search
top

Can Serra dels Exibis

Enunciat per la presència d’una ampolla de La Baula i darrere les primeres glopades triomfants, sorgeix la necessitat de pensar més enllà del gaudi hedonista del vi. En cert sentit, qualsevol que sovinteja els atractius d’aquest beuratge ancestral ha de tenir una noció, per petita que sigui, que el vi també existeix per adscriure-li altres valors, altres delits a banda de ser un vehicle adient on transferir la nostra vanitat. En ell també hi habita quelcom que ens incita alçar-nos com llàtzer, a desterrar-nos de l’entrega dionisíaca com a cura d’urgència per prevenir el tedi, més enllà de la seva instrumentalització sistemàtica per aquells que sofreixen del mateix síndrome del qual suportava gustosament el personatge Ibsenià d’ Hedda Gabler: aquells que veuen la vida com una pantomima indigna d’entregar-li més temps per veure’n el desenllaç.

En el vi busco descobrir-hi un tangible valor humà, que ens parli lògicament del plaer de la celebració però que també sigui igualment permeable una fe en la natura; que sota la seva aparent simplicitat hi transcendeixi un optimisme que arreli directament al cor. El recull de tots aquests vins conformen la memòria vinícola.

Allò que m’agrada definir com a ‘memòria vinícola’ és quelcom inenarrable que posa l’accent més enllà de les aptituds de l’ampolla, dels ornaments del seu disseny per lluir a Instagram; és el rerefons que difícilment la miop vanitat els permet llegir. És allò que hom pot percebre fora dels límits sensorials i que captem amb ‘l’oïda interior’ fent servir la idea de Harold Bloom; el preciós subtext que ens atreu en virtut d’una profunditat commovedora; aquella memòria que va nodrint-nos de vivències plenes de significació encapsulades com a records puix han tingut una afectació directa en la nostra personalitat en el mateix moment de viure-les i que tanmateix segueixen coexistint dissoltes com a substrat d’experiència davant de futures prospeccions víniques.

De la mateixa manera que la línia, la llum i l’ombra en l’art intervenen com a elements que conformen la unitat compositiva -són emprats com a recursos de representació – l’obra acabada però no queda relegada en absolut a definir-se únicament a través d’aquests elements, ja que li manca la càrrega emocional, en alguns vins s’hi apleguen altres components més enllà de les molècules i la contribució del sulfurós. Posseeix el vi fins i tot un tímid esquitx de la intensitat dramàtica que concentren els versos d’un poema?

Un dels capítols que integren la memòria vinícola d’un servidor és el del meu el ‘Viatge iniciàtic’ pels vins de Joan Soler. Abans de conèixer-lo ja pensava en el perfil humà que es trobava darrere de vins com els que aplegaven el projecte coral anomenat ’10 sentits’. Imaginava una persona que amb paraules de Jordi Balló ‘el gest creatiu és més important que el mateix resultat de l’obra’. Una màxima perfectament aplicable al contingut intel·lectual i el concepte que expressaven aquell recull irrepetible de vins i que recau en la figura de l’enòleg que busca redimir-se del rol mecànic i submís que els imposen les factories vinícoles.

Encara tinc molt presents aquells petits tributs al nostre territori basats en les varietats blanques trepat, montonega, sumoi i carinyena. Eren, com no podia ser d’una altra manera, un recital de creativitat on bategaven inspiradores al·lusions subversives; ens exhortaven a experimentar-los amb atenta receptivitat; ens oferiren uns vins que en el seu moment van esdevenir el paradigma de l’exaltació col·lectiva de la creativitat i, tanmateix, ja hi despuntava la força vinculant que enllaçarà propostes enològiques posteriors com els vins que neixen a tocar del Palà de Torruella, aquells que neixen a partir del seu projecte compartit (Pep Aligué i família Cots) de Can Serra dels Exibis engegat un cop deixa Abadal l’any 2008.

Juntament amb el seu pas per Roqueta Origen (Abadal, laFou, Pago de Montal), els vins d’Ampans (U d’urpina, Cor Valent), i els projectes abans esmentats concentren els diferents moments que conformen fins avui dia la personalitat concreta de Joan Soler com enòleg

Si el darrer article el dedicava a Miquel Palau, ara, en aquesta nova aproximació pseudohagiogràfica, es reiteren els mateixos conceptes: el de la creativitat i el de l’entusiasme, un cop més aglutinats per definir i conformar la mística personal de Joan Soler. Tanmateix aquests s’articulen amb claredat en auspiciar amb emfàtica passió les seves aspiracions de ‘conjurar els astres errants’: els escenaris on es desenvolupen els seus vins apareguts posteriorment a la desvinculació de Joan amb els Roqueta, com ara el Blunt, un excepcional i profund vi que escenifica la llibertat i simultàniament cedeix espai a l’ego, el jo de l’autor líquidament present.

F6BA5866-1C62-40E6-B79F-D5C73E48E0F2

Aquestes nocions tan lloables ens serveixen per poder precisar la causa exacta que instiga l’audaç esperit exploratori que ha nodrit l’itinerari enològic que ha traçat en Joan i en virtut dels quals s’explicaria la seva visió, una visió prendada de coneixement i que va a la recerca d’una bellesa contextualitzada per l’espai: Quan el sents parlar amb els ulls fixats en la Vall d’Hortons descobreixes que en ell la persecució la bellesa s’ha convertit en una lloable i afable monomania.

A partir d’aquesta explicació és com interpreto el seu projecte personal de Cellers Underground (Richard Sanz i Joan Soler): trobem un vi penedesenc a base de Syrah i Ull de Llebre anomenat Clos d’Estima o el Pura Vida a Costers del Segre, elaborat a partir de Chardonnay i Macabeu, o tanmateix la magnífica col·lecció dels vitals vins negres que encapsulen el Pla de Bages.

4F66CF34-E8E9-4199-B2A6-43D6475C2590

Davant dels seus vins no puc evitar treure a col·lació una altra referència literària que rememoro dins del meu cap des d’aquell dia plujós que vaig tenir el privilegi de visitar – de la mà d’en Joan que exercí de Virgili per a l’ocasió – el preciós emplaçament on es troba el celler on neixen l’Exibis, La Rasa i La Baula, des d’aleshores ressonen com un salm les paraules de John Berger ‘la personalitat d’un home es deu tant al seu temperament com a les seves conviccions‘ i recullen perfectament la meva percepció.

M’agrada pensar, potser de manera errònia, que en el cas d’aquests dos professionals del gremi del vi (Miquel Palau i Joan Soler), ambdós emparen uns punts de vista confluents els quals es regeixen per un decàleg semblant, com si subscriguessin un comú manifest artístic convertit en l’epicentre d’aquelles tasques respectives, cada dia que passa més remotes en el temps, com a tàndem dins d’Abadal, establint, en certa manera, un paral·lelisme aproximat a com el cubisme agremiava diferents sensibilitats com ara la de Juan Gris o la de Braque sota una mateixa etiqueta, tot i que en qüestions víniques no s’acostumen a emprar tals heterogènies categoritzacions estilístiques, o almenys no hi ha tal fal·lera per disseccionar les tasques de celler amb intenció d’imposar-hi una etiqueta amb la forçada obligatorietat que ha acabat per teixir un enteranyinat de tipificacions artístiques.

Els centres focals de la creativitat d’en Joan, el principi que no només guarda relació amb les seves necessitats sinó que també participa i hi convergeix com a element definitori igualment invocat per tal d’articular i compondre les exigències de la comunicació del producte final.

És arriscat afirmar que la triada de vins de Can Serra representen la maduresa de Joan Soler com enòleg, però el què si puc asseverar amb convicció és que en el tast d’aquests inferim que la creativitat, com a potencialitat, “intoxica “el seu ofici d’elaborador, és l’imput propulsor gràcies al qual l’ha conduït a transitar per diferents comunitats vinícoles fixant la seva mirada en l’abast de varietats (exemplificat per les diferents referències abans esmentades: Clos d’Estima al Penedès, Pura Vida a Costers del Segre, Blunt i els vins de Can Serra dels Exibis a Pla de Bages).

El vi és el resultat de la interacció fonamental de diferents factors, una equació en la que la predisposició creativa i la personalitat de l’artífex també imprimirà el seu caràcter. Estic convençut que el vi preservarà la seva visió, i amb la finalitat de fer-lo transcendir les aptituds comunicatives de l’elaborador jugaran un paper decisiu per oferir l’experiència completa.

Si el mirall on es contempla el vi és el de la sensibilitat i el temps, nosaltres a través de la indagació subjectiva, el teló de fons on es desenvolupa la fase de la degustació, arribarem a descobrir com aquesta bevenda derivada del raïm es converteix en imatge de les nostres limitacions, de la nostra condició d’ésser finit. Quantes meravelloses anyades del vi que tenim al davant ens sobreviuran? El vi ens serà arrabassat sempre massa aviat.

33ED73B9-6518-4B43-8463-ED110BAA4E29

L’Exibis: és la fruita pràcticament inoculada per via intravenosa. És un vi gràcil i directe, certament amb aquell punt ingràvid però en cap cas fútil. Discorre net, ters, amb una paleta aromàtica no absent de complexitat tot i la frescor jovenívola. És perceptible l’esquelet fornit amb què el dota el cabernet sense convertir-lo en un vi herculi. Exhala fruites del bosc i de pinyol com la pruna. Sota la fruita agafen volada les notes de flor seca (camamilla) i especiats de clau d’olor. Un vi molt plaent que ens forçarà a tenallar la copa fermament, ben a prop, sense perdre-la de vista.

El vi pot ser valorat des de diferents punts de vista dins de la mateixa dimensió analítica. El podrem interpretar des del prisma moralista, des del pràctic o des de l’esteta, però també des d’altres perspectives que d’alguna manera ens semblen que freqüenten o transiten l’òrbita de l’espiritualitat. La Rasa són les veles blanques que Teseu finalment hissa com a senyal de supervivència, exhibides per asserenar l’angoixa d’Egeu, el seu pare, en el seu retorn de l’expedició contra el Minotaure.

La Rasa és cònsol puix ens brinda l’ocasió de nodrir-nos de més vida. He trobat dins la copa un vi cadenciós, rítmic, on veig com s’ha anat esculpint la dubitativa i fragmentària estructura de l’astènica sumoll, així com s’hi reivindica la temerària mandó la qual s’arrisca a quedar engolida per la robustesa del cabernet. Permeable i d’evasiva densitat, inclús balbucejant, l’humil mandó fa acte de presència amb els seus records d’essències balsàmiques (amb discret punt camforat) i subtil de flors seques. Irromp per embolcallar tot el conjunt la voluptuosa consistència del cabernet. Enormement expressiu aplega també els especiats i altres ornaments atorgats per la fusta.

00960EED-1671-407D-AF56-C9BB3DB1ABC4

Reunir tots els vins obrats pel Joan Soler i capbussar-s’hi és una de les més recomanables experiències per aquell que vol aproximar-se als vins del nostre país sobretot pel que fa a aquells vinclats al Bages com el Nuat (nascut en temps on encara feia acte de presència a Abadal) o els dos perfils de negres amb denominació  pla de Bages dins del catàleg de Cellers Underground: (el digníssim (o sublim?) Blunt i l’Aire de Blunt: un tàndem que recupera aquella voluntat transgressora per interpretar en clau bagenca de les possibilitats del controvertit cabernet sauvignon). La seva manera d’interpretar els vins, i la proverbial expertesa que mostra a l’hora de comunicar el seu ofici, a banda de posseir tot el sentit per a si mateix, ja que l’estima intel·lectual o artística passa en primera instància pel reconeixement que un fa d’allò que ha gestat, i a més a més de fer-nos depositaris de la sensibilitat que ostenta, també ens transmet plaer: el gaudi d’escoltar i comprendre una veu i una ment, que des del meu parer subjectiu,és força més lúcida que no pas la meva, puix fomenta la necessitat d’aprofundir en el coneixement específic sobre la matèria vinícola. Sens dubte aquest és un dels grans elogis que li puc dedicar.

Recordo les paraules d’en Joan:”Al món del vi s’hi poden fer moltes coses. És fonamental treballar sense pressió. El vi és qüestió de temps“. Les conservava anotades en la ‘Moleskine’ que m’acompanyava aleshores, quan vam trobar-nos un matí en el pintoresc casino de les Valls de Torroella. Clarament aquestes eren un elogi de l’estoica paciència evocat en l’espai idoni per simbolitzar aquest pensament, això és, envoltats per les bótes on reposa el vi.

Un comunicador que transcendeix el mer epítet de vàlid el reconeixem quan en escoltar-lo s’apodera totalment de la nostra atenció i imparteix la seva exposició dotant-se d’una tenaç voluntat de transmissió cultural, la lloa orgullosa de la seva feina ofrenada a partir de la seva al·locució; incrementa i estimula les capacitats cognitives d’aquells a qui emmena un poderós afany comú per aprofundir en tan meravellosa beguda. El gran comunicador  commina a aprofundir, és aquell que ens fa avançar amb entusiasme i és capaç d’encaminar el nostre interès per tal de donar sortida a un plaer latent i implícit de coneixement. Encoratja a deixar-nos portar per l’encís del viatge.

Parafrasejant a Emile Zola al parlar de l’estètica impressionista, el vi en mans de Joan Soler és ‘un racó de la natura vist a través d’un temperament‘ és el model metafòric que serveix per explicar com s’expressa un vi singular com La Baula.

Amb aquest singular vi elaborat amb sumoll i mandó, en Joan continua amb aquella tasca encetada a Abadal de conèixer i aprofundir en tals varietats per oferir un vi radiant i evocador. La Baula ens entrega les fruites vermelles àcides, és refrescant i ardit, de desbordant encís; amaga una clara vocació poètica doncs intervé a escala descriptiva com a succedani del paisatge, ens passeja amb cada flairada per l’entorn concret que ha après: el del Bages: escampa records de moixeres, d’aurons, de pinassa i d’alzines. Un vi que sembla manifestar aquell ideal que investeix a la natura com a font de tota bellesa. Arrels i virosta humida, amb ell rememorem les vinyes parapetades darrere l’acopi vegetal del bosc. Pot un vi comprimir tanta sensibilitat?

6A0A545F-A1B9-44C6-908F-61A3761F106E

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

top