificat pels records singulars generats per efecte de l’experiència d’aquests i que s’arrenglen, o més aviat s’apilen obeint l’ordre basat en la importància experiencial que rep cadascun d’aquests, puix la resolució del nostre arbitri determina a quin específicament se li atorga el benefici d’abocar-hi la nostra veneració particular. Coronant tota la suma de records amassats de paisatges trobarem aquell de l’influx del qual no podrem deslliurar-nos de per vida.

Les pàgines de la memòria ocupades pel fardell dels viatges es ressolen en una progressió de vivències i instantànies que recullen la seva essència íntima, proclamen la llibertat i ens recorden la necessitat de posposar els dictats de l’experiència rutinària. Ara més que mai.

Totes les capacitats del vi per transportar-nos es troben a la perfecció en el vi de l’Albert Jané. És imperatiu alimentar el vi amb experiències viscudes per tal d’assolir una experiència completa i que el vi esdevingui l’excipient soluble on dissoldre les coordenades i el paisatge d’on prové. En cas concret del Braó he descobert que era capaç de conduir el diàleg amb el record per instaurar una altra vegada aquelles estampes viscudes, aparentment arraconades en les lleixes més remotes dins de la biblioteca dels nostres periples.

Tanmateix s’estableix un acord tàcit per vulnerar la segregació espacial que separa unes memòries del present actiu escenificat per l’olfacció de la copa. Ja que estem encadenats a la tendència de rellegir i reviure valors del nostre passat com ara els viatges i per aquest motiu no és d’estranyar el retrobament amb el record d’haver trepitjat anys enrera espais específics de la zona del Montsant.

L’evocació d’aquella estada ha despuntat de manera notòria, podent-li distingir clarament el rastre de la seva narració a raó del tast del Braó 2009.

En definitiva m’he descobert entregat al doble exercici de gaudir d’un vi que a banda de ser quelcom agradable i reconstituent que llisca gola avall, també inspira el retrobament amb aquell viatge que a peu vaig fer pels escenaris que acullen la llegenda del Carrasclet. I no es tracta pas d’un record que revifa encarnant-se en un rònec i fred fantasma sinó que les imatges reviscolen vívides i s’encaminen per retrobar-me amb velles sensacions com ara l’aspror que determina la serra de Llaberia. 

L’execució meravellosa de les aptituds de la memòria comporta la resurrecció dels torrents i corriols intrincats que desemboquen en les espatlles dels cingles tabulars i les balconades alteroses tenyides de colors canviants a mercè dels miracles de les hores del dia i les llums convingudes per a cada estació, produint un efecte determinat: acoloreixen la seva rudesa calcària. Mentre transcórrer aquest breu despertar la serra magnètica torna a irradiar el seu agrest atractiu suavitzant la duresa de la reclusió.

Íntegre i lleial s’enuncia aquest Braó 2009. S’aferma en allò que expressa, els talents del Montsant; assaboreixo l’exuberant fruita negra madura guarnida d’alenades balsàmiques; un recull del sotabosc de brolles de romaní i de matollar de garrigues, prevalen les notes especiades per damunt de les empireumàtiques de cafè. Carinyena i garnatxa de vinyes velles sense volubilitat, vigoroses en la seva expressió varietal, de magnífica concentració, es complementen intencionalment per oferir un beuratge coratjós i permanent. Vinçat per un taní sedós, elegant. No ens calen més dades per adonar-nos que estem davant d’un gran vi. Potser un acostament superflu basat en la mera valoració visual del vi podria fer-nos pensar que aquest Braó s’adscriu als preceptes dels vins negres de tall modern definits per una evident concentració lligada a una identitat exemplarment insípida per l’abús invasiu de la fusta, un més dels productes estilitzats mancats de veracitat, una referència més dels exsangües vins d’hivernacle. En absolut.

Deixant de banda dicotomies estructurals que separen les diferents concepcions del vi, un altre efecte que desprèn d’aquest vi de l’Acústic Celler és igualment és el de deslliurar-nos al seu encís; tal és la seva capacitat de capturar-nos que no ens queda cal altre remei que sucumbir dòcilment a ell. En el primer glop ja quedarem absolutament convençuts del fet que amb la decisió d’obrir aquesta ampolla hem triat el millor dels camins, el més magnífic dels destins.

EC41BE64-DF7D-4AEA-8B0A-D3928F1873FE

Gordon Lightfoot ‘Songbook

Personatge poc reconegut en les nostres contrades en les quals han sembrat més reconeixement altres insignes cantautors com Dylan. Amb tota seguretat puc afirmar que tota la coneixença que es pugui tenir sobre el seu estil i esforç creatiu es redueix a una infame i estèril versió dance del ‘if you could read my mind’ servida com banda sonora de l’igualment prescindible pel·lícula ’54’ (studio 54) estrenada allà a finals dels anys noranta. Sense entrar en la dissecció total del film, aquest es pot resumir com una premeditada concessió comercial al públic gai. Ni tan sols arriba a ser una lloa al servei de nostàlgia en la seva pretensió de celebrar l’esperit d’un local basat en la inhalació compulsiva de la pols blanca i cristal·lina, ni una ègloga mancada de l’ambient camperol sobre el romanticisme transitori gaudit a peu dret en els urinaris nascut sota els efectes dels llums de discoteca entre les boles de mirall i la sudoració, potser s’acosta a ser una proclama simple del gastat Carpe Diem codificat a partir de la gesticulació grupal absurda pròpia de qualsevol nightclub que es preui.

Gordon Lightfoot és un intèrpret d’origen canadenc que va optar per establir diàlegs directes tant amb el folk com amb el country per convertir-se, després d’una prolífica carrera al llarg dels setanta, en una de les figures més respectades de l’estil.

El predomini de la veu i la guitarra són els mitjans que l’autor tria per delimitar i per comunicar la seva proposta musical sense caure en els artificis d’acompanyaments orquestrals massa intrusius.

Segons apunta ell mateix els seus primers temes gravats a Nashville l’any 1962 com ‘(Remember me) I’m the one’, acompanyat per músics de sessió mostraven un estil que barrejava Jim Reeves i Pat Boone, i que marcaven un camí estilístic en el qual no creia i no li albirava continuitat. La seva evolució musical agafarà una deriva diferent puix la mentalitat s’inclinava per fer-se un lloc com cantautor i l’orientava a emprendre la ruta que traçava el revival folk dels anys seixanta.

A través de les seves interpretacions se’ns descriu com una persona tímida, reservada de vegades i d’altres s’entrega a accessos d’autocrítica no exempta de certa comicitat, ha signat l’autoria de cançons meravelloses, composicions altament descriptives com ‘Early morning Rain’, ‘For lovin’ me’, narra el declivi irremeiable d’una relació ‘the last time i saw her’, ‘Sundown’ repren el tema sentimental abordant l’ombra de la infidelitat. Totes elles recollides, juntament amb moltíssimes d’altres, en aquest exhaustiu recull del repertori de Gordon Lightfoot. Aquest recull ens situa com a testimonis de doloroses monografies sobre naufragis amorosos com ‘If you could read my mind’, en aquest lied modern on trasllueix alguna de les dinàmiques afectives que emmenen l’ànima del cantautor, a mode autobiogràfic retrata la fractura del seu matrimoni, o naufragis literals com el que narra ‘the wreck of Edmund Fitzgerald’. ‘Seven Island Suite’ una meravellosa crida al retorn a la natura per sanar-nos del tedi i les rutines, igualment evocadora és ‘Song for a winter’s night’, la invitació al viatge que compren ‘The mountain and Maryann’, la sublim tendresa de ‘Softly’ o ‘Beautiful’ ens emplacen a delectar-nos a partir d’una majestuosa veu de nous versos que irradien el mateix esquinçament emocional, el mateix cor esboldregat tractat en altres moments musicals.

Ens hem de deixar impel·lir voluntariosament per aquest recull de cançons i permetre que la fàcilment exportable a la imaginació humana poètica evocadora, melodramàtica. De vegades transida, de Gordon Lightfoot s’infiltri en nosaltres amb tota la seva intensitat perquè d’aquesta manera acudirà recíprocament tot el seu món escortat per un seguici melòdic ebri de meravellosos detalls.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top