Fora de quadre
No tinc cap dubte que a l’hora d’intentar captar més o menys de forma sintètica i de comunicar l’escenari dels vins prioratins queda sempre a mà, perfectament instaurada, una tradició fortament basada en una visió uniforme i reduccionista que estableix gairebé un únic eix visual possible. Aquesta fórmula assídua en la transmissió de tan egrègia denominació, sembla regir-se per un criteri de focalització que podem definir de concentració centrípeta de l’atenció puix sembla reservar l’interès a glossar en exclusiva sobre els artífexs d’uns beuratges tan carregats de condecoracions que semblen la pitrera d’un vell general com ara L’Ermita, el Clos Mogador, el Mas Martinet, el Clos de L’Obac o el Clos Erasmus.
En el gruix dels articles dedicats a captar l’influx que exerceix el Priorat captarem que en aquests s’infusiona – només faltaria!- una intencionalitat encomiàstica atorgada als cellers de cognoms preeminents, admesos com a canònics i llorejats com arquetipus recurrents del virtuosisme alquímic a l’hora d’aconseguir la transfusió de la mineralitat dins de l’ampolla: els blasons del ressorgiment de la zona a través dels quals segons sembla, s’articula la realitat de la denominació; davant dels nostres ulls se’ns desplega una clara associació basada en una identitat promulgada des dels mitjans que fomenten un nexe força esquemàtic del que realment condensa la zona.
El Priorat vinícola ens és llegat com un espai estàtic fix, si el definim emprant conceptes habituals de l’anàlisi cinematogràfic. I es percep aquesta immobilitat de manera concluent quan ens arriben les lloes commemoratives del talent enològic d’Àlvaro Palacios cada cop que, a raó de la digestió i de la barreja de gasos intestinals, fa entrega d’una nova flatulència, segurament pregonada amb bombo i platerets pel seu distribuïdor de capçalera.
No només hi trobem present una bona dosi d’encomi sinó també un cert respecte servil que acompanya la dinàmica narrativa dispensada pels mitjans la qual s’explicita a través d’una perspectiva captada a través d’un prisma certament restrictiu acomplint el què sembla la convenció concertada entre aquests i que fomenta la concentració profusa de l’atenció i la ubicació constant del focus damunt de la més selecta aristocràcia prioratina definida majoritàriament en termes de punts Parker, amen d’una esporàdica alternança en la qual veurem traslladar la mirada fins a cellers associats a grans grups o igualment abocada damunt de projectes de nova volada (nova volada en tant s’engloben en onades posteriors encaminades la creació o recuperació de cellers prioratins) alguns d’aquests amb intenció catàrtica (Marco Abella, Clos Galena, Alfredo Arribas, família Nin-Ortiz), o d’aquells que es formen a instàncies dels interessats per tal de vehicular a través de la viticultura un gir existencial, un canvi de modus vivendi, com ara qui en el seu moment es plantejà poblar la comarca anant a la recerca d’un vi propi que els identifiqués mentre es dedicaven a la venda al detall de vins d’arreu per convertir a posteriori aquest nou rol adquirit en el nucli econòmic familiar a jornada completa (Maius Viticultors).
Per altra banda aquesta fixació redundant, personalment, considero que evidencia així mateix una sorprenent pobresa compositiva. La mecànica periodística sembla obstinar-se a entregar-nos un llenç dominat per la mirada jeràrquica que enalteix l’entitat d’aquests pioners tot prenent part en la contribució de crear l’aura de prestigi que des d’aleshores envolta a la denominació mentre fan un nul o pobre esment dels adjuvants que també han contribuït en el procés de reinvenció i projecció de la zona.
S’ha imposat una realitat esquematitzada que es redueix a la repetició fatigada d’una iconografia conformada pel corpus mític d’elaboradors del Priorat; substantivada pels esmentats negocis vinícoles tant rellevants com mirífics als quals per costum s’han convertit en l’estendard dels vins d’alta qualitat.
L’instantània oferida per les prospeccions periodístiques varien ben poc l’una de l’altra puix en la majoria dels casos prodiguen l’exemple del ‘sacre panteó’ com a paradigma del triomf insurreccional enfront la decadència econòmica i social d’una zona pràcticament momificada. Ha cuallat en l’imaginari una visió gairebé endogàmica d’aquest territori convertint en emblemes els anomenats precursors de la nova moral i ambició prioratina; els pares que gestaren el canvi d’inèrcia i del crèdit que des d’aleshores la regió atresora fins al dia d’avui; l’epifania enològica del Priorat: constituïda pels Pérez, Barbier, Palacios, Pastrana, Glorian i posteriorment Lluís Llach (i Enric Costa), són noms que es commemoren un i un altre cop, sense cap apreciable símptoma de desgast, concatenats als prestigis derivats, i com a resultat, del seu anhel per fer renéixer els valors vinícoles de la zona. Això sí, mirant d’obviar sempre, lògicament, les parcel·les més grises les quals, n’estic convençut, també conformaren la reviscolada del Priorat.
La seducció que desperten per altra banda està plenament justificada puix l’allau de miracles que van obrar van transcendir les nostres fronteres. Aquest fet va facultar l’adaptació i acceptació per part de la pagesia local d’un nou model productiu a raó de les millores en el preu del raïm que va incorporar les òptimes valoracions abocades als vins de la zona per part dels mercats internacionals.
Però, en aquests reportatges recurrents on queden els esforços del gruix de viticultors que van lluitar per preservar la tradició vitivinícola de la zona durant dècades com els Pla i Sangenís, els Peyra (Scala Dei amb Codorniu García-Faria i Rius), fa família Barril, el Celler Cecilio, o els Sabater? O fins i tot, on queda el paper omniscient d’en Toni Coca, l’enòleg per antonomàsia de la zona assessorant i elaborant en tantíssims cellers (Burgos Porta, Mayol Viticultors (en liquidació), Mas d’en Gil, Capafons i Ossó, Clos Galena, Trossos del Priorat, o el ja desaparegut projecte a la Vilella Alta, Prior Pons)?
Deixant de banda el vessant èpic que conté el relat encarnat per la suma d’esdeveniments i personalitats que van trobar la via per donar a llum als nous vins del Priorat, la realitat fora del retrat apologètic d’aquesta denominació és més polièdrica. Fèrtil per a conrear-hi diferents aspiracions, la zona contempla aspectes d’índole més especulativa i financera, ja que també l’integren empresaris i fons d’inversió que aboquen els seus somiejos d’ostentar el seu propi celler sense perdre de vista en absolut la rendibilitat de la inversió (Perinet (Serrat, Casado, Marsol – Mcglynn & Auten), Trossos del Priorat (Enric Vives (Boulevard Rosa), Ferrer Bobet (Sergi Ferrer- Salat (Ferrer Internacional); grans grups vinícoles que també volen una porció del pastís de la terra promesa amb què es convertí el Priorat apostant pels vins d’alta qualitat (Cims de Porrera, Casa Gran Siurana que pertanyen al grup Perelada (família Suqué Mateu societat amb Albert Esteve (laboratoris Esteve), Borja García-Nieto, Fernando Rodés); Torres (Salmos, Perpetual), Freixenet (Morlanda, Mas de Subirà (Luís Atienza)), Codorniu (ara en mans del fons de capital internacional Carlyle (Parxet, Mont-Ferrant, Portal del Montsant, Scala Dei), Osborne – Compañía de Vinos Iberian (Cal Grau), Pinord (Mas Blanc), Parés Baltà (Gratavinum), Pere Ventura (Merum Priorati), Maset del Lleó (Clos Viló), Casa Ametller, Mas Igneus (Albet i Noya i Josep Pujol Busquets (Alta Alella) i Coop. De Poboleda), Bernard Magrez i G. Depardieu. Altres exemples de la reestructuració vinícola que han apostat per la revalorització del vi com Mas doix (50% accions en mans d’inversors nord-americans), Mas Alta amb Michel Tardieu (i accionistes belgues), Conreria Scala Dei (Jordi Vidal, Josep Maria Mitjans i Jaume Sabater han obert accionariat incorporant a Josep Maria Huguet (immobiliària Fran Tagna) i els germans Albert i David Espallargas). Igualment partícips de l’anomenada tercera onada de persones i cellers que tenien al cap la recuperació i expansió dels vins del Priorat tenim, a Torroja Terroir al Límit (Dominik Hubert i Eben Sadie (eben sadie family: Columella, Palladius, Skerpioen, etc. a Swartland (sudàfrica), i el Trio Infernal (Peter Fischer (Aix en Provence), Laurent Combier (Crozes-Hermitage), Jean Michel Gerin (Côte Rôtie)). A Poboleda Mas de les Pereres (Dirk Hoet al capdavant). Sense símptoma de fatiga el degoteig de persones amb la mirada fixa en el potencial que amaga aquest paratge i el que allà hi arrela ha sigut constant migracions exemplificades pel celler Clos Figueras a Gratallops, amb els Canaan al capdavant els qui es van aventurar a emprendre l’aventura prioratina l’any 1997.
Es parlarà del singular perfil geològic, de la llicorella, de la viticultura heroica practicada en els costers i per afegitó, a conveniència i gràcies a un gir cínic, s’exaltarà com a joia del paisatge la vulneració de la naturalesa topogràfica de la zona en mans de la voracitat productiva que ha acabat derivant en la proliferació despietada d’abancalaments agressius (amb enorme impacte visual) dedicats a la plantació de vinya en detriment de la significació paisatgística dels costers. Una absoluta manipulació dissimulada.
L’enfortiment del sector del vi al Priorat es nodreix també de la feina menys mediàtica de cellers els quals en certa manera es troben abandonats a la inèrcia dels corrents de l’oblit, però tal com descriu Nabokov en un dels seus magistrals contes, no són desnonats en aigua del cabalós Leteu on la dosi dissolta d’oblit en tal proporció d’aigua fa que es vegi minvat els seus efectes, sinó que aquests es troben descurats dels afalacs dels focus, gronxats per un oblit dispers en major concentració en meandres menys acabalats.
Un examen més minuciós de com s’organitza la realitat del Priorat ens mostra aquesta deriva silenciosa com la que ha emprès la Sílvia Puig i el seu projecte ubicat aquest cop conjugant les vinyes a Poboleda i el coster a Torroja on arrelen les carinyenes que nodreixen de substància al seu vi més insigne, i el celler a Gratallops, ‘En Números Vermells’.
El plaer de tastar la seva esvelta ‘Carinyena “quasi centenària” del C. Miró‘, no és cosa nímia, almenys per un servidor. Davant l’acumulació de sublims vins nascuts d’aquesta varietat no cal atribuir-li més significació més enllà de la que ja expressen pel Priorat beuratges com aquesta carinyena embotellada amb l’anyada de 2018; es manifesta ben proveïda d’encants tot i que resta indòmita a l’espera que el repòs en ampolla amoroseixi el seu caràcter exaltat, però ja vaticina meravelloses experiències futures amb l’esclat d’una tannicitat substancial i l’acidesa definitòria de la varietat, puix tenim al davant la pura i distingida carinyena arrelada a sòls pobres, sotmesa a estius ardents i resistent als vents que bufen des de la secció meridional conduïda per la mà de la Sílvia. La recerca i assaig en captar l’expressió identitària prioratina s’ha consumat. És un vi d’esplèndida profunditat, enèrgic com ho és la seva elaboradora. Les aromes, tot i el caràcter auster de la carinyena, es succeeixen com un torrent indeturable, infinit, de fruits vermells, pruna madura i fruita negra cuita, s’insinua notablement un apunt de regalèssia, i s’expressen sense vacil·lacions les notes de pebre i de cacau. De molt més escarransida producció (unes 600 – 900 ampolles) que vins monovarietals de carinyena elaborats a Torroja com l’Arbossar o Les Tosses però igualment prodigiosa és l’experiència que ens ofrena.
Gràcies a angulacions alternatives se’ns permetrà desxifrar els ‘detallistes’, aquells cellers que romanen en un relatiu anonimat però que també impregnen la DOQ amb el seu dedicat ‘savoir faire’i que de la mateixa manera contribueixen a definir les seves formes i atractius.
A partir de la tria d’un angle visual alternatiu podrem ressituar la perspectiva a través de la qual serà possible, com ja he dit, posar l’accent en un altre règim de cellers i superar així la parcialitat interpretativa de la denominació emprant també altres paràmetres que facultin la seva aparició en el camp visual de l’espectador per tal que no només en suposem la seva existència.
Deixa un comentari