search
top

Abadal Mandó

Sabem què és allò que determinarà la viabilitat d’una varietat residual, pràcticament inèdita, per tal que esdevingui un producte capaç d’encapsular aquest complex teòric, la relació entre varietat-paisatge? La resposta crec que està en mans d’un factor el qual sovint queda en un punt cec diluït sense pena ni glòria entre les dinàmiques habituals dels grans cellers.

‘La Creativitat’

La inquieta propensió a la creativitat es veu fonamentada per una disposició íntima i voluntària que persegueix metamorfosejar allò que s’ha assenyalat prèviament com a objectiu. En el desenvolupament d’aquest procés l’escissió s’immisceix de manera determinant, com una necessitat indefectible. No se m’acut res més precís per il·lustrar aquests principis que la figura de Miquel Palau i la meritòria reinterpretació dels valors vinícoles del Bages que ha fet mitjançant la intensa prospecció, en l’actualment, distant i extraviada riquesa varietal que hostatjava la zona a les acaballes del s. XIX.

La translació de l’impuls creatiu des del seu àmbit natural més associat, per exemple, a les arts plàstiques o la literatura fins a  configurar-se de manera perceptible en el cas concret dels ‘vins hipotètics’ d’Abadal, rau a definir emocions concretes a partir de varietats capaces de copsar el paisatge. Aquest trajecte emocionant exigeix sobretot trencar convencions, transcendir les rònegues prescripcions sobre les inconveniències o ineptituds de gestar vins monovarietals, i demés prejudicis condicionalts per les limitacions tècniques d’aleshores, a partir de raïms com el mandó, el garnatxot, el fumat, el punxó fort, el trobat.

De moment, ara com ara, a falta de més microvinificacions i tastos analítics a peu de dipòsit per obtenir resultats conclusius prou engrescadors, ens hem de conformar amb vins com el fantàstic monovarietal de mandó que ens ofereix Abadal.

Dins de la copa hi trobarem el resultant de la recuperació d’unes vinyes iniciada pel celler fa quinze anys;  hi vessarem un vi del qual s’ha volgut captar la seva expressió varietal jugant amb àmfores i fustes; un beuratge que ha transitat pel mateix camí en què abans ho feren els interessantíssims “vins de xoc” (denominació encunyada en base al caràcter transgressor latent) o vins experimentals els quals aplega el nom de Paisatges 1883 (sumoll vinificat en blanc de noirs, el vi de tina de Mas Arboset elaborat de forma ancestral barrejant una desena de varietats dins la tina de pedra, o el vi de mandó) que ha elaborat com enòleg d’Abadal. Algun dels Paisatges 1883 suposen elaboracions impensables per aquells avantpassats dedicats a fer bullir el vi dins els bocois, a cremar el lluquet i vendre’l a petricons, però ara em serveixen per exposar exemples clars de la presència perceptible de personalitats excepcionals absolutament confirmada i tangible en el cas concret d’en Miquel i la càrrega encoratjadora que encapçala, una tasca la seva, que recollia el relleu a mans de Joan Soler, un altre enamorat de l’ampli catàleg varietal, del vastíssim patrimoni escampat per Súria, Cardona, Navàs, etc., i que com en Miquel busca donar una altra dimensió a la tipicitat d’un Bages encoratjat pel valor dels vins de picapoll tant pel que fa a la seva versió blanca com negre.

La seva empenta admirable per ‘domesticar’ i aprofundir en la coneixença de varietats locals del Bages presents fins que van caure en el silenci aspre del desús quan van adquirir un valor preponderant les supervivents sumoll i picapoll (la mandó s’inclourà en llistat de les varietats més generalitzades al 1929) descriminant la resta a mà de la selecció natural, en el període de màxima esplendor d’un vinyar excels en termes de riquesa varietal entre els anys 1883-1889; pervivien arrapades sumolls i picapolls amb altres varietats com ara el punxó fort, el garnatxot, el cua sec, el calop, la martorella, el caixal de llop, la malvasia fumada, el grumet, trobat blanc, grec, carrega-rucs, sant jaume, sant joan, salzenc, aramón francès, blanquet, monestrell, la cua de moltó, lladoner, pansera, terrassenc, negrelló, trepats (bartrola) i malvasies (fumada, de Balsareny, de Manresa, de Navàs).

És ben sabut que la mandó nasqué a partir del creuament a partir d’un dels progenitors més prolífics a nivell peninsular, la varietat femenina Hebén (sorgida a partir de la hibridació entre la gorgollasa i la macabeu, la seva pervivència és del tot residual en fraccions de vinyars antics a l’Aragó, Castella la Manxa, Extremadura i Andalusia) i com l’altre necessari partícep en la gestació de la mandó, la graciano.

Com a varietat en ús continuarà present a començaments del s. XX tal com recollia un folletó publicat pel Gremi d’Agricultors de Manresa on llistaven les tipologies de raïms que es conreaven aleshores. Joan Fargas i Maurici Catllà descriuen l’acomodament a les diferents fases fenològiques i les aptituds tant agronòmiques com enològiques de la varietat mentre destaquen que el seu conreu, juntament amb el del sumoll, era força generalitzat l’any 1929.

Ens parlen d’una varietat productiva amb tendència a l’organització apinyada dels grans i per aquest motiu arrossegava problemes de maduració. D’altra banda recullen el testimoni de viticultors els quals asseveren que presenta potencial suficient per extreure’n un bon un vi tot i que segons els autors no poden afirmar-ho puix “no hem probat de ferlo sol”. Amb el pas del temps es comencen a implantar les circumstàncies que desembocaran en la pràcticament total desaparició d’aquesta. Ja en el qüestionari redactat per l’Organització Sindical la mandó la seva presència ha sigut anorreada del catàleg de varietats predominants al Bages d’aleshores.

L’empremta d’actituds passades segueix ben present i de fet defineix la personalitat del celler Abadal. Aquest parteix d’un arrelament a una identitat corporativa basada per una part en l’aposta per configurar vins de “caràcter europeu” definits per l’ús de varietats resistents al clima fred tal com promulgava Jaume Ciurana. En la memòria queden les plantacions amb peus americans de cabernets, malbec, syrah, pinot noir i merlot, varietats algunes d’aquestes que impulsaran la transició i l’evolució que els portà a definir vins insignes com el 3.9, el qual exemplifica l’afirmació que distingeix a la Cabernet Sauvignon com ‘un regal pel Pla de Bages puix permet suavitzar els vins mentre es continua aprofundint en el coneixement de varietats com el sumoll o la mandó’ (la frase és de Joan Soler (Cellers Underground) arran d’una conversa mantinguda durant la visita al celler de Can Serra dels Exibis). Tanmateix  en el seu 5 merlot es conserva intacte la història d’aquells canvis iniciats l’any 1979 amb les primeres experimentacions a Masies d’Avinyó (la que fóra una nova empresa orientada a englobar els vins elaborats al Bages derivada de l’empresa matriu Bodegas Roqueta SA (Roqueta/origen) i nom comercial que precedí al d’Abadal), el celler que instigà l’esperança de recuperació de la vinya després de les prèvies grans arrencades d’aquest cultiu associades a moments històrics com la crisi vitícola viscuda durant la II República i la guerra civil; a conseqüència de la gran gelada de 1955; la precipitació accelerada en l’arrasada aclaparadora durant el 1975 i el 1982 possibilitada per l’escassa rendibilitat de la vinya. El Bages vinícola clama aleshores per una nova realitat en virtut de la qual cal reformular un indústria  depauperada, d’aquesta manera cellers com l’esmentat anuncien la necessitat d’iniciar un procés de renovació a la recerca de vins de qualitat.

El decàleg que regeix aquestes noves necessitats del gremi del vi establirà com a tret de sortida el tractament genèric de l’arrencada d’espècies velles per tota la nostra geografia. A continuació es decidirà la institució de noves varietats que tanmateix anirà acompanyada de la necessitat d’introduir formes de conduir la vinya basades en el criteri de productivitat i tanmateix facilitar la mecanització de les veremes emprant els sistemes d’emparrats, de la mateixa manera es traçaran nous dissenys pels marcs de plantació per encabir-hi les ‘joies’ vingudes de Burdeus com la merlot i la cabernet sauvignon seleccionades a través de diferents clons, presidirant l’entrega del vinyar a una cartografia de la mimètica, progressant des de la implementació de la genealogia de Carmenets fins a articular, des del meu punt de vista,una lectura obscura i esbiaixada d’allò que se suposa ha de ser una denominació d’origen.

Aquestes vicissituds comunes en la recuperació del vinyar en favor de revitalitzar aquest cultiu històric del Bages, entre d’altres vestigis programàtics que derivaren en un abstreure’s per les exquisideses del Rhône, de la Borgonya o del Loire, van traçar per igual el destí del gruix dels cellers agremiats dins del consell regulador perllongant-ho fins a l’actualitat.

Amb el transcurs del temps s’ha descobert que aquests plantejaments podien adjectivar-se sumàriament amb el terme prosaïc en tant que la inserció del vici de la ductilitat dins dels paràmetres que defineixen el concepte de DO ha acabat per convertir en vulgar la seva oferta; les ha fet presoneres, paradoxalment, d’un monolític esperit canviant fiançat com a dogma i del qual s’infereix l’acomodament en aquell tòpic que ressa “emprendre el canvi que permet que tot continui immutable”.

L’ús de varietats foranes adoptades sistemàticament arreu del territori, emparades per les denominacions com si de la doctrina oficial es tractés, permeabilitzaren una ideologia inestable basada en viatges d’urgència a mercè sempre dels manaments del mercat o més aviat en la interpretació provinciana que es feia dels reclams d’aquest i que amb el pas del temps ha acabat per donar la sensació que la filosofia dels cellers estava subjecta a una deriva incongruent basada en criteris mudables i que aquesta no tenia més importància ni arrelament més enllà de la que posseeix un barret. En definitiva, l’etiqueta que pretenia reconèixer la personalitat i la qualitat d’un producte definit pel seu emplaçament geogràfic, en la majoria dels casos, i per les raons adduïdes ha resultat ser un placebo sense contingut donada la falsa aparença de sensibilitat identitària que oferien i amb la qual s’ha pretès comercialitzar els beuratges que aglutinen.

La confluència de dues realitats, la coexistència entre, per una banda, la inèrcia de renovació vitivinícola capitanejada pels Roqueta vehiculada a partir del préstec i l’aposta per les varietats internacionals, i per l’altra, una segona via basada en certa incursió en el passat, anant més enllà de l’estatuïda subordinació a la tradició ‘granelista’ del Bages, traçant un itinerari diferent basat en vins reconeguts, de terrer, alguns a base de les ‘varietats millorants’ i d’altres projectats a partir de l’experimentació i promulgats amb vocació de recuperar tipus de raïms relegats  com ara el mandó, el sumoll o les diferents malvasies, conviuen dins del mateix nucli empresarial creant una semàntica original al voltant del nom Abadal que estructura l’enunciat identitari del celler, l’organització formal del seu discurs. Aquestes perfectament definides clàusules de la seva agenda confraternitzen amb un esdevenir que està en funció de mantenir icones de la marca com el seu vi de finca (3.9), o el seu Franc (recordem, amb la pinzellada testimonial del sumoll) tot incentivant la presència de varietats locals desarrelades.

F37FE03A-02D2-40C8-93BD-7BEC4EEEA973

El vi de mandó que va sortir al mercat en la seva primera anyada 2015 ja des d’aleshores va convertir-se en un nou exemple de l’èxit de la feina de divulgació de les virtuts duna varietat i d’unes vinyes ubicades en diferents indrets del Bages, el qual s’afegia als ressonants vins de Picapoll, com ara el Nuat, o el seu altre picapoll d’accés, vins blancs que han anat prosperant com l’emblema de la zona aconseguint una difusió notòria trencant l’acostumada associació que vinclava els vins del Bages i l’epítet d’impersonal.

Estudis ampelogràfics assenyalen la seva procedència del Llevant (zona de Moixent) on avui dia en fa vins Pablo Calatayud al celler del Roure com el seu Safrà o el seu blanc de noirs “Les Prunes”. Tot i la seva minsa extensió trobem ceps de Mandón, Galmeta o galmete en dos municipis diferents de La Rioja anomenada també garnacha tardía, a Terol, a Arribes del Duero (a Zamora Alvar de Dios l’empra en el cupatge que conforma el vi “Camino de los Arrieros”, a la Ribeira Sacra hi perviu una parcel·la propietat de la família Anglada de Trasmonte, proscrita i vilipendiada per la burocràcia, la mandó sobreviu circumscrita al paratge d’Eivedo, en vessants de Vilachá de Salvadur. A les Balears és coneguda amb el nom de galmeter.

Trobo interessant destacar que hi ha autors els quals assenyalen que la mandó i la morenillo són la mateixa varietat (F. Martínez de Toda, J.C. Sancha y P. Balda (ICVV)). A Catalunya rep també el nom de garró. També és cert que s’han donat correspondències sinonímiques errònies que vinculaven a la Mandó amb la monsatrell o el trepat.

Descobrim una varietat amb una relació equilibrada de ph i acidesa, que presenta una minsa concentració d’antocians entre els quals  predomina la malvidina i que a banda d’una fase visual on mostra un acoloriment tènue, pel que fa a la paleta olfactiva i gustativa descobrirem una considerable intensitat aromàtica on d’entrada destaca la fruita fresca negra, gerds madurs, esquitxos balsàmics i especiats, records de fullaraca. Mostra un volum en boca mesurat, s’aferma amb un cert deix assecant; l’afable dolçor que despren afegit als records de cacau em fan pensar en la garrofa; malgrat ens pugui semblar un vi prim, jo més aviat definiria com eteri,  mostra cert greix, s’eixample. En definitiva un vi  amb una magnífica relació qualitat preu que possibilita la pugna per fer-se amb una part del pastís que en aquesta línia de vins s’emporta a nivell de restauració les mencías accessibles com ara el Pétalos del Bierzo de Ricardo Pérez Palacios.

No hem deixar que ens passi inadvertit el valor de Miquel Palau com a professional excepcional la dedicació del qual va més enllà de la seva enormement exigent i rigorosa condició d’enòleg del celler per sumar-hi, a més a més, la complexitat afegida que suposa l’estudi exhaustiu de les possibilitats que amaguen algunes de les varietats bagenques per convertir-se en un producte amb suficient recorregut i encís organolèptic, i lògicament, suficients garanties de valor comercial. En Miquel desenvolupa aquesta gratificant tasca disposant de totes les solucions tècniques amb què el celler el proveeix per abocar llum damunt l’interrogant que s’obre en preguntar-nos pel potencial enològic de les anomenades varietats perdudes.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top